Té sentit la crítica d’art avui?
La crítica, i no només la d’art, té sentit més que mai. Subscric el que diu el periodista del The New Yorker Kyle Chayka al llibre Mundofiltro. Cómo los algoritmos han aplanado la cultura. La cultura actual està mediada pels algoritmes, que fan que cada vegada més escoltem la mateixa música, llegim els mateixos llibres, mirem les mateixes pel·lícules, anem als mateixos llocs... Hi ha un sentiment general de cansament i de desconfiança cap a internet, que ja no té res a veure amb l’internet dels inicis, que sí que et permetia desenvolupar una individualitat. Avui, tot opera amb interessos comercials. Per això, per poder tenir criteri propi, necessitem la figura de l’expert de carn i ossos.
S’ha convertit el crític en artista i l’artista en crític?
L’intercanvi és natural i s’ha produït històricament. Sigui per precarietat o per interès, sovint es fan tots els papers de l’auca. No ho trobo problemàtic. Els artistes tenen una manera de veure el món que els fa especialment bons crítics.
Quin és el seu museu preferit?
No en tinc cap, perquè encara me’n falten molts per visitar. He tingut la gran sort que la meva família m’hi duia, però sense ser del tot conscient del seu valor. M’agrada el que fan últimament al monestir de Pedralbes i les exposicions recents dels Espais Volart de la Fundació Vila Casas. I un museu que em va fer explotar el cervell va ser el Louisiana de Dinamarca, pop en el bon sentit de la paraula.
Tàpies té successor?
No tinc tota la informació per poder especular sobre el cànon de l’art català. La intuïció em diu que les condicions amb què Tàpies va poder ser Tàpies ja no existeixen. Em costa imaginar que amb un nom sol n’hi haurà prou.
L’art català ha viscut massa dels grans noms?
L’art, en general, viu massa dels grans noms. La cultura, en general, viu massa dels grans noms. Tothom vol apuntar lluny i vol arribar al màxim de gent possible, i la majoria de vegades això s’aconsegueix a través dels grans noms que ja porten un màrqueting associat. L’art català no és una excepció. Però també hi ha moltes persones que intenten revertir-ho: investiguen sobre temes aparentment secundaris i fan una gran feina per programar artistes que no són els típics.
Per quins artistes aposta?
Hi ha tres tipus d’artistes que m’interessen. D’una banda, uns que aprecio des de petita, són els que parlen des del lloc d’on són i que em fan adonar que el món actual beu d’una tradició. Miró i Perejaume em fan sentir que no morirem mai, perquè han deixat constància que hem estat aquí. D’una altra, quan era a la universitat, em vaig topar amb una fornada d’artistes catalanes dels anys seixanta i setanta. Eulàlia Grau, Mari Chordà, Silvia Gubern, Fina Miralles... Ningú m’havia parlat mai d’elles en cap assignatura; les vaig conèixer fent el TFG [treball final de grau]. Em van fer veure que hi ha una pulsió humana per la creació que va més enllà de si algú et mira o no et mira. Totes aquestes artistes van tenir trajectòries prolífiques, fins i tot quan no eren valorades ni econòmicament ni mediàticament. Això demostra que no tots som uns narcisistes que necessitem atenció. Hi ha gent que necessita crear. I, per acabar, un tercer tipus d’artistes que he anat descobrint des que treballo de periodista cultural i segueixo l’art contemporani. Em fixo en les dinàmiques de les subvencions, premis i residències. Per descomptat que són necessaris, però, alhora, també són homogeneïtzadors. Com l’algoritme, també fan que els artistes cada vegada s’assemblin més, per la insistència en determinats temes. No representen la diversitat creativa i obliden que la figura de l’artista sempre ha estat la del pensador independent. Per quins artistes aposto? Pels que són fidels al seu art i no es deixen domar per aquestes convocatòries. Una opció és mantenir-se’n al marge, però una altra és participar-hi críticament, jugar-hi amb picaresca. Quan ho detecto, em fa gràcia i celebro que s’obrin finestres perquè corri l’aire.
Realment li interessa l’art, al públic català?
Tots tenim vinculacions emocionals amb espais, edificis, obres. La prova és que, quan estan en perill, la gent es mobilitza per defensar-los. L’art ens interessa a tots perquè forma part de la nostra vida quotidiana. El repte és que aquest lligam sentimental es tradueixi també a voler-lo estudiar en profunditat i anar als museus. I en això els mitjans de comunicació hi tenim un paper. Hem de ser més curosos en els temes d’art sobre els quals posem el focus. Posem per cas el famós plàtan que s’ha subhastat per una fortuna. Per parlar-ne en el programa Tot es mou de TV3, van portar l’economista Santiago Niño Becerra. De veritat que no podien portar experts en art contemporani?
Som un poble artísticament madur?
És evident que sí. Que hi ha amenaces, també, perquè som una cultura minoritzada. Però torno al que deia a l’inici de l’entrevista: davant de l’ofensiva de l’algoritme que tot ho aplana, potser estem més preparats que d’altres per destacar. Tenim experiència a resistir. Ser diferent és un valor a l’alça.
Els polítics es creuen l’art català?
Es menysté el poder de l’art en la construcció d’una identitat política. Són molt importants els referents artístics per sentir-nos del lloc on som. Als polítics, l’art els serveix d’aparador per mostrar-se com persones sensibles. Si realment se’l creguessin, es plantarien a qualsevol sala d’art contemporani perquè allà hi ha les qüestions que preocuparan als ciutadans del país d’aquí un parell d’anys. Els artistes s’avancen al que acaben sent debats públics.