Capitalisme amb patates

Els Pirates troben en el fregolisme la manera d’expressar una tensió laboral creixent. Aquesta clau, que ja han utilitzat en títols anteriors (El gran Fracaroli), aporta la frescor i l’espontaneïtat d’una companyia jove, amb més de 20 anys de trajectòria. Laura Aubert torna a fer una adaptació (l’anterior va ser La setena porta a partir de textos de Joan Brossa) en què s’inclou la composició musical d’Ariadna Cabiró. El repte és traslladar aquell text dels anys cinquanta de Londres a la Barcelona de l’actualitat. Com ja va fer Ferran Utzet a Sopa de pollastre amb ordi (també una peça sobre l’obrerisme i el consumisme, del mateix autor), a l’escena hi apareixen llaunes i envasos, però ni un sol aliment. Es juga amb la buidor com a recurs escènic. La relació entre els satèl·lits de la cuina funciona i el públic va descobrint l’univers íntim de cada protagonista, salpebrat per aparicions delirants com les influencers, o un animal indesitjat.

A Els Pirates els agrada que l’escena desenfadada i un punt còmica toqui el voraviu. Ho van provar amb el feminisme de Les feres de Shakespeare, al Teatre Condal (2017). I, sobretot, amb els seus esbojarrats Balnearis (2015), que ben bé serien matèria per a qualsevol, capítol del Polònia de l’època. Aquests professionals treballen entre la necessitat vital de subsistència i un cert orgull o ambició personal. El capitalisme esclafa les il·lusions i arrasa els somnis de qualsevol estament de la cuina. Si Harold Pinter insinuava la crisi laboral a El muntaplats, ara un actor com Ricard Farré passa de ser el xef desenganyat a esdevenir l’optimista rentaplats en qüestió de segons. I Laura Pau va de maître a especialista en postres, o cambrera. I Bernat Cot, d’un jove cuiner acabat de sortir de l’acadèmia a l’amo que, amargat, es veurà superat per les circumstàncies. En aquesta proposta sí que hi ha un graó més de dramatisme en quadres en què hi ha amors secrets, o la denigració més insultant.

El 2009, la comèdia de Copacabana (dels Ponten Pie) transformava el públic en un grup de comensals que arribaven inesperadament a un restaurant a punt de tancar. Els cuiners improvisaven amb el poc que els quedava al rebost. Ara, es viu diferent aquesta tensió (que els cuiners perceben però sense intuir-ne la causa definitiva). Els Pirates fan que el daltabaix rebenti en el poder de l’amo, que tothom odia (i que la filla confia a redreçar quan ell marxi). Sembla que la seva incompetència amb el tracte s’estengui també al negoci. En realitat, el capitalisme tampoc té compassió amb els caps que empatitzen amb els treballadors. Aquestes guarnicions de patates calentes no les vol ningú.