“He actuat al Centro Dramático Nacional però mai al Teatre Nacional”

Deixem d’existir. Així, de sobte, no ens crida ningú i el jovent tampoc no coneix els actors de tota la vida. El teatre a Catalunya ha estat bastant desagraït. Mai hauria existit sense figures com Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Pep Montanyés, Esteve Polls, Josep Anton Codina i tota una sèrie de gent que s’han oblidat. No pot ser que Salvat o Codina no hagin dirigit mai al Teatre Nacional. La gent se n’oblida, de la història del teatre català.

El que li van fer al Josep Maria Flotats al Teatre Nacional és la gran injustícia del món. Va fer un Llibre blanc, el va presentar, l’hi van acceptar, i qui li va fer la ganivetada va ser el conseller de Cultura de la Generalitat que havia aprovat el Llibre blanc.

Que el Teatre Nacional no pot fer coproduccions amb el teatre privat perquè és la corrupció. Flotats tenia tota la raó i el van cardar al carrer perquè hi havia empreses que van menjar el coco al conseller Pujals.

Hi ha una cosa importantíssima: el català se’n va a la merda, i només cal veure TV3. Miro els programes esportius i me’n faig creus. Els que haurien de vetllar per la cultura i la llengua no ho fan. On són els lingüistes de TV3? No els veig. Recordo que quan doblàvem et feien repetir si feies una essa sorda per una sonora. Avui no hi ha cap problema.

A la manca de professionalitat, entre tu i jo, perquè un senyor que es posa davant d’una càmera o d’un micròfon ha de mesurar les seves paraules i com es pronuncia. És la meva opinió.

Després de tants anys de professió no he treballat mai al Teatre Nacional, mai. Són vedats.

Cap ni un. Ni al Teatre Nacional ni al Lliure, que són els dos públics. Aquests teatres s’alimenten de cares conegudes. Per què? Si tu ja treballes a TV3, no pots tenir un doble sou de l’administració. Però el tenen.

Home, jo he treballat sempre. Ha estat fins ara, que he deixat de treballar. L’última cosa que vaig fer va ser Pel davant i pel darrere, que espero tornar-la a fer; va ser just abans de la pandèmia. I no he tornat a fer més teatre.

El documental dels 100 anys de l’Esbart de Rubí i curtmetratges, però en teatre, que és el que a mi com a actor m’agrada, res.

Estic mort. Un cop vaig fer quatre convocatòries en una tarda, però a l’hora de cobrar me’n van pagar només una. Quan vaig reclamar les altres tres em van dir que si les volia cobrar no treballaria més, i no he treballat més.

Et fas la pregunta: el sindicalisme, val la pena? Fer una vaga per un conveni i que després no el compleixin, val la pena?

Sí, sí. Vaig començant anant-hi fent teatre, amb Diálogo en re mayor, de Javier Tomeo, i després molta televisió. Veus, he treballat al Centro Dramático Nacional i no al Teatre Nacional de Catalunya. Coses de la vida.

[Riu] N’hi vaig fer fins al 2010 o 2011, quan aquí començava tot l’independentisme. Quan arribava a plató hi havia un paio que sempre deia “ha llegao el independentista”. I a tu què collons t’importa si ho soc o no.

Un dia se’m van inflar i li vaig dir ven pa’cá. Li vaig dir ¿tu tienes hijos? Diu: sí, tres. ¿Cuantos años tienen? I em va dir 26, 23 i 21. ¿I viven contigo?, li vaig dir. I em diu “seee.” ¿No tienes ganas que se independicen?. I em va respondre “¡Claro que las tengo!”. Li vaig dir: ¡Coño, es lo que queremos nosotros, que os independicéis! [Riu] No m’ho va tornar a repetir mai més.

No, no. És perquè la gent se n’oblida, i aquest és el gran problema. Surten cares noves... Abans érem uns privilegiats. Érem uns quants i teníem feina tots. Avui hi ha una quantitat d’actors i actrius increïble. Jo he estat un privilegiat, he treballat sempre. Excepte a Madrid, mai amb l’administració.

Sí, que era un entremès del programa La vida en un xip. Quan s’acabava La Granja hi havia un diàleg entre els actors i en Joaquim Maria Puyal que introduïa el debat.

Quan vaig acabar el servei militar, el 1971, vaig anar a la Cova del Drac a proposar-los un concurs de cançó catalana. Dissabtes i diumenges hi cantaven quatre concursants i en la segona part, un cantant consolidat. El premi era la gravació del seu primer disc. Vaig presentar-ho fins al 1977. Van sortir moltes veus, com Joan Isaac i Marina Rossell. El 1967 havia començat a presentar festivals de cançó catalana. Recordo un concert matinal de Joan Manel Serrat.

Sí, gràcies a ell i quan vaig passar per l’escola de teatre. I fins ara! No em puc queixar. He treballat sempre!

Espero que hi hagi un reconeixement no a mi, sinó a tota la gent que durant anys hem estat aguantant el teatre.

Mai no ha estat en crisi. Fixa-t’hi bé, quan va començar la televisió van dir que se n’aniria a la merda, i el que se n’hi ha anat és el cinema en pantalla gran. El teatre mai ha deixat d’existir, en part perquè els actors ens hem mogut. El 1976, quan vam fer el primer Grec democràtic, vam matar tots els empresaris teatrals perquè vam fer autogestió. Sort que han anat reapareixent. M’encantaria que hi haguessin molts Focus i Anexa, perquè han sabut fer-ho.

No, no s’ha reconegut. Amb una companyia que es deia La Sínia anàvem amb La Caixa a les escoles fent teatre el 1978. Recordo una anècdota a Tarragona, quan un professor ens va dir si ho fèiem en castellà. “En catalán no os va a entender nadie.” Abans de començar la funció vaig sortir: “Hi ha algú que no entengui el català?” I tots van aixecar la mà. “Bé, la farem en català perquè veig que ho ha entès tothom.” [Riu] Els nanos se’n van adonar, que l’havien cagat, i van aplaudir i tot.

Home, hi ha una cosa molt clara. No deixar de parlar català. Amb una persona sud-americana o africana, tu li parles en català i ella et contestarà en castellà. Molt bé! L’altre dia amb una metgessa, ella parlava en castellà i jo en català tota l’estona. Al final ella va parlar en català, i quan va acabar la visita li vaig dir “Gràcies per fer l’esforç de parlar en català”. És que si no, som racistes. Sembla que li estiguis dient: no ets suficientment intel·ligent per saber la meva llengua. I tant que ho ets, d’intel·ligent. No entenc per què Salvador Illa, el nostre president, fa parts dels discursos en castellà “perquè m’entengui tothom”. Vols dir que la part catalana no l’han entès? Sigues del PSC i tot el que vulguis, però fes els discursos en català.

Sí, bastant. Jo estic igual! [Riu] Els que m’han decebut són els polítics. No sé si va ser covardia o por, que puc entendre-ho. Encara no sé per què els han jutjat, perquè d’independència no n’hi ha hagut. Ni s’ha proclamat. Hi va haver una votació al Parlament i va quedar frenada immediatament. La proclamació de la República Catalana s’havia de fer a la Generalitat i la gent estava a la plaça esperant que baixessin la bandera espanyola, i no es va baixar ni està publicada al Diari Oficial. Aleshores, per què els jutgen? Els han empresonat quan no han proclamat la independència.

Em sembla que la veuré. Tinc 77 anys i hi tinc esperances.

Tots els partits són caïnites. Es van matant entre uns i altres. El més caïnita és Esquerra, però a Junts ho fan molt calladets. Tu i jo coneixem el cas de Rubí.

Sí, per culpa del ministre Boyer i CiU, que van aprovar una llei de lloguers que ens va expulsar de Barcelona, però estic encantant a Ca n’Alzamora de Rubí.

Sí, ho soc. Però hi ha moments que dius, bé, noi, més no pots fer. Ara tenim una alcaldessa socialista, que ens reunim i me l’estimo, però no sé si li costa fer coses. Hi ha moltes deficiències.

No! Jo no espero que em reconeguin res. Cadascú fa la seva feina.

Rubí és castellanoparlant. Costa molt, però hi ha una cosa que no entenc. Una cagada molt important. Quan TV3 va suspendre el Súper 3. Això és contra el català, i no ho va suspendre Salvador Illa ni José Montilla, eh. Ho va suspendre gent nostra. No hi entenc res.

Costarà. La plataforma 3Cat està molt bé. Filmin deien que feien pel·lícules en català i... subtitulades algunes. És clar, no és això, companys, no és això, que diria en Lluís Llach. Que, per cert, a mi en Lluís Llach em mereix tots els respectes del món. És un tio que no ha deixat de lluitar mai.

No, i m’agradaria tornar-lo a veure perquè hem estat moltes vegades junts. Els Setze Jutges, el president Ernest Benach els va reconèixer i els va donar el premi del Parlament. En Raimon no l’ha volgut mai, ni la Creu de Sant Jordi crec que no ha volgut. Jo sí que la voldria.

Per tenir les esqueles gratuïtes.

Home! Més que pensar-hi, ho dic per la família, que s’estalviaria calés.

No ho sé, se me’n fot. Jo el que no vull és patir. Quan em vegi cardat, pastilleta i cap al carrer.

Gens, gens. Et diré més, el que sí que he deixat és un lloc, que és el meu despatx, que és un bar.

Molt bé. [Riu] Allà rebo totes les visites i segueixo treballant i hi vaig cada dia. I allà hi he deixat uns diners per si un dia em moro convido a una copa de cava la gent. I ja està. Punt. Perquè he donat el meu cos al Clínic, t’ho dic ben clar. Si em puc morir al Clínic, millor, que així s’estalviaran el trasllat. T’ho has de prendre una mica amb humor.

Fent teatre. Fent cinema. Documentals. I ja està.

A Rubí ha estat un èxit, i a 3Cat estem esperant que ens diguin l’audiència que ha tingut. Només que l’hagin vist 3.000 persones és un èxit.

Àngela Maria Santíssima!

Sí, amb en Blai Farran. I no hem tingut ni una puta ajuda.

No, l’hem cedit. A vegades hi ha coses que s’han de fer per amor. Ni ho vam demanar, de cobrar. Tampoc a l’Ajuntament.

Sí, sobre el Rossend Arús.

Al despatx el tenim, El Punt Avui. I a l’estiu, a Das, el compro cada dia. I t’haig de dir que llegeixo l’article d’en Joan Vall Clara, que està molt bé, i això que no em feia gaire cas en la meva època de conseller. I després hi ha una cosa que mai no me la perdo, que és molt divertida, que és en Lluís Simon. És fantàstic. D’El Punt en guardo molt bons records i grans amistats.