art
Mariette Llorens Gardy, per sobre de tot lliure
Mor la filla, artista, del ceramista Josep Llorens Artigas. Una dona en qui podies confiar, que sempre deia amb franquesa tot el que pensava, que era honesta, divertida, plena de caràcter
Corria l’any 1965 quan, en una conversa distesa de Josep Pla amb Montse M. de Duarte, aquesta última elogià a l’escriptor el seu esplèndid catàleg literari d’Homenots, no sense advertir-li l’absència inexplicable de la meitat del país: on són les Senyorasses? Pla, atònit davant l’evidència, no va poder fer més que respondre i publicar un article a la revista Destino per excusar tal mancança inexcusable i apuntar, guiat per Montse M., quines podrien ser aquestes dones representatives del país. Entre elles, i malgrat la seva joventut, no va dubtar a destacar Mariette Llorens Gardy (1936-2024), filla del ceramista Josep Llorens Artigas.
La Mariette, que ens va deixar el passat 28 de desembre, era certament una dona única, del tot irrepetible i si escric aquestes ratlles és per posar de manifest que convindrà no oblidar el seu nom i el seu llegat per algun dia poder-lo homenatjar tal com s’hauria merescut. Poques persones han fet tant pels altres, amb tanta generositat i determinació com ella. Va estar involucrada des dels inicis amb el Taller Escola d’Arts Sumptuàries (1976), destinat al creixement personal i el desenvolupament de persones amb discapacitat intel·lectual, un projecte il·lusionador que la va acompanyar mitja vida i que ens ajuda a comprendre l’esperit d’una dona que sempre va lluitar i treballar de manera generosa i incondicional pels altres. Era una senyorassa sempre carregada de projectes, que aconseguia tot el que es proposava, organitzant trobades, enllaçant amistats i involucrant tot el seu gran cercle de coneixences pensant en el bé comú, a ajudar, a viure i a compartir. Una dona en qui podies confiar, que sempre deia amb franquesa tot el que pensava, que era honesta, divertida, plena de caràcter i per sobre de tot, lliure.
La Mariette era, a més, una dona interessantíssima, amb una història encara per explicar. Sempre li deia que havia d’escriure les seves memòries, però ella responia que, després d’escriure Facècies d’en Llorens Artigas (2022), records i aventures del seu pare, ja ho tenia tot escrit; en cap cas pretenia explicar la seva vida, malgrat tot el que havia viscut. Amb tot, estic segur que li hauria agradat poder mirar el passat i resseguir de manera compartida el seu llegat. Tot just el dia de Nadal m’escrivia un missatge per dir-me que acabava de trobar les fitxes de catalogació dels esmalts que havia fet des de finals dels anys cinquanta, un treball pacient i silenciós que caldrà recuperar, malgrat que no pugui ser amb la seva companyia.
Seguint els passos i el consell del seu pare, va iniciar la formació artística a l’Escola Massana cap a l’any 1950 i allà es va especialitzar en l’estudi dels esmalts, alhora que va entrar a treballar al taller de l’esmaltador Modest Morató amb altres companyes com Julieta Serrano i Montserrat Mainar. Entre 1953 i 1957 es va perfeccionar en aquest camp de treball estudiant a l’École des Arts Décoratifs de Ginebra, i va ser en aquells anys a Suïssa quan Joan Miró li va encarregar diverses plaques esmaltades per a una l’edició de luxe del volum Miró (1956) de Jacques Prévert i G. Ribemont-Dessaignes, editat per Maeght. De fet, l’amistat amb artistes més grans que ella, com Miró, Olga Sacharoff o bé Pierrette Gargallo, padrina seva, i amb d’altres més joves i de la seva generació, especialment aquells assidus de les tertúlies de Ca la Mariona, van fer que des del seu retorn a Barcelona, el 1957, comencés una vida molt propera a l’activitat artística del seu temps. Sempre parlava de l’estima personal i el respecte que professava per artistes i amics com Català-Roca, Guinovart o Barceló, comprant-los peces quan aquests últims eren joves i pensant sempre, no tan sols a gaudir de l’art, sinó també, en ocasions, a ajudar artistes encara indefensos o desconeguts, com la Lolita Rodríguez, a qui va cuidar i ajudar fins a desaparèixer misteriosament d’aquest món.
Si bé ja va participar amb veu pròpia en la III Biennal Hispanoamericana de 1955, l’obra esmaltada de Mariette Llorens Gardy es va començar a difondre a partir de l’any 1960, en una primera exposició al Club Urbis de Madrid, i especialment a partir del desembre de 1965, quan va celebrar la primera exposició individual a la sala Gres de Barcelona. Va ser la primera de moltes exposicions (Barcelona, Ginebra, Sant Sebastià, Santander, Palma, Bilbao, París…), on va presentar des de petites plaques d’esmalt amb tota mena de composicions modernes i originals, fins a peces esmaltades d’ús quotidià, fossin braçalets, fermalls, cendrers, miralls o botons de puny: “Tus gemelos son el orgullo de mis camisas”, li digué en una ocasió Camilo José Cela en rebre, a través de Miró, uns botons de puny esmaltats per la Mariette.
La Mariette tenia anècdotes per parar un tren, sempre era un plaer escoltar-la, de la mateixa manera que sempre em va fascinar l’ull tan sensible per a l’art, potser fruit de la mirada depurada i honesta apresa del pare. Ens ha deixat una gran dona que molts recordarem. Generosa i genuïna com ningú, que estimava i es deixava estimar. Així que, en espera de poder-li fer algun dia l’homenatge degut, no podia restar en silenci sense, com a mínim, dir-li que la trobarem molt a faltar.
*Historiador de l’art.