Música
Fermin Muguruza
Músic i activista
“Entenc el desànim, però el moment revolucionari de l’1-O ja no us el treu ningú”
El músic basc celebra quaranta anys de trajectòria amb un concert al Palau Sant Jordi el pròxim 24 de gener
“Kortatu vam durar només cinc anys, però en aquells cinc anys... no vam dormir!”, recorda el músic, que ara en té 61
Fa 40 anys que donem guerra a l’Estat, a l’‘statu quo’, i calia muntar alguna cosa…
En cada festival, cada concert, caldria recordar que a l’Estat hi ha un cantant a la presó pel fet de cantar
El 1976 la policia havia assassinat a les festes d’Hondarribia un jove d’Irun; em va impactar moltíssim
Ens trobem amb Fermin Muguruza (Irun, 1963) a la Lleialtat Santsenca, on arriba acompanyat de Joni D, l’home que va organitzar el primer concert de Kortatu l’any 1985 a Barcelona i que, ara, quaranta anys més tard, va de bòlit amb la planificació, també, del concert amb què el músic basc celebrarà 40 anys de carrera el pròxim 24 de gener al Palau Sant Jordi. Muguruza, com ha anat fent d’ençà que, l’any 2017, va fer una residència artística de tres mesos a la Fàbrica de Creació Fabra i Coats del barri de Sant Andreu de Barcelona, ens atén en un català quasi perfecte, tot recordant-nos com d’exemplificant va ser per a ell i el seu germà Iñigo (1964-2019), músic també de Kortatu, comprovar com, en les seves primeres visites a Barcelona, i en un moment en què al País Basc s’abordava amb urgència la recuperació de l’eusquera, els seus amics anarquistes de la ciutat “parlaven tots en català”.
Recorda la seva primera visita a Catalunya?
Sí, va ser en el marc d’un viatge d’estudis. Recordo que em va impactar molt, per exemple, trobar-me un cinema on feien sessions matinals; va ser una gran sorpresa. El segon cop ja va ser per tocar amb Kortatu, l’any 1985. En Joni va organitzar un concert a Zeleste, quan encara estava al Gòtic, i va ser increïble. Vam arribar en tren amb un grup que es deia Tortura Sistemátika. Va ser un viatge xulo... Nosaltres vam tocar amb IV Reich, que venien de Saragossa, i Tortura Sistemátika van fer-ho amb GRB. En aquells dies, de fet, vam conèixer pràcticament tota l’escena catalana del punk i el hardcore. Després, massa gent ha dit que va ser en aquell concert, però la realitat és que no devíem ser més de cent persones. Fos com fos, va ser important perquè va marcar la nostra entrada a Barcelona. Després, a Catalunya, ja vam fer-hi concerts molt més grans, com ara l’Euskal Rock [el novembre del 1985 al Palau d’Esports, amb La Polla Records o Cicatriz] o Nicaragua Rock [maig del 1986 també al Palau d’Esports i amb els mateixos grups, així com d’altres com L’Odi Social], gràcies als quals Kortatu es va convertir en una banda molt popular a Catalunya.
En Joni, l’any 1985, ja hi era...
[Joni D, a qui convidem a entrar en la conversa] Sí, aquell primer concert el vam organitzar la Stigmata, que era una locutora de Ràdio Pica, i jo, que, de fet, era força ninyato, tenia setze anys. Cal dir també, però, que aquell concert va acabar amb una batalla campal. Els col·legues dels IV Reich, que havien vingut de Saragossa, van robar- una jaqueta enmig del concert a un tío de Barcelona... i ja la vam tenir liada. Recordo molt haver anat, després, a un bar amb els dos germans Muguruza. En tenia un a cada costat i m’anaven dient: “Johnny Weissmüller... què passa, Johnny Weissmüller?” Ja saps, el típic humor Muguruza… [Fermin Muguruza] Sí, érem una mica cabronets [riu]… Vam veure, però, aquest noi tan jove que es deia Joni i vam recórrer a tota la nostra cultura cinematogràfica de Tarzan. Sempre ens havien impactat molt les històries dels psiquiàtrics. Al primer disc de Kortatu, de fet, ja hi vam incloure una cançó que es deia Don Vito y la Revuelta en El Frenopático. Però conèixer, llavors, aquesta història que explica que el Johnny Weissmüller havia acabat completament boig en un psiquiàtric fent el mític crit de Tarzan... va ser impactant.
Com s’havia inoculat, anys abans, el virus del ‘punk’, a cals Muguruza?
Abans havíem vist Quadrophenia i dels Who ja n’érem fans, però escoltar Sex Pistols va ser un xoc brutal. Recordo anar a veure en un cinema d’Irun, l’any 1980, la pel·lícula The Great Rock ’n’ Roll Swindle, que aleshores va tenir una gran exhibició, i va ser increïble. Va coincidir en un moment en què, al País Basc, es començaven a fer
fanzins i, a Guipúscoa, tres de molt importants: un de hardcore que es feia a Zarautz, un altre a Donosti que es deia Destruye!!! i un tercer a Orereta, on va començar-hi a haver un nucli punk força important. Al voltant de tot això van començar a circular cintes de casset, i quan vaig sentir-ne una dels Clash, amb aquella versió en clau reggae-punk de Police & Thieves, se’m va obrir un nou món. Vam començar a escoltar Bob Marley i Peter Tosh gràcies, en bona part, a una botiga de discos de Baiona; l’any 1979, al desembre, pocs mesos després del triomf de la revolució sandinista, havia aparegut el London Calling... Feia quatre anys de la mort de Franco, la Transició havia estat violenta i amb molts morts... Volíem destrossar-ho tot.
Va coincidir amb el despertar d’una consciència política, així doncs.
Hi era des del començament, diria. El 1976, quan jo tenia 13 anys, la policia havia assassinat a les festes d’Hondarribia un jove d’Irun de 21 pel sol fet de portar un ikurrin, la qual cosa em va impactar moltíssim. A Irun havien fet una ocupació militar de la ciutat i vaig començar a tenir malsons amb la policia pegant a tothom. Va ser quan vaig tenir clar que calia fer una militància política contra el feixisme, ja que el feixisme encara no havia mort. I vam entendre, d’altra banda, que havíem d’expressar-nos amb la música que estàvem descobrint en aquells instants. La d’abans estava molt bé, mereixia tot el respecte. En cada concert d’un cantautor en què apareixia un ikurrin es produïen càrregues. Havien estat censurats i perseguits, però nosaltres necessitàvem un altre vehicle. Sempre m’ha agradat explicar la següent cronologia del 1981: el 23-F vam viure un intent de cop d’estat amb tancs al carrer. Poc després, el 20 d’abril, vaig complir els 18 anys, tot i que llavors hi havia un moviment molt fort demanant que la majoria d’edat fos als 16. I el 2 de maig, finalment, van venir els Clash a presentar Sandinista al velòdrom d’Anoeta. Van ser mesos reveladors.
Què l’ha portat a voler celebrar, ara, quaranta anys de carrera en espais com el Sant Jordi?
Fa cinc anys ja vaig pensar que estaria bé fer una gira amb el meu repertori de tota la vida. En cap cas dedicat a un capítol concret i prou, tot i que molta gent hi vulgui trobar aquest component nostàlgic, sinó el de totes les etapes. Però va arribar la mort del meu germà i em vaig oblidar totalment de la idea, ja que vaig quedar destrossat. Després hi va haver la pandèmia... Al final, però, vaig retrobar-me amb la idea que m’havia estat rondant pel cap. Fa 40 anys que donem guerra a l’Estat, a l’statu quo, i calia muntar alguna cosa…
Cas curiós, el de Kortatu: influència enorme, però el grup no va arribar ni als cinc anys de vida.
Sí, però van ser uns anys intensíssims! Com deu anys d’ara! A vegades ho explico al meu fill i a la meva filla, que en tenen 29 i 26, això: “Jo, amb 25 anys, vaig decidir deixar Kortatu...” Vam fer gairebé 300 concerts, tres discos d’estudi, un directe, moltes col·laboracions... Vam durar només cinc anys, però en aquells cinc anys... no vam dormir! Tinc, de fet, el record de no dormir. Carlos Ascensores, un amic a qui anomenàvem així perquè treballava en això dels ascensors, deia: “La recuperació del cos humà és sorprenent!” És una frase que encara utilitzo ara, tot i que les recuperacions, naturalment, són cada vegada més lentes...
Els jugadors de l’Athletic, quan l’abril passat van guanyar la copa, van celebrar-ho cantant ‘Sarri, Sarri’, un dels temes més emblemàtics de Kortatu, al centre de Bilbao.
Va ser cosa de l’Asier Villalibre, un jugador que aleshores jugava en l’Athletic (ara ho fa en l’Alavés) i que té una electroxaranga. Em va omplir d’orgull, és clar, que toquessin diferents temes de Kortatu, no només Sarri, Sarri, però, sobretot, que celebressin un títol d’aquesta manera amb l’afició als carrers, cosa que et fa pensar que, al País Basc, tot això del futbol és almenys una mica diferent.
Els van caure crítiques i multes de l’Ertzaintza, que els va aplicar la llei mordassa, però.
Sí, i pocs dies abans va passar allò del mural [l’equip directiu de l’institut d’educació secundària Joan Fuster de Bellreguard, al País Valencià, va ser investigat per un suposat delicte d’enaltiment del terrorisme per la col·locació d’un mural dedicat al músic, tot i que el cas finalment va ser arxivat]. Aquella querella em va semblar molt greu...
Fer concerts, ara, en espais tan grans, també a Madrid, és una victòria contra els que porten dècades intentant-lo silenciar?
Sí, són quaranta anys, també, de persecucions, repressió, censura… i no només a l’Estat espanyol, ja que un cop vaig fer una visita al Subcomandante Marcos i vaig ser expulsat de Mèxic. O de l’Uruguai, Israel… la història forta, però, és que no podia tocar a Madrid i ara ho faré al cor de la bèstia, davant de 10.000 persones al Wizink Center. Poder fer-ho ja és una victòria política.
Pablo Hasél, però, continua a la presó.
Tenim un govern progressista i Pablo Hasél, sí, és a la presó. L’última cosa que en sé és que havia desenvolupat la malaltia de Crohn, la qual cosa té molt a veure amb el seu estat d’ànim. En cada festival, cada concert, caldria recordar que a l’Estat espanyol hi ha un cantant a la presó pel fet de cantar. I cantar, a més, veritats com temples que, de mica en mica, van sortint. De fet, fins i tot les seves cançons ja han quedat una mica lights, desfasades, perquè ara ja no només es diu que el rei és un lladre sinó que també es destaca la seva implicació en el cop d’estat.
L’1 d’octubre del 2017 el va viure a Catalunya. Com el recorda?
Recordo, d’entrada, un president de govern espanyol dient, en els dies previs, que no votaríeu, i intentant-ho tot perquè no ho féssiu. Quan vaig veure, doncs, la gent sortint dels col·legis electorals cridant: “Hem votat!” vaig entendre que allò, ras i curt, havia estat una revolució, un fet històric. Després han passat moltes coses, entenc el desànim, aquests dies m’he trobat a Catalunya gent força desmoralitzada, però aquest moment revolucionari de l’1-O ja no us el treu ningú. Les experiències que viu un poble no poden ser de cap manera experiències perdudes, sinó que romanen sempre en la seva memòria, en el seu cor.
Perfil
Música i activisme
Dos concerts, el passat mes de desembre, al Bilbao Arena van marcar l’inici, junt amb un altre que havia fet uns dies abans a Biarritz, de la primera gira internacional en més d’una dècada de Fermin Muguruza, que fins l’estiu del 2025 visitarà ciutats com ara Sant Sebastià, Londres, Berlín, Buenos Aires, Roma i Tòquio. A Barcelona, en el marc d’un dels concerts més multitudinaris del tour, Muguruza efectuarà al Sant Jordi un “recorregut vital” pels seus quaranta anys de trajectòria, posant l’èmfasi, però, en els seus anys –pocs, però influents– amb Kortatu (1984-1988), grup format amb el seu germà Iñigo i amb cançons de volada generacional inspirades en lluites contra l’exèrcit, el capitalisme o la del poble basc contra l’Estat espanyol, o Negu Gorriak (1990-1996), un grup en sintonia amb el rock-fusió d’altres bandes de l’època i amb el seu germà Iñigo també a bord. Fermin Muguruza (Irun, 20 d’abril de 1963) és també germà del músic i escriptor Jabier Muguruza i, des de la seva posició d’esquerres, abertzale i internacionalista, ha simpatitzat amb diverses organitzacions socials i polítiques basques. Més enllà de la música, ha dedicat bona part dels seus esforços, els últims vint anys, a la creació de documentals i films d’animació, com ara les dues parts de Black is Beltza.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.