El Nadal del ‘més difícil encara’

Quan les vacances ja enfilen el darrer revolt abans que la canalla torni a l’escola, les pistes de circ tenen ben apuntalades les seves estaques a les places de Barcelona. Fa anys que hi ha programat el Circ Raluy al Port Vell: es van alternant les dues escissions de la família actual, nets de Carlos (1944-2019) i Luis (1942-2021). Enguany la família Rossy s’ha presentat amb un programa doble a La Maquinista. En la sessió de tarda preveu una funció familiar (1r Circ de Nadal de Barcelona), mentre que al vespre es passa al castellà adreçant-se als joves amb el Circo del Miedo (com si “por” o “pànic” no cridessin prou l’atenció per a la campanya publicitària). Hi ha altres circs clàssics voltant per Barcelona i, majoritàriament, tenen previst allargar l’estada fins ben entrat el mes de febrer o març. També, fins a les acaballes del 2024, l’Ajuntament de Barcelona ha repetit amb un programa d’accions de Circ de Nadal a la plaça Catalunya, des del 20 de desembre. Ara, el que segueix sent el degà a la constància és el Circ d’Hivern de l’Ateneu Popular 9 Barris. Rara avis és la seva 29a producció seguida (que no van aturar ni l’any de la pandèmia): resulta que el més antic a Barcelona no és el circ clàssic, sinó el contemporani. Això sí que és una sorpresa inesperada, que supera la previsió del més difícil encara.

A les entrades més o menys clàssiques del circ de vela amb presentador i acrobàcies independents es destapa el pes del públic que aplaudeix i fins i tot victoreja cada exercici. El circ clàssic, el del més difícil encara, el del triple mortal en trapezi volant, esclata quan s’aconsegueix al segon intent. És l’escalf que necessita l’artista per fer un pas més cap a l’impossible i també el que celebren els de la filera del davant, que empeny l’interès per veure què oferirà la pista en la propera atracció. Els primers dies del 1r Circ de Nadal de Barcelona, el presentador era un clown de la Cia Rhum, Roger Julià, ara amb un posat formal, quasi auster, amb barret de copa i jaqueta de tres quarts: anar a un circ tradicional és comprovar que el vestuari segueix dominat pels uniformes que estilitzen figures masculines i ensenyen llargues cames de les figures femenines.

En la versió familiar de tarda, les entrades còmiques juguen amb els pares més cepats, amb unes bromes que els ridiculitzen afectuosament. En realitat, el riure de la família és el millor antídot contra la vergonya. Les especialitats de circ són variades, alternant aeris amb equilibrisme: trapezi volant i de balanç, portés acrobàtics, bicicleta acrobàtica (són capaços de rodar amb una de 7,9 centímetres), equilibri amb monocicle, acrobàcia amb pilotes o verticals sobre bastons que interpreta un jove de 14 anys.

L’art del circ clàssic, sense cap més recurs que la mateixa tècnica, converteix els cossos en elements transformables i de notable equilibri i bellesa. Aquesta és la seva sorpresa: que el públic percebi que les seves execucions són fruit de temps i constància fins que es converteixen en un exercici que es pot portar a pista. La vintena d’artistes de la troupe a La Maquinista presenten els seus números d’especialitat i ho complementen amb feina de mosso de pista i d’acomodació a les grades, amb què conviu la brillantor de l’èxit i la humilitat de completar les feines menys vistoses (com en el cinema de Fellini).

Quim Giron, cofundador d’Animal Religion, ha ofert a la plaça Catalunya un divertiment explosiu, carregat d’espectacularitat amb tècnica de mans a mans, cingles, trapezi volant, un bebop de breakdance i suspensió capil·lar. També ressona a tot volum una música que va d’una lírica còmica a l’electrònica més vibrant. Amb la intervenció de quatre nens cantants de Mataró, recreen amb fantasia el joc amb ninots, que, en realitat, són els acròbates. Els pensaments expressats en veu alta de la canalla que especulen sobre els estels són un cant a la imaginació. En comptes de la ironia cínica d’Una taula, de l’any passat de l’Agrupació Sr. Serrano a la plaça Catalunya, la festa creix amb els llums que marquen el protagonisme de l’escena. Com en un dibuix infantil, Quim Giron s’atreveix a imaginar l’impossible, com si hi hagués una Mare Noel que volés per encimbellar-se dalt d’un arbre de Nadal. Sense arribar al surrealisme de Giron a Nu (23è Circ d’Hivern del 2019), amb un bri de màgia des de la simplicitat (com quan la cantant recita un poema nadalenc, dalt d’una cadira), l’acció de Natal és trepidant. Els moments de més espectacularitat es rematen amb el fum que marca el feix de llums (d’on sobresurten les evolucions d’un trapezi de balanç). Les accions corals disposen dels troncs, una arbreda estilitzada de blanc harmònic que dona un punt de suport a la suspensió capil·lar des d’una anella que es pot desplaçar lateralment i a diferents altures per modificar les òrbites.

En les matinals de l’Ajuntament de Barcelona (que van acabar dilluns), la plaça Catalunya ha optat per presentar quatre càpsules (d’uns 15 minuts cadascuna) que podrien ser quatre instants d’aquestes festes de Nadal. Si cal atendre cronològicament les quatre estacions, el primer que s’instal·la a casa és el pessebre dels d’Ortiga. La companyia té una debilitat per les caixes de galetes antigues i rovellades. Una parella celebra tranquil·lament la seva vida anònimament fins que un avió l’obliga a viatjar per trobar una nova llar. Cada intent és una frustració. Tot i això, la seva voluntat de buscar complicitats és constant (per això, miren de sintonitzar generosament amb el públic, cedint tasses de te calent o una manteta per suportar millor el fred). La següent estació és la de les dues amigues de la cia. de Xavier Bobés i el seu dècim de la loteria de Nadal: les dues amigues, que es deixen vestuari per anar conjuntades i guarnides, somien amb joies i tota classe de complements per lluir. Necessiten que algun dècim resulti premiat. Tot i que Bobés (anteriorment tenia la companyia Playground) sigui un referent de la manipulació d’objectes, la veritat és que aquesta peça juga des d’un toc divertidament cafre, sense que aflori la sensibilitat de cada objecte. Les Pinyes signen la tercera estampa: trucades telefòniques d’abans del dinar de Nadal. (Recorden aquell “Hola, soy Edu, feliz Navidad“?) Sabrà greu no poder aturar-se a conversar perquè les presses per preparar la taula i per trucar a la resta de noms d’una guia telefònica interminable implicaran una feina àrdua. Les Pinyes juguen, com en tots els altres tres quadres, amb una estètica sixties, que fa evident la seva capa de personatge i que permet contrastar molt bé amb l’actualitat. Deixen un número de telèfon amb què conviden a trucar, quan es tingui temps. Comprovat; el número és bo: la trucada permet imaginar per un instant un bri de felicitat, de franc. Finalment, Escarlata ens convoca al dinar de Nadal: hi ha un plat de brou i les copes ben posades a la taula i en un espai supletori, que resultarà ser harmònic. Però, a part de convidar una espectadora, el que de debò agrada a Jordi Aspa i Bet Miralta és jugar amb les rampoines que queden a la taula, com ara els taps de suro i, sobretot, els filferros que aguanten el tap del cava: poden crear tortugues, funambulistes o homes d’empinada personalitat. Els Escarlata són amics de la conversa, en què reciclen tot el que hi ha per la taula per practicar un número tan infantil com tendre. Hi ha molles de neules per als més afortunats.

Aquest quartet de postals que la proposta imagina en un mateix replà de l’escala combina gràcies al fet que tots quatre beuen d’una creativitat singular i similar a la dels veïns. I passar el Nadal en cordialitat de veïns (i de cunyats respectius) sí que és superar el més difícil, encara.