“Al meu poble la Guàrdia Civil no ens va deixar presentar l’Avui”

Em van equivocar el nom. [Riu]

Mare de Déu si me’n recordo. Vaig tenir una enrabiada. “Escolta tu, ni m’heu pogut posar el nom bé?” Però com que aquell mateix dia es van esgotar els exemplars i vam fer una segona edició, llavors ho van corregir.

Probablement fins que hi va haver l’Antoni Subirà, que va agafar la presidència de Premsa Catalana. Jo tenia molta feina perquè era un directiu de Nissan Motor Ibérica i tenia molta feina, la veritat. En realitat no aportava gran cosa. Jo vaig treballar molt quan es va engegar el projecte, llavors sí. Això va ser una idea de l’Espar [Josep Espar i Ticó]. Com que érem amics, em va embolicar de seguida en el projecte. Hi vaig posar diners i la meva tasca va ser, sobretot, anar a predicar per tot arreu. Vam fer un audiovisual l’esquema del qual l’havia fet el Pep Espar i en aquella època era bastant macarrònic. Hi havia una casset en què hi havia gravades la música i la veu. Llavors teníem uns papers amb el text i després les diapositives. I, és clar, havies d’anar mirant el text i amb unes marques anar mostrant les diapositives. Hi vaig anar per tot arreu, fins i tot pel País Valencià, i alguna vegada ens van prohibir la presentació perquè encara hi havia el Franco. Vam tenir merders a València. Inclús al meu poble, a Vila-sacra, prop de Figueres, tampoc ho vam poder fer. Volíem fer una presentació per la festa major, va venir la Guàrdia Civil i va dir que tururut viola. No vam poder-ho fer. Me’n recordo d’una vegada que vaig passar una vergonya horrible perquè ho vam fer a la sala d’actes dels caputxins de Sarrià i vaig tenir la mala sort que em van caure unes diapositives per terra i vam haver de parar i anar posant-les per ordre. Des d’aquell moment vaig dir: “S’ha acabat, ara vaig a fer un carrusel.” I encara el tinc a casa. D’aquesta manera, no hi ha problema perquè queden molt ben enganxades, però anàvem així tan macarrònics... Però vam aconseguir molta gent. Milers de persones. Vam arribar a 75.000 que van comprar les participacions que havíem fet. I vam engegar el diari, però ho vam fer una mica a correcuita perquè el Pep Espar és un home de “vinga, va, som-hi”. Vam engegar el diari, però resulta que no teníem prou ordre en l’administració, sobretot en la temàtica dels subscriptors. Vam fer un fotimer de subscriptors perquè la gent s’hi subscrivia quan es feia comptepartícip, però aquesta llista no estava ben ordenada. Vam tenir uns problemes a l’inici terribles. La gent es queixava: “Escolta, jo no he rebut el diari”...

Sí, jo diria que eren de l’ordre de 75.000. Home, vam anar per tot arreu. Però no estic segur si eren el nombre de participacions perquè hi havia gent que se’n quedava moltes. Els mateixos que van engegar això hi van posar molts diners. No m’ho facis dir. El que sí que sé és que la primera tirada que vam fer va ser de 150.000 exemplars.

Es van esgotar tots. Però estàvem una mica a precari perquè érem als locals d’El Noticiero i això era un problema amb el paper que ens havíem de repartir amb ells. Jo no ho portava, perquè tenia molta feina amb Motor Ibérica i les presentacions del diari les anava a fer els dissabtes i diumenges. De tota manera, la sortida va ser espectacular, amb un fotimer d’exemplars. Ara, després, ens va caure en picat. “Què passa aquí?”

No ho sé, perquè hi va haver moltes queixes, molta gent enrabiada perquè no arribava el diari. Hi va haver bastant d’embolic en posar ordre amb els fitxers i tot això.

Em fa l’efecte que era el més jove. Potser l’Albert Conejos, que també era jove. Era dentista, i li he perdut la pista de fa anys.

Era molt popular. Anàvem als ateneus. La força de Catalunya és el món associatiu i anàvem a aquest món. O aprofitàvem alguna festa major. Vam estar-hi pencant bastants anys, perquè vam començar a treballar en el diari quatre o cinc anys abans que sortís. Quan vam començar a treballar teníem de president el Ramon Fuster i Rabés, que havia estat mestre meu a l’escola Virtèlia i tenia molta amistat amb ell. El pobre home se’ns va morir sense haver vist el diari.

En [Josep Maria] Puig i Salellas i en Pep Espar, que va tenir la idea conjuntament amb en Jordi Maluquer. En Maluquer ja tenia al cap de fer un diari o una revista, i el nom d’Avui el tenia registrat ell. En Puig Salellas també va ser molt determinant.

Ens va preparar tota la paperassa. O sigui, com s’havien de redactar els comptes de participació, amb la constitució de la societat, amb tot. El Puig Salellas era molt clarivident. Un home molt intel·ligent, molt. Jo hi tenia una gran amistat, amb ell, quan vam fer l’Eurocongrés va col·laborar amb nosaltres també. Era un home fantàstic.

En Pep Espar. Jo anava a l’escola Virtèlia i hi havia la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat, en què el confrare major era el Jordi Pujol. Jo vaig conèixer en Pujol abans que a en Pep Espar. Jo era molt jovenet, era quan estava fent el batxillerat, tenia 14 o 15 anys. Ja me’n vaig anar a un seminari que va muntar en Jordi Pujol al seminari de Vic, una cosa absolutament clandestina. En Pujol ens explicava Catalunya, la història; “hem de tirar endavant aquest país”... I en algun d’aquests llocs vaig conèixer l’Espar, però no va ser a Vic.

No, perquè va ser després. Al Congrés de Cultura jo ja el coneixia, l’Espar. Quan es va fer la campanya de Volem bisbes catalans, fixa’t tu, jo ja hi era, amb l’Espar. Vam anar a la catedral, a ell el van enganxar [la policia] i a mi no. I això era l’any 1966, jo ja estava casat. Aquí en Pujol va tirar endavant la idea del CC: Crist i Catalunya. Aquí és on jo hi vaig estar. Vaig fer –pobre de mi perquè jo era enginyer– classes d’història de Catalunya perquè en aquella època ningú sabia gran cosa. Crec que va ser en aquest grup que vaig conèixer en Pep Espar, però a través de tot el que havia muntat el Pujol. Ens vam fer molt amics amb l’Espar. Quan vam muntar tot el tema del món occità, en què ell no creia gens, o poc, vam crear amb el Josep Maria Batista i Roca i l’Enric Garriga i Trullols el Cercle Occitanocatalà. Per cert, el diari Avui el vam fer servir molt. Un dels problemes que va tenir el diari va ser que, com que érem tota una colla de gent bastant activa, anàvem allà i dèiem: “Escolta, m’has de publicar això.” Recordo que el Cercle d’Agermanament Occitanocatalà vam fer una crida i s’hi anava apuntant gent, i això l’Avui ho anava publicant, anava publicant la llista. I sense cobrar res, evidentment. És clar, això... I després em va passar pel cap engegar una campanya pel català a les escoles perquè encara no hi havia la Generalitat; t’estic parlant de l’any 1978. Vam crear la campanya El país a l’escola perquè s’hi parlés el català. I aquí el Pep Espar ja hi va creure una mica més. Vaig aconseguir que fos membre de la junta. Quan vam fer l’Eurocongrés 2000, que era d’abast occitanocatalà, l’Espar tampoc no s’hi va ficar gaire. En canvi, l’Enric Cirici sí. En fi, l’Avui crec que es va fer servir perquè amb la campanya El país a l’escola tots els anuncis els posàvem al diari i eren gratuïts. Hi havia dibuixos de la Pilarín Bayés. L’Avui ens ajudava molt. Anaves allà amb en Maluquer i et deia: “Què vols?”

Amb en Maluquer vam tenir molta amistat perquè ja estava al consell d’administració. I ara amb el seu fill Joan som molt amics. I amb el fill d’en Faulí [Jordi Faulí], que és el director de la Sagrada Família, també som molt amics. Amb en Faulí també érem molt amics.

No ho sé, des que es va crear i fins als vuitanta i pocs. Jo era molt amic d’en Jaume Vilalta, al cel sigui. Ens vam fer molt amics. Durant molt de temps va ser el conseller delegat de l’empresa. També va portar la Corpo, la radiotelevisió catalana. En Jaume Vilalta va ser qui va anar a Madrid a aconseguir que li donessin el permís per treure el diari Avui. Hi va ser just quan es va morir el general Franco.

Va anar molt ràpid perquè va anar allà un o dos dies després de la mort d’en Franco. I en el registre, tu, li van dir: “Muerto el perro, muerto la rabia.” Aquell devia ser contrari al Franco. En Vilalta va tornar contentíssim a Barcelona amb el segell que acreditava que es podia tirar endavant.

Sí, en Maluquer ja la tenia registrada.

Sí, sí. [Riu] Aquest és un dels problemes que hi havia.

No, crec que no va durar gaire, sincerament. Va sortir el 1976 i jo el 1981 ja no hi era. La idea inicial era fer un diari semblant a Le Monde.

No, dels consellers. Aquest diari va tenir primer el merder d’arreglar el tema dels subscriptors, que va durar temps. I després ens vam adonar que no es venia gaire. No sé si fèiem una tirada de 30.000 o 40.000 exemplars, una cosa així. Vam acabar fent una tirada d’aquest tipus. Al principi 100.000, però els diaris ens els tornaven. Al final estàvem en 30.000 o 35.000, una cosa així. Llavors van començar a venir pèrdues. D’alguna manera, teníem problemes per sortir perquè, és clar, el paper si no el pagàvem... Afortunadament, sempre ens n’anàvem sortint, amb crèdits i mandangues. Però la qüestió és que ens reuníem i recordo perfectament: “Escolta, què hem de fer amb aquest diari? Què hem de canviar? Potser hem de posar-hi més imatges? Més fotografies?” Hi havia totes aquestes discussions. Jo hi era bastant tangencialment. Un cop va ser llançat el diari, ja hi havia el director, el consell d’administració amb en Jaume Vilalta, que hi era sempre, allà, i jo quan hi havia reunions del consell hi anava i donava la meva opinió. Jo creia que havia de ser un diari amb més il·lustracions, més popular.

Potser contra El Correo Catalán, més que cap altre. Malgrat ser en castellà, era el que més era del país, no? La veritat és que El Correo Catalán se’n va anar al cel. I suposo que hi vam contribuir nosaltres, perquè molta gent d’El Correo Catalán va passar a l’Avui. Després hi havia el Tele/eXpres, que també ens feia la competència. Era amb aquests més que no pas amb els més tradicionals, em fa l’efecte. Mira, aquí hi tinc l’Avui i La Vanguardia, que és un diari que té informació econòmica que m’interessa moltes vegades.

Home, i tant, tu diràs.

Home, ha salvat la capçalera de l’Avui. Si no, se n’hauria anat al cel. O sigui que benvingut sigui.

Jo no hi vaig intervenir.

Suposo que no, però la veritat és que com que jo ja no hi estava ficat gaire, en això, en aquell moment... El Observador devia ser dels anys vuitanta, no?

Jo, com et dic, al consell d’administració, un cop l’Avui va estar llançat, no crec que hi estigués més de quatre anys. M’estimava més llançar altres coses. El Cercle d’Agermanament Occitanocatalà el 1977, la campanya El país a l’escola el 1978... Estava ficat en aquestes coses, i l’Avui ja estava engegat.