Poemes amb una dolça febrada sonora

Francesc Bombí-Vilaseca (Barcelona, 1975) fa unes tres dècades que recita poemes a festivals i tuguris, sol i mal acompanyat, seus o de qui sigui, en molts casos, armat amb una guitarra. Va trigar molt a sentir la crida de la publicació i el resultat d’aquest neguit, en ell inèdit, va ser Febre amb gel (Fonoll, 2023), amb poemes breus en anglès, castellà i català, cada poema, fent un bucle de versions, més que de traduccions. Un joc triangular molt interessant.

Ja fa temps que va rodant amb aquest recull de poemes i dimarts va ser el moment de fer-ho al restaurant de la Sala Beckett de Barcelona, dins el Festival Alcools, coordinat per Andreu Gomila. “El festival va néixer el 2015, gràcies a l’impuls de l’enyorat Hermann Bonnín i sota la inspiració d’Apollinaire, i busquem posar en escena la poesia contemporània amb l’ajuda dels amics, dels poetes, músics, intèrprets, artistes, filòsofs, i tothom que pensi que, avui dia, la paraula té valor”, va explicar Gomila.

A Bombí, però, no li cal cap amic músic, perquè ell ja ho és. Ha musicat, amb gust i molta més varietat de la que es podria preveure, una selecció de 20 poemes del seu llibre, sempre recitats o mig cantats en els tres idiomes. I ha titulat el resultat com El blues de l’esgarip. “Les esgarrifances de vegades fan cridar i sempre que es crida hi ha un blues”, va resumir el poeta.

Va tocar amb una Gibson Les Paul blanca, decorada en exclusiva per Oriol Malet, i amb una pedalera d’efectes espectacular. Per moments, semblava el quadre de comandaments de l’Enterprise.

L’anglès el pronuncia amb solvència, però el castellà es fa estrany en la seva veu ferma. Quan escoltes la versió en català, t’adones que és la veu real. I els poemes van caient damunt un matalàs d’arpegis elegants que creen ambients sonors per moments hipnòtics. Es nota perquè, quan n’acaba un, el públic triga uns segons a aplaudir, embadalit. I Bombí passa a la distorsió més rockera, i més arpegis, i jocs amb la tècnica slide, i efectes de reverberació i jocs de loops, i arriba al blues, nu i vital, amb una veu estripada com la de Louis Armstrong després d’una nit d’excessos. També recita poemes breus, o encara més breus, sense música, amb una entonació gairebé humorística. I fa homenatges a músics que admira: Nick Cave, Jeff Buckley, Lou Reed, Johnny Thunders... Deixa per als bisos els homenatges més propers i recita poemes d’Enric Casasses, Dolors Miquel i Feliu Formosa. Musicats.

Una hora escassa, 25 poemes, moltes emocions, més agradables que punyents. Llegits em van agradar, els poemes de Febre de gel, però escoltats amb un fons musical senzill i personal, net i evocatiu, quedo inquiet. Deu ser la febre. L’ànsia. En vull més.