Els Gaudí més propers al gran públic

Ajuts públics

La pre­si­denta atri­bu­eix en part l’èxit del cinema en VO cata­lana a la política d’ajuts de la Gene­ra­li­tat, que curi­o­sa­ment ja havien bene­fi­ciat Pa negre (2011), però es van per­dre arran de la crisi i s’han recu­pe­rat el 2022: “Jo crec que ha estat una bona política per part de l’ante­rior govern, i a més sé, perquè n’hem par­lat, que el nou govern pensa seguir en la mateixa línia, d’apos­tar per pel·lícules de més pres­su­post, més grans, en català. Això ha donat resul­tat.” No vol dir que totes les pel·lícules hagin de tenir un gran pres­su­post, pels estàndards de Cata­lu­nya. “S’han de seguir fent pel·lícules peti­tes, mit­ja­nes i grans, però aquesta con­nexió amb el públic ens feia falta, perquè les pel·lícules peti­to­nes ho tenen més com­pli­cat, no tenen les eines per comu­ni­car que són allà i exis­tei­xen.” Judith Colell con­fia que aquest èxit tindrà con­tinuïtat: “Espero que no es redu­eixi a les dues pel·lícules amb èxit de públic d’enguany, i que els espec­ta­dors que s’han atre­vit a anar a veure una pel·lícula en català i s’han sorprès de la qua­li­tat, seguei­xin apos­tant pel cinema català i en català.”

Mar­cel Bar­rena, favo­rit en la 17a edició dels Gaudí amb les 18 nomi­na­ci­ons per El 47, subrat­lla també la importància de les sub­ven­ci­ons per poder fer cinema en català ambiciós. Fins i tot parla d’un canvi de para­digma: “En el cas de Casa en fla­mes i El 47, crec que es can­via el para­digma no només del públic, també de la pro­ducció. És un cop sobre la taula per a tots aquells pro­duc­tors, direc­tors i direc­to­res que vul­guin fer cinema en les llengües ofi­ci­als de l’Estat espa­nyol: en gallec, en basc, en català... Ara podem anar a les pla­ta­for­mes i dir: amb els diners, els recur­sos i una bona història, la gent l’anirà a veure. Ara hi ha dos refe­rents molt potents de pel·lícules, ja no et poden dir que per ser en català no hi anirà ningú. Això pot repre­sen­tar un canvi de para­digma molt bèstia pel que fa a la nos­tra pròpia cine­ma­to­gra­fia.”

Ni Mar­cel Bar­rena ni Dani de la Orden, amb qui vam poder par­lar el dia de la foto de família dels nomi­nats, saben expli­car del tot l’èxit dels seus films. “Tot­hom se sent iden­ti­fi­cat ell mateix, amb el seu pare o la seva mare, els seus avis, és la nos­tra ciu­tat, són les nos­tres llengües... –explica Mar­cel Bar­rena–. És una bar­reja de coses. No hi ha una fórmula, si la tinguéssim, tots estaríem fent-la ser­vir i acon­se­guiríem un èxit rere l’altre, però això no fun­ci­ona així.”

Dani de la Orden con­tra­posa el seu film al cinema de super­he­rois: “En les pel·lícules de super­he­rois està tot molt vist, i al final, una pel·lícula que parla de coses més pro­pe­res t’entra més. No ho sé, no en tinc ni idea, si ho sabéssim, tots tindríem el secret de la taqui­lla. Jo crec que en el cas de Casa en fla­mes ha estat l’equi­li­bri entre comèdia i drama, per dir alguna cosa.” El pes dels actors en el seu film és impor­tant, però es treu mèrit: “No con­si­dero que tin­gui faci­li­tat per a la direcció d’actors, perquè quan estàs amb la Vila­ra­sau, l’Auquer, la Maria Rodríguez... és com dir que saps cui­nar molt bé, però si et donen un chu­letón, que és la millor carn del món, i l’únic que has de fer és encen­dre el foc i fer-lo al punt, tam­poc cal fer gaire més. La sort d’aquesta pel·lícula ha estat tenir els actors que teníem.”

Car­los Mar­ques-Mar­cet, que va gua­nyar els Gaudí del 2020 amb Els dies que vin­dran, creu que, en el cas de Polvo serán, “es valora una aposta arris­cada, la volun­tat de pro­po­sar coses dife­rents; però més que pre­miar el risc, jo crec que es pre­mia l’emoció, i amb la pel·lícula la gent se sent remo­guda pro­fun­da­ment”. Diu: “Amb els pre­mis em sento una mica com en un par­tit de fut­bol, amb l’emoció de qui gua­nyarà, qui no, marca un gol un, marca l’altre, la gent pren par­tit... Té alguna cosa de circ, de xou, molt diver­tit.” Reco­neix que “els pre­mis t’aju­den a fer la següent pel·lícula, són impor­tants per inten­tar cons­truir, però jo intento fer veure com si no passés res”.

El tor­neig de fut­bol dels Gaudí que es dis­pu­tarà demà a la nit tindrà duels interes­sants. A part del de millor pel·lícula, en què com­pe­tei­xen només cin­tes en VO cata­lana, el Gaudí a millor film en llen­gua no cata­lana serà molt dis­pu­tat, amb qua­tre títols en cas­tellà: Polvo serán; Segundo pre­mio, d’Isaki Lacu­esta i Pol Rodríguez; Los des­te­llos, de Pilar Palo­mero, i Los pequeños amo­res, de Celia Rico. Després de l’esclat de talent femení dels dar­rers anys, cinc homes aspi­ren enguany a ser esco­llits millor direc­tor: Mar­cel Bar­rena, Dani de la Orden, Lacu­esta i Rodríguez i Car­los Mar­ques-Mar­cet. Qual­se­vol de les nomi­na­des es mereix el premi a millor actriu: Ángela Molina, Emma Vila­ra­sau, Maria Rodríguez Soto i Patri­cia López Arnaiz. També des­ta­quen els duels en actor prin­ci­pal (Edu­ard Fernández i Enric Auquer, entre d’altres), actriu secundària (sobre­tot el de Clara Segura i Maria Rodríguez Soto) i actor secun­dari (Auquer, de nou, Anto­nio de la Torre, Oriol Pla...).

Les cate­go­ries d’inter­pre­tació i tota la resta d’apar­tats reflec­tei­xen l’any excep­ci­o­nal que viu el cinema català. El premi al llarg­me­tratge ani­mat, que va que­dar desert per absència de can­di­da­tes el 2014, el 2020 i el 2021, té per ter­cera vegada en la història dels Gaudí qua­tre nomi­na­des: Papa­llo­nes negres, Buf­falo kids, Dalia y el libro rojo i Rock Bot­tom.