Dues veus poètiques

Joan de la Vega (1975), de Santa Coloma de Gramenet, és poeta i editor, implicat en múltiples iniciatives literàries per fer lectors. Buscar lectors. Inventar-los (com un conte contra la postmodernitat). Des de l’any 2004 que dirigeix l’editorial La Garúa, amb diversos col·leccions en castellà i una en català. Ha publicat diversos reculls. De la seva obra escrita en català, caldria destacar: El tot solitari (LaBreu, 2019). En els seus poemes s’hi traspuen la seva relació i el seu contacte amb la natura, com a corredor de maratons de muntanya. L’aire lliure, els rius, les bordes, les pastures i els senders existeixen per atalaiar les flors malaltisses. La supervivència. “Tot el paisatge s’escriu en nom de Déu.” És un dels haikus que componen la part inicial del llibre, de composicions fines, subtils. La visió que té de les altituds, de les distàncies que marquen els camins, acaba determinant la puresa. “Queda el silenci. Ho pregonen les pedres i els penjolls d’heura.”

L’altra meitat del llibre està composta de poemes més llargs i més lliures, lligats a l’exploració de la realitat quotidiana, cap a un simbolisme existencial. Hi ha una memòria dedicada a la seva mare. “Cap d’ells recorda el teu nom, tampoc tu els recordes.” Ens parla d’endreces obligades, d’inventaris dolorosos sobre la malaltia, d’espais comuns on es pot trobar una història de la mort. “La fi del món és el món.”

Per la seva banda, Josefina Maymó (1958), llicenciada en filosofia, ha rebut nombrosos premis literaris. Ha publicat el seu primer llibre de poemes, amb un títol ben explícit, i recentment ha publicat Jo, nosaltres (Trípode, 2024). El títol fa el llibre, la temàtica. I el llibre és un retorn al temps, a la casa dels pares, on es remarca l’absència, el buit, la nostàlgia. Hi ha una indagació sobre el lloc com a espai de pèrdua. Es defineixen els objectes de la casa com extensions del passat que retornen amb uns altres ulls. “I a les mans balbes em creixen líquens que m’arrapen donant-me escalf.” La memòria actua de percussor, de reclam, de dol vertebrat que deia l’Estellés.

Ens descriu l’entrada a la casa dels pares. Totes les impressions, tots els sentits i tots els dimonis. Cerca i anhela els materials. “Jo vull donar-vos veu, que parleu per nosaltres.” Són records que ens arriben de forma estructurada que poden marcar un esforç forçat. Una rajola, un alambí del rebedor, un llit, una paret, una llibreta escolar, una sucrera, un sofà, un piano, una màquina d’escriure. Hi ha agraïment sincers, senzills i potents. De sobte, com si res, apareix un quadre amb camí i una crisàlide. La recerca dels records la porta a les parets de la seva habitació. “Sabent que allò important no té resposta.”

(Demano disculpes als autors i als editors per no poder fer totes les crítiques que m’agradaria. Hi ha una manca de professionalitat en la crítica i d’espai en els mitjans, un descosit alarmant. El meu somni seria fer les crítiques de tots els llibres de poesia que es publiquen en català durant tot un any, al voltant d’uns tres-cents títols. Seria un repte i també seria una forma d’avaluar la poesia catalana, una forma d’evidenciar els cànons i els resums periodístics de finals d’any, tan poc fomentats. Algú s’imagina fer un cens electoral i que es deixessin la meitat dels ciutadans amb dret a votar?)