Cesk Freixas: retrat de l’artista compromès

En aquests temps incerts, en què la música –com la cultura en general, el periodisme i tantes altres coses– està tan condicionada pels criteris mercantilistes i les decisions erràtiques que només et conviden a plegar veles i fugir tot seguit, sorprèn agradablement la fermesa moral i artística d’un cantautor com Cesk Freixas, un treballador de la cultura com es defineix ell mateix, amb tot el que això comporta ideològicament parlant. Nascut a Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès) el 1984 –sí, l’any que Orwell va triar per datar la seva distopia del Gran Germà, que ja no ens sembla tan fictícia–, Cesk Freixas porta 21 anys treballant per a la cultura, sobretot per a la cançó d’autor, com ho acrediten els seus 9 discos publicats i centenars de concerts arreu dels Països Catalans, però també per a la poesia i altres àmbits com ara la literatura infantil. De fet, ell mateix es presenta com “contista, poeta i escriptor de cançons”, en aquest ordre.

Però sí, en Cesk és sobretot un treballador autònom infatigable en la seva tasca de difusió de la música i la cultura catalana allà on calgui. Des que el conec una mica més en persona, també he deduït que és un bon conductor: l’he vist travessar el país en un dia, des de la Ràpita, on viu, fins a Puigcerdà –uns 600 kilòmetres, anar i tornar–, per participar en un acte de poc més d’una hora a la biblioteca Comtat de Cerdanya, amb el seu amic Roc Casagran, per parlar de com en Cesk va musicar els poemes d’en Roc en el seu últim disc publicat fins ara, Direm nosaltres [Una curiositat: això va ser l’abril passat i en Roc estava d’excedència a l’institut perquè estava enllestint una novel·la, que vuit mesos després va guanyar el premi Sant Jordi].

Aquesta mateixa setmana, Cesk Freixas ha vingut dos cops a Girona, la primera dimarts passat per portar a terme una jornada de promoció per presentar el concert que va oferir divendres a l’Auditori de Girona. Dimarts va oferir diverses entrevistes, sempre ben predisposat, posant com a única condició a la responsable de promoció de la seva actual discogràfica, U98 Music, que a les 5 havia de tornar a ser a la Ràpita per recollir els seus dos nens a l’escola. Són l’Heura (8 anys) i l’Aran (4 anys), i els seguidors d’en Cesk ja saben qui són, o poden intuir-ho, perquè ell els ha dedicat dues cançons titulades amb els seus noms, l’última, Aran, llançada com a single al novembre, bàsicament perquè el nen també reclamava una cançó pròpia com la de la seva germana. A més, el fet que aquesta cançó s’hagi publicat coincidint amb la gira de comiat d’en Cesk té força de simbòlic, perquè un dels motius principals perquè el cantant hagi decidit aparcar durant un temps indefinit la seva carrera musical ha estat justament la conciliació familiar que un ofici com el seu, concentrat a les nits, els caps de setmana, els festius i els estius, no li permet.

El concert de divendres a la sala de cambra de l’Auditori obria una espècie de compte enrere: després d’aquest ja només li queden vuit concerts de la gira Salut, fins aviat, que es clourà el 4 de maig a la sala Paral·lel 62 de Barcelona, dins del festival Barnasants. Després es concentrarà en altres projectes com ara la direcció de la plataforma de micromecenatge L’Aixeta i un nou segell editorial dedicat a la literatura infantil i juvenil. Però com va remarcar a la conversa prèvia en públic que vam mantenir just abans del concert, com activitat paral·lela promoguda per l’Auditori, el títol de la gira no enganya i deixa la porta oberta a un retorn a l’activitat musical, però sense que aquesta torni a ser ja la seva única dedicació ni la seva exclusiva font d’ingressos. Durant la conversa, en Cesk va tornar a recordar –com ja va ho va fer fa uns mesos en una carta oberta que va provocar sacsejades a la indústria– l’existència d’uns oligopolis capitalistes que controlen els festivals i els grans circuits musicals arreu dels Països Catalans i que arraconen les actituds independents com la seva. Però en Cesk no se’n penedeix de res: ha rebutjat importants propostes econòmiques que haurien restringit la seva llibertat i no vol estar sotmès a la dictadura del sold out, de les sales plenes i els milions d’escoltes a Spotify com a únics barems per avaluar una carrera artística: “El meu èxit és haver-me pogut dedicar 21 anys a aquest ofici i viure d’això dignament. Avui no tindrem la sala plena però per a mi i molts artistes com jo això és l’habitual. Jo valoro molt ja poder tocar davant de cinquanta persones, perquè també podria no haver-ne cap, i aquest és el missatge que vull transmetre a les noves generacions. En aquest país hi ha centenars de grups, però només uns pocs omplen els grans recintes”, va dir en Cesk, que també va recordar que les subvencions institucionals als grans festivals han acabat per ofegar les petites sales, com aquella –la Jimmy Jazz d’Igualada– on ell va poder fer el seu primer concert com a solista, el 4 de gener del 2004.

I el 17 de gener del 2025, va obrir el seu concert a Girona –la ciutat on va viure fa temps, durant un any, en una habitació per la qual pagava 70 euros al mes– amb una cançó que el defineix prou bé, Voler l’impossible. Amb la seva banda de tres músics, comandada pel guitarrista, productor i “gairebé germà” Víctor Nin, en Cesk va transitar a través de setze cançons per gairebé tota la seva discografia, des de Set voltes rebel (2005), representat per Codi 777 i La princesa de la revolta, fins a Memòria (2021), però aturant-se sobretot en les cançons de La mà dels qui t’esperen (2009) i Protesta (2014). Les tres intèrprets de llengua de signes del projecte enCantados no només van fer que el concert fos accessible per als espectadors amb dificultats auditives, sinó que van oferir unes coreografies fantàstiques per als cants a la llibertat d’ en Cesk , que per contra no va tenir la seva millor nit, vocalment parlant: tocada per la fredor exterior o per algun misteri tècnic, la seva veu no va sonar amb la claredat i la potència que reclamen unes cançons sovint crítiques o autocrítiques, sense necessitat de cridar consignes. La nit va acabar amb ovacions i mostres d’agraïment mútues entre el músic i el públic, després que sonessin la recent La meva sort i l’obligada La petita rambla del Poble Sec, “La deixem per al final perquè és l’única cançó alegre que tinc i així marxeu contents”.