Música

la crònica

Paco Loco, un romàntic de la música

Paco Loco va oferir ahir en la jornada Neu! Pro de Girona una gran lliçó de passió per la música

Diu Paco Loco que ha gra­vat entre 1.300 i 1.400 dis­cos, però que no té la sen­sació d’haver-ne fet tants, després de més de trenta-cinc anys de tra­jectòria pro­fes­si­o­nal com un dels millors pro­duc­tors de l’Estat, que té un molt sol·lici­tat estudi propi a El Puerto de Santa María (Cadis). Amb la seva bar­reja de sen­zi­llesa, humor, savi­esa i passió per la música, el pro­duc­tor asturià va par­ti­ci­par ahir en la jor­nada Neu! Pro, “un punt de tro­bada entre la indústria musi­cal i els cre­a­dors”, que ha arri­bat a la ter­cera edició dins del fes­ti­val gironí Neu! i atreu cada vegada més pro­fes­si­o­nals de la música de tot el país.

Entre­vis­tat pel peri­o­dista musi­cal Javier Blánquez en una mas­ter­class dia­lo­gada, Paco Loco va par­lar de com va arri­bar als anys vui­tanta a con­ver­tir-se en pro­duc­tor, de manera una mica acci­den­tal i molt intuïtiva, sense haver tin­gut mai un gran interès per la part tècnica de les gra­va­ci­ons. Ell, nas­cut Paco Martínez (Mèxic, 1963), va for­mar part com a gui­tar­rista del grup Los Locos, pio­ners del Xixón Sound que ell va aju­dar a con­so­li­dar com a pro­duc­tor del disc Pizza Pop (1993), d’Aus­tra­lian Blonde, amb el seu èxit Chup Chup, “l’única cançó que jo no hau­ria posat en el disc, perquè vegeu si hi entenc, de música”. Des de sem­pre li agra­dava com sona­ven els dis­cos de The Vel­vet Under­ground o Bowie, sense pen­sar gaire en l’apor­tació dels seus pro­duc­tors. Anys després va conèixer Bob Ezrin, pro­duc­tor del Ber­lin de Lou Reed, que segons Paco –“Sóc obses­siu amb el so de les bate­ries”– l’havia encer­tat fent sonar en el disc una bate­ria sense plats, però quan es van tro­bar Ezrin “tenia més ganes de par­lar de fut­bol”. “A mi l’única cosa que m’interessa és la música, com sonen les cançons, la resta m’és ben igual”, deia Paco, i la resta són les dis­cogràfiques, els supo­sats gus­tos del públic i els algo­rit­mes. “Jo no puc ima­gi­nar-me un estudi sense una taula de mes­cles. La jerar­quia per a mi és: pri­mer els micròfons, després la taula de mes­cles”, diu. Ell uti­litza també l’ordi­na­dor però pre­fe­reix “un labo­ra­tori ple d’apa­rells”, molts analògics. “Tinc una missió en aquest món: pre­ser­var aquest tipus de gra­vació. Si la música no és roman­ti­cisme, què ens queda?”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia