Fermin Muguruza, aquelarre antifeixista a Montjuïc

“Benvinguts i benvingudes a aquest aquelarre antifeixista. Visca la Terra!” I, així, Fermin Muguruza, abans de posar-se a cantar Urrun, una crítica contra la indiferència publicada l’any 1999, va començar el seu concert de 40è aniversari davant de 15.000 persones al Palau Sant Jordi, part d’una gira per recintes gegantescos que, efemèrides a banda, i amb cites pendents al Wizink Center de Madrid o l'Estadi d’Anoeta de Sant Sebastià, hauria de ser entesa també com un rotund triomf davant de tots els que, durant anys, l’han volgut callat. A l’escenari, una desena de músics (alguns, com la bateria Glòria Maurel, de gira aquests mesos també amb Guillem Gisbert, catalans) i una pancarta: Casa Orsola resisteix, en referència a l’edifici de l’Eixample que, si les mobilitzacions no ho aturen, podria caure en mans d’un fons voltor. A la pista, la zona del Sant Jordi on s’havien exhaurit abans les localitats, milers de persones que, a Hay algo aquí que va mal i La linea del frente, els primers temes de Kortatu, històrica banda dels germans Fermin i Iñigo Muguruza, que van sonar, ja estaven fent bots. Era fàcil, veient-los els pèls, imaginar-ne molts l’any 1985 a l’Euskal Rock o, un any després, al Nicaragua Rock, dos esdeveniments que van segellar per sempre més els vincles entre Muguruza, que, ahir, fruit d’haver viscut l’any 2017 a Sant Andreu, va adreçar-se a l’audiència en un català perfecte, i els Països Catalans.

Desmond Tutu (un tema fet per ressaltar la contradicció que significava no lluitar per treure Nelson Mandela de la presó però, en canvi, lliurar a Tutu un Nobel de la pau), va ser el següent tema de Kortatu en sonar (“ens vam acabar adonant que tots dos formaven part de la mateixa lluita”, matisa ara), però, la d’ahir, malgrat la presència, en dues terceres parts del repertori, de cançons tant de Kortatu com, especialment en el segon tram, de Negu Gorriak (poderosa Kolore bizia!), el seu altre projecte d’impacte internacional, va ser una celebració en mirada panoràmica del llegat de Muguruza, amb espai també per a les seves incursions a Nova Orleans, als experiments hardcore amb el grup Dut (Bidasoa Fundamentalista) o a Black is Beltza, el projecte d’animació cinematogràfica que, en bona part, va engendrar al seu “poble adoptiu” de Sant Andreu.

Difícil, ara bé igualar la reacció que provocaven entre el públic cançons com A la calle, també de Kortatu, amb un record, per part de Muguruza, d’allò que es cantava l’octubre del 2017, més tard a Urquinaona i que, va dir el músic, caldrà continuar cantant (“els carrers seran sempre nostres”) o Nicaragua Sandinista, amb el Sant Jordi assolint les seves, fins aleshores, cotes més altes d’ebullició. Muguruza, en un altre to, va dedicar Bizitza zein laburra den (Que breu és la vida) al seu germà Iñigo (1964-2019), tot recordant que el seu últim concert va ser a Barcelona (amb el mateix Fermin i la Micaela Chalmeta Big Band al Teatre Grec) i “l’estima” que el petit dels Muguruza va tenir sempre pel país.

Clams, també, contra la “ignorància monolingüe”; per Palestina a través de les pancartes que s’havia donat al públic en entrar; una secció de vents que, a mesura que transcorria la nit, agafava més velocitat; projeccions, en tres grans pantalles, de lluites, lluites i més lluites; salutacions a la “molta gent” que havia vingut del País Basc; solos de trikitixa; aromes de Jamaica; i ritmes sincopats que, de mica en mica, van anar inserint-se en les entranyes dels espectadors fins a convertir el Sant Jordi, des del primer fins a l’últim racó, en un sound system implacable. Els pogos, prou salvatges. I a sensació que, malgrat tot el que passa aquests dies al món, no hi ha res perdut mentre hi hagi gent lluitant, durant les quasi tres hores que va durar el concert, no va ser menor. Al final, Sarri sarri, moment top. I la sensació d’haver vist un gran triomf.