Comunicació
MARCEL·LÍ FERRER
COMPTEPARTÍCIP DE L’AVUI
“L’acollida va ser força bona, la gent tenia ganes d’un diari en català”
“Jo tenia un Seat 600 i amb Xavier Garcia i Soler anàvem pel Garraf i per pobles del Baix Ebre a fer presentacions de l’Avui”
“L’Agrupació Excursionista Talaia de Vilanova i la Geltrú va ser l’epicentre, on repartíem blocs de participacions del diari”
Vaig néixer el 1940, i el català quan vaig entrar a la Talaia el parlava, però no el sabia escriure ni brot
Vaig posar 10.000 pessetes per a l’Avui i en soc subscriptor. Pago 48 euros i el tinc cada dia a internet
L’Avui ha estat la guspira perquè diaris com ‘El Periódico’ i ‘La Vanguardia’ sortissin també en català
Marcel·lí Ferrer Garriga (Vilanova i la Geltrú, 1940) és pèrit industrial, empresari cooperativista i comptepartícip de l’Avui del 22 de maig de 1973 i el 23 d’octubre de 1979. Va ser voluntari fent presentacions públiques per captar comptepartícips, juntament amb l’escriptor Xavier Garcia i Soler. Van superar l’objectiu de 200 del Garraf a 1.000 pessetes cadascun.
Conserva digitalitzades les diapositives i textos que feien servir a les presentacions per captar comptepartícips de l’Avui al Garraf. Qui li ho va facilitar?
Quan em vaig assabentar d’això, em van dir el nom de l’Espar Ticó, d’allà de La Sibèria de Barcelona. Em van venir a oferir ser-ne, jo llavors vivia a Barcelona. Només en vaig comprar una, però quan vaig tornar a viure a Vilanova en vaig comprar una de 10.000 pessetes, blocs i l’Espar em va facilitar les diapositives i textos. Vaig buscar col·laboradors, i a l’Agrupació Excursionista Talaia hi havia catalanistes de tota la vida, entre ells l’Aurèlia Rión i en Xavier Garcia i Soler, pare del periodista Xavier Garcia i Pujades, que ens feien classes de català. Amb en Xavier Garcia pare vaig anar a l’Ajuntament de [Sant Pere de] Ribes i vaig vendre participacions al Xavier Garriga, que aleshores era l’alcalde [ho va ser del 1979 al 1991 per Unitat Municipal, que aplegava militants del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional, el Partit del Treball, el Partit Socialista Unificat de Catalunya i afiliats del sindicat CCOO]. Amb en Xavier Garcia anàvem a les entitats, a la Talaia, el Foment... projectant les diapositives, fent l’explicació i defensant per què necessitàvem un diari en català. Per aprendre català, perquè jo el vaig haver d’aprendre. Vaig néixer l’any 40 i el català quan vaig entrar a la Talaia no hi entenia ni un brot. Sabíem parlar-lo, però no el sabíem escriure.
I el diari era fonamental.
Era fonamental. Jo sempre he estat catalanista del tot. Als 18 anys ja era militant del Front Nacional de Catalunya. Allà van enganxar algunes llistes i a vegades la Guàrdia Civil venia a casa, preguntaven per mi i la meva mare s’espantava. “Nen, no t’has embolicat en res?” I jo li deia que no, que no. [Riu.] Havies d’anar en compte.
Què feia al Front Nacional?
Era de la llista, no tenia cap càrrec. A Vilanova, amb l’Aurèlia Rión havíem anat a ballar sardanes a la Selva del Camp i estant allà intentant gravar música per fer sardanes aquí a Vilanova, amb una gravadora estàvem darrere la cobla, i es van presentar un xicot i un grapat de mosses al darrere cridant: “Raimon, Raimon!” Jo no sabia ni qui era en Raimon. Gairebé ens desmunten la paradeta. I estàvem gravant i en [Luis] Arribas Castro estava fent un discurs i li van tallar de cop el fil i es va acabar. Participàvem en coses així. I a Vilanova a través de la Talaia vam organitzar un concert d’en Raimon. Vam demanar el permís al delegat de Turisme de Vilanova, ho teníem tot venut, el permís no va arribar mai, i el mateix dia tota la gent vam anar a la Rambla davant del teatre amb les entrades però sense en Raimon, i va passar el de Turisme per allà amb tota la seva família i li vam dir de tot i es va muntar un merder. Arran d’això a la Talaia ens van fotre una multa.
Expliqui’m què és la Talaia.
És una agrupació excursionista.
Era l’epicentre de la captació dels comptepartícips de l’Avui?
Sí. Repartíem blocs i anàvem explicant el projecte de l’Avui amb les diapositives. Amb en Xavier Garcia fins i tot vam anar a pobles del Baix Ebre perquè ell coneixia gent d’allà.
Eren vostès dos?
Sí, perquè jo tenia un [Seat] 600 i amb el cotxe anàvem: “Som-hi!” [Riu.]
Hi havia més gent al Garraf fent aquesta captació?
No, érem en Xavier i jo.
Quantes participacions van aconseguir repartir?
Més de les 200 que deien les diapositives que ens tocaven pel Garraf. Vam superar les previsions.
Quina acollida tenien entre el públic a les presentacions?
Força bona. Venia gent una mica mentalitzada. Però a l’hora de pagar s’ho pensaven més. Perquè la participació era en la societat [Premsa Catalana], però també suposava ser subscriptor durant un any mínim. L’acollida va ser força bona, la gent tenia ganes.
Les presentacions es feien amb total llibertat?
Enlloc no ens van posar problemes. Eren cercles de 20 o 30 persones mentalitzades.
I vostè se’n va fer, oi?
Home! Des del primer moment. Aquestes 10.000 [pessetes] van ser les primeres que vaig fer.
Ha mantingut la subscripció durant aquests 50 anys?
Sí, sí. Primer el rebia en paper i ara soc subscriptor d’internet. Pago 48 euros [anuals] i el tinc a internet.
Tot i que vostè té una edat...
Què vols dir amb això? [Riu.]
Internet seria una dificultat per a determinades persones...
Jo me’n vaig sortint bé perquè, vulguis o no, per la meva feina sempre he fet servir l’ordinador. Estic acostumat a fer-ho. Tinc més problema amb el mòbil que no pas amb l’ordinador. Amb el mòbil quan surten problemes recorro als nets i m’ajuden.
Cinquanta anys després com veu el futur del diari en paper?
El veig fotut. Mira, jo els tres diaris que llegeixo són tots tres per internet: El Punt Avui, l’Ara i Vilaweb. I Vilaweb, cada dia.
Quin futur té El Punt Avui 50 anys després en digital?
Penso que amb internet té sortida, crec que sí.
Els seus fills i nets segueixen el seu llegat i compromís?
Costa més. Ara els nets, amb els TikTok i els mòbils... [Riu.] Costa més de convèncer-los.
A vostè l’he vist a Facebook, amb fotos de pedalades que encara fa amb els amics.
El tinc, però no el faig servir. Per comunicar-me uso WhatsApp i correu electrònic.
Quin balanç fa dels 50 anys de l’Avui que es compliran aviat?
Totalment positiu. El fet és que, després de sortir l’Avui, tots els altres diaris van començar a mirar de fer-ho en català: El Periódico, La Vanguardia... L’Avui ha estat la guspira perquè els altres sortissin en català.
I la premsa local de Vilanova?
Hi havia un setmanari, Diari de Vilanova, ja desaparegut. Primer era en castellà i després es va catalanitzar. Ara només hi ha La Fura, cada setmana, és gratuït i viu dels anuncis.
Des de quan és soci de l’Agrupació Excursionista Talaia?
Des dels 18 anys. Últimament portava la biblioteca i vull que algú m’agafi el relleu.
Encara surt d’excursió?
Des de fa un parell d’anys, no. I a esquiar des de fa dos anys, tampoc. En bicicleta encara hi vaig. I cada dia caminem la meva dona i jo, al nostre ritme.
És pèrit industrial, oi?
Vaig fer el peritatge elèctric a la UPC, a Vilanova. Quan vaig acabar la mili a Salamanca, vaig anar a Anglaterra a cuidar piscines i aprendre anglès. Fent autoestop i anant a albergs de joventut vaig anar per tot Anglaterra, Irlanda, Escòcia, Bèlgica i Luxemburg. He digitalitzat 10.000 diapositives d’aleshores. El 1972 vaig començar al departament de càlcul de motors de la Siemens de Cornellà. Després vaig treballar de comercial a Catalunya, les Balears, València i Aragó per a English Electric. Vaig buscar pis i local a Barcelona. Quan General Electric va comprar l’empresa, van tancar la fàbrica de Madrid, i hi va haver un intent dels treballadors de quedar-nos-la com a cooperativa. No va prosperar. Llavors amb el pare i el germà vaig començar un petit taller al soterrani del carrer Àncora, 5, de Vilanova, on vivia aleshores, fabricant coses per recanvis del que jo havia comercialitzat per a English Electric. Fusibles d’alta capacitat de ruptura i elements d’instal·lació elèctrica que són com un mecano. Com que tenia clients fets i coneixia el personal, i s’havia parlat de fer una cooperativa a Madrid, vaig veure que una sortida podria ser la manera de repartir el valor afegit que genera l’empresa amb una justa distribució entre el treball i el capital. Va ser quan vam començar l’empresa que es diu AKO.
Era una cooperativa?
Era una cooperativa i ara és una societat anònima laboral. Vam començar sis i ara té més de cent treballadors. És a Sant Pere de Ribes. El sistema que teníem quan vam començar era de salaris variables, de tal manera que no es repartissin mai més diners dels que podia l’empresa. Tant la rendibilitat del capital com el treball eren variables cada mes, en funció dels 12 últims mesos quant a vendes i ingressos, i de despeses. La diferència, que és el valor afegit, miràvem de quina manera ho repartíem. Ho calculàvem cada mes i això ens feia variar els sous, però mai les despeses podien superar els ingressos. D’això tinc escrit aquí...
Va fer un llibre?
Sí, mira [m’ensenya un llibre de 1982 titulat AKOOP, sistema eficaç per a l’autogestió de cooperatives. Alternativa contra l’atur i expressió matemàtica de dretes i esquerres]. El tinc aquí perquè estic fent la història per al 50è aniversari d’AKO. Per cert, ara s’ha fet un hub a Ribes per a la refrigeració industrial i l’impulsor és AKO.
Encara hi té vinculació?
Soc accionista. Vaig estar al consell d’administració fins als 70 anys. Els estatuts aprovats d’AKO són del 1978, però vam començar amb la idea el 1975.
Què és l’“alternativa contra l’atur i expressió matemàtica de dretes i esquerres”? Quina ideologia tenia?
Diria que d’esquerres. Jo soc un empresari d’esquerres. Això era una fórmula matemàtica [m’ensenya un gràfic dins del llibre].
El Front Nacional de Catalunya era d’esquerres, oi?
Sí, però quan va sortir Convergència em vaig fer de Convergència fins que un em va dir en una reunió: “Escolta, tu, amb el que estàs defensant, em sembla que t’has equivocat de partit.” I llavors em vaig donar de baixa. Ara soc de l’Assemblea Nacional Catalana, d’Òmnium i de Plataforma per la Llengua. A Esquerra Republicana vaig estar-hi com a simpatitzant fins que van fer el segon tripartit. Sempre he estat amb gent sobiranista, però ja no he militat enlloc.
Ni a Junts?
No. Soc simpatitzant i voto a cada moment el que em sembla, però sempre independentista.
A AKO tothom cobrava igual?
No. Fèiem una puntuació, cada lloc de treball tenia una valoració, que podia anar d’1 a 2,5. Això pel treball. En canvi, per les participacions amb capital, estava topat amb un màxim, i això feia baixar el 2,5.
Encara funciona el model?
No. Quan vam ser 25 o 30 vam dir que no anava, perquè la valoració dels llocs de treball ens la votàvem nosaltres. Això amb tanta gent ja era molt difícil que tothom ho entengués, i sobretot que la gent acceptés que encara que tinguis un benefici no te’l pots repartir perquè l’has de deixar per reinvertir i fer créixer l’empresa. Amb massa gent, i quan tothom diu “Els calés a la butxaca” et quedaries sense empresa. I a mi el que sempre m’ha preocupat més és la continuïtat. Una empresa o projecte és com una persona, que vol la vida més llarga possible.
Perfil
Empresari d’esquerres
El 2028 l’empresa AKO de Sant Pere de Ribes celebrarà els seus 50 anys, i Marcel·lí Ferrer Garriga ja treballa en un llibre commemoratiu. AKO és una societat anònima laboral que va començar com a cooperativa amb un model matemàtic inventat per ell per garantir “una distribució justa entre capital i treball pel funcionament de l’empresa”. Ara té més de cent treballadors i és el puntal d’un hub per a la refrigeració industrial a Sant Pere de Ribes. Aquest vilanoví nascut el 1940 és excursionista, ciclista, caminant diari amb la seva esposa, soci de Talaia, l’Assemblea, Òmnium i Plataforma per la Llengua. Va militar al Front Nacional de Catalunya, a través del qual va tenir coneixement de la sortida del diari Avui, i juntament amb l’escriptor i militant d’Unió Democràtica Xavier Garcia i Soler es va fer un tip de buscar comptepartícips fins a la publicació del primer exemplar, el 23 d’abril de 1976, per Sant Jordi. Ell i Garcia i Soler van superar l’objectiu que les diapositives d’Espar Ticó fixaven per al Garraf: 200 comptepartícips. Van superar-ho amb escreix anant per tot el Garraf i, fins i tot, per pobles del Baix Ebre. Marcel·lí Ferrer va militar al principi de Convergència, però era massa d’esquerres i el van convidar a donar-se de baixa. Es declara “empresari d’esquerres” i té teoritzat i posat en pràctica i amb èxit un model matemàtic que el 1982 ja va difondre amb un llibre i xerrades. Cada dia llegeix El Punt Avui per internet.
