Marta Orriols va del romànic a l’espai passant per Tòquio

Marta Orriols (Sabadell, 1975) presenta la seva cinquena novel·la, A l’altra banda de la por (Proa; en castellà a Destino, amb traducció de Manuel Pérez) des que va debutar amb els contes d’Anatomia de les distàncies curtes (Periscopi, 2016), seguida de les novel·les Aprendre a parlar amb les plantes (Periscopi, 2018), Dolça introducció al caos (Periscopi, 2020) i La possibilitat de dir-ne casa (Proa, 2023).

La seva formació és d’historiadora de l’art, tot i que també va estudiar guió i escriptura creativa. Uns cursos als que ha tret un bon profit amb l’èxit que ha anat sumant títol rere títol.

La Joana, la protagonista de l’obra, és la nova responsable de la restauració i conservació de les obres d’art del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Marta Orriols comenta que sovint va al MNAC. “En altres països hauríem de fer cues i, en canvi, sol estar bastant buit. M’encanta visitar les sales del romànic.” Un estiu calorós, sortint del MNAC, va veure un petit incendi a Montjuïc i li va venir la idea. “Dins tot estava controlat, la temperatura, la humitat, la llum... I fora, el món s’esfondrava”, i així va començar a gestar l’obra.

La Joana també té dos fills adolescents i, anys després de la separació, el seu exmarit, amb qui es du bé, li demana el divorci perquè es vol casar amb la dona amb qui ara està i amb qui tindrà un fill.

Mentre la Joana s’ocupa de les obres d’art que el temps ha malmès, recorda un home amb qui va passar dues nits ja fa anys, però que no ha oblidat malgrat la distància geogràfica que els separa. Perquè es van conèixer al Japó, on ella hi va anar com a correu d’art, que és la persona que acompanya les obres cedides per un museu a un altre. Aquesta és una de les parts en què Orriols s’ha documentat molt, cosa que li agrada. L’escenari del Japó el va afegir en descobrir aquesta ocupació. “Saber com funcionen, com treballen, m’anava escrivint la novel·la.”

També reivindica “Lluïsa Vidal i totes les artistes absolutament oblidades”. “Per sort, la història de l’art està fent una revisió d’aquestes dones i del masclisme que les envoltava. La millor lloança que podien rebre, quan eren bones, era «pinta com un home»”, explica Orriols.

I encara relacionat amb l’art, al final de la novel·la inclou una relació de deu obres amb una presència important al relat. “L’art és una plataforma més que ens explica, com a societat. No dona respostes, però genera moltes preguntes.”

A A l’altra banda de la por, Orriols explora temes com els matisos de l’amor, la bellesa, els fills, la soledat i les renúncies, i traça una reflexió sobre el pes del passat, i en qui ens convertim mentre busquem el nostre lloc al món.

“La Joana està a punt de fer els 50 anys i està en un moment vital estable, tot li va prou bé, tot i que està separada i viu amb dos fills adolescents. Però té por”, defineix l’autora.

“Vaig articular l’obra sobre dues emocions humanes, l’amor i la por. Al principi volia fer una novel·la d’amor, però em va sortir molt plena de pors, sobretot de les col·lectives. Per exemple, la por a la soledat, un tema molt actual, que també està relacionat amb l’amor, tot i que no ho sembli”, argumenta. “Com a societat, tenim una por molt present, l’amenaça climàtica. A més, tinc la sensació que ens sentim més sols que mai.”

A l’obra, i en la realitat, Orriols es pregunta per què, en el món occidental, la promesa de l’amor continua sent tan important. “La relació de la Joana amb el Mateu [l’antic amant] pot semblar molt clixé, perquè avui dia coneixem totes les històries i ens podem avançar al que passarà en una relació de parella. I decidir viure-ho o no.”

“La Joana tira endavant amb una nostàlgia gens dramàtica, recorda el passat i s’adona que el present està ple de discursos de la por que s’escampen pels molts altaveus, sobretot de l’extrema dreta.” En aquest sentit, compara la por que generaven les pintures romàniques als murs de les esglésies amb les pors col·lectives actuals, que s’escampen via xarxes socials.

“El moment vital de la protagonista segurament coincideix amb el meu, per la mirada cap al passat. Més que l’edat, m’impressiona la rapidesa amb que passa el temps. Projectem molt cap al futur, però la vida és en el present”, reflexiona.

Marta Orriols escriu sobre la marxa, va estirant fils i decidint sobre les situacions i els personatges segons li abelleix en cada moment. “M’obsessionen les decisions. Quan triem un camí, els que descartem encara hi són i ens poden acompanyar tota la vida.”

També té molt de personal la visió de la por, que ens assetja des de tots els racons. “Em fa por la por, l’anticipació de la por. No m’agraden els true crime ni les pel·lícules de terror per aquest motiu, tot i que no em considero una persona poruga.”

La novel·la està estructurada en tretze capítols més un interludi, amb tres fragments a Tòquio, i una recapitulació final en què la narradora omniscient es va allunyant fins a l’espai exterior. “Potser ens hem de començar a mirar des de lluny, des de l’espai, per veure què estem fent amb les nostres vides i amb el planeta”, assegura, i afegeix que hi ha una obra que li ha agradat molt i que mostra la vida a la Terra des de l’espai “amb un to molt poètic”, Orbital, de Samantha Harvey, premi Booker que tot just ara publica Edicions 62 amb traducció d’Ernest Riera.