Estrenes de cinema / comèdia dramàtica
Mirall deformat de l’Europa colonialista
El gran públic no coneix sovint els noms dels productors executius, però són una figura clau del cinema. Elena Manrique ha treballat en algunes de les pel·lícules de més èxit del cinema espanyol del segle XXI. D’algunes, com El laberinto del fauno, ja s’esperava l’èxit per la trajectòria del director. D’altres, com L’orfenat, Kiki, el amor se hace i Celda 211, ja es veia a venir que volarien alt. “N’hi ha d’altres que han passat al revés, però no en diré els noms”, comenta Elena Manrique en una entrevista a El Punt Avui.
Avui estrena el seu primer llargmetratge com a directora, Fin de fiesta , després d’alguns curts i un experiment underground, Cinéma Verité Verité, i reconeix que darrere la càmera mana més: “En aquest país, quan fas cinema d’autor, al final acaba manant més el director o la directora, perquè no estem en un sistema de Hollywood. Una altra cosa és que facis una pel·lícula per a una plataforma o per a qualsevol dels operadors que financen el cinema. Però, en general, al cinema d’autor, jo crec que mana més el director.” Però no creu en l’autoritat com a mètode de treball: “Si només aconsegueixes alguna cosa amb els arguments d’autoritat, és que el que vols no està prou ben justificat o és un caprici. El cine és un treball d’equip i em sembla una ximpleria que no es vulgui veure-ho així . És que m’és igual, fins i tot David Lynch t’ho podria dir.” Cal, doncs, “delegar i confiar”. “Tots ens podem equivocar, fixa’t que escollim parelles i a vegades ens equivoquem i ens separem. Però el cinema és un treball absolutament coral i a mi, per descomptat, m’interessa veure-ho des d’aquest lloc i treballar amb gent que pugui aportar al projecte i sumar.”
La pandèmia va ser un punt i a part a la seva vida: va tornar a instal·lar-se a Madrid, després de viure en diverses ciutats europees, va recuperar un guió i en va escriure una nova versió, influenciada, sens dubte, pel confinament. Tot passa entre les parets d’una gran casa: un immigrant que acaba de creuar l’estret de Gibraltar s’amaga en el jardí d’una hacienda andalusa i és descobert per la criada i per la senyora, però cap de les dues no diu res a l’altra.
“He intentat fer una cosa molt mediterrània que és la sàtira social –diu Elena Manrique–. Això ja ens ve dels grecs, dels romans... La sàtira és, bàsicament, riure’t d’una cosa que és molt seriosa. O posar un mirall deformat, una mica valleinclanesc. Per a mi Carmina, la protagonista, és un mirall deformat del que és l’antiga Europa, amb privilegis, capriciosa, colonialista, sense mai veure l’altre que arriba de fora...” L’objectiu era “explicar alguna cosa tan seriosa com els privilegis de classe, l’emigració, les dinàmiques de poder...” “A la cultura mediterrània, som molt capaços d’integrar en la sàtira allò seriós, allò còmic, allò tragicòmic... Tu vas a un funeral del teu pare i ets capaç tu mateix de fer un acudit amb el mort present, cosa que a Suècia no et passa.”
La directora té com a productora la seva amiga Belén Atienza (La sociedad de la nive, L’impossible...). “La meva pel·lícula és minúscula comparada amb el que fa Belén”, diu. I compta amb notables intèrprets femenines, poc conegudes, com Sonia Barba, en el paper de la senyora, i Beatriz Arjona, la seva criada. El film ha passat per Toronto i per la Seminci, on Elena Manrique va rebre el premi a la millor directora novella.Reconeix que ser la directora fa que et prenguis “l’èxit o el fracàs des d’un altre lloc”. “La sensació que ets un idiota i que has fet alguna cosa que potser no interessa a ningú, aquesta por, és molt present. No t’imagines la síndrome de la impostora que tenia jo.” Toronto, però, “per a mi va ser una validació increïble, d’entrada pel fet que seleccionés la pel·lícula, perquè és un gran festival”.