la crònica
Morts misterioses al palau dels Güell
Eusebi Güell i Bacigalupi, comte de Güell (Barcelona, 1846-1918), va ser un industrial, polític i mecenes molt ric. Fill de l’indià Joan Güell i de Francesca Bacigalupi, Eusebi es va casar el 1871 amb Isabel López, filla d’Antonio López, marquès de Comillas. La parella va tenir deu fills: Isabel (compositora), Maria Lluïsa (pintora i pianista), Joan Antoni (segon comte de Güell), Maria de la Concepció Cristina, Eusebi (segon vescomte de Güell, escriptor i artista), Claudi (primer vescomte de Güell), Santiago (primer baró de Güell, industrial i polític), Francesca (pintora), Josefina i, finalment, Mercè, que és qui, el 1945, va donar el Palau Güell a la Diputació de Barcelona.
Tornem al pare Eusebi. Gràcies a l’amistat i al mecenatge que va mantenir amb l’arquitecte Antoni Gaudí, el cognom del magnat ha quedat lligat a obres del genial arquitecte, com ara el Park Güell, la Colònia Güell, el Celler Güell i el Palau Güell. Aquest últim edifici, a l’inici del carrer Nou de la Rambla de Barcelona, a tocar de la Rambla, va ser encarregat cap al 1886 a Gaudí com a residència de la nombrosa família Güell. Es va inaugurar el 1888, tot i que fins al 1890 no es van acabar els creatius i molt elaborats detalls interiors. Sembla mentida que en només quatre anys es pogués construir un edifici d’un nivell arquitectònic i decoratiu excels i sorprenent.
Aquest palau és al centre de Barcelona i al centre de la novel·la Mort al palau, que Rosa dels Vents posa a la venda dijous vinent. L’ha escrit Glòria Sabaté. Una obra de misteri ambientada el 1908 –moment en què Barcelona vivia una “febre detectivesca”, com titulaven els diaris–, amb els Güell de fons i tot de personatges afegits del món de la cultura –un actor, un editor, un traductor–, un antiquari, una modista, un nombrós grup de servents –majordoma, cuinera, cambreres i mossos de cavallerisses– i una professora d’anglès, Robina, pèl-roja, escocesa i avançada a l’època pel que fa al comportament submís de les dones. Ella és fan de Conan Doyle i, en especial, del seu famós Sherlock Holmes, que aquells anys havia arribat amb força al públic barceloní, a través de traduccions i obres de teatre. “Traduir Conan Doyle al català per al poble és un acte de democràcia molt important”, comenta Sabaté durant la visita al palau que li ha servit d’inspiració. Un edifici ple de racons i passadissos, llòbrec, laberíntic i d’una bellesa molt especial on les germanes Güell organitzen una jornada cultural al voltant del famós detectiu i conviden tot de personalitats del món de la cultura. Tot va bé fins que apareix el cadàver de l’Esteve, el mosso de les cavallerisses. La Robina descobreix que l’assassí ha imitat un cas protagonitzat per Holmes i quan els convidats, novament convocats dies després al palau, hi quedin atrapats, s’iniciarà una cursa d’intel·lectes per evitar més morts i descobrir qui és el culpable, present al palau...
Tot això ho narra Sabaté amb un ritme alt, amenitat, un registre oral i narratiu adequat a l’època i una molt bona ambientació del palau i de la zona cèntrica de la ciutat. “Soc una enamorada de Barcelona”, confessa l’autora, mentre fa de guia pel palau per als mitjans convocats combinant simpatia i coneixements.
Glòria Sabaté (Barcelona, 1985) és doctora en filologia i professora a la UB. A més d’estudis acadèmics ha publicat novel·les com ara La filla de Lilith (2016) i El vel de la deessa, amb què va guanyar el premi Nèstor Luján de novel·la històrica el 2020. També ha publicat amb Núria Pradas la novel·la La marca del lleó (2020). I amb Pradas –que acaba de publicar una novel·la en què homenatja Agatha Christie– i la també novel·lista Tània Juste han obert l’espai cultural i d’aprenentatge El Piset, al barceloní barri de Gràcia.
Sabaté agraeix a Gal·la Garcia, present durant la visita, que li mostrés tots els racons del palau, dels primers amb ascensor i llum elèctrica de la ciutat. Ara amb la majoria de sales buides, però en el seu temps plenes de mobles i objectes d’art. “Al palau, i a la novel·la, hi ha moltes lectures simbolistes, en especial del mite de Pirene”, detalla Glòria Sabaté.
El cert és que la lectura de la novel·la, en què de mica en mica i sense excessos Sabaté va descrivint el palau, fa agafar moltes ganes de visitar-lo. Potser és millor visitar el palau i després llegir la novel·la. Totes dues activitats valen la pena.