L’ADN combatiu de la cultura gironina

Vam quedar mig centenar de persones, dissabte a la tarda, a la part alta del carrer Nou del Teatre, a l’ombra del Foll del tarot pintat fa molts anys per Lluís Hereu i Joan Anton Palacios, en Palau, i repintat fa poc per Pep Admetlla i Jordi Amagat. Havia de ploure, deien, però finalment va fer una tarda esplèndida, i després de quatre paraules de les directores del Bòlit i el Museu d’Història de Girona, Íngrid Guardiola i Sílvia Planas, respectivament; del músic i escriptor Gerard Quintana, cantant de Sopa de Cabra, i de qui subscriu, periodista cultural d’aquest diari, vam sortir en processó laica, travessant el Barri Vell per carrers ben polits que no fa tants anys estaven mig en ruïnes o que directament eren intransitables perquè hi havia pel mig alguna illa de cases que es va considerar que no quedava prou maca a l’escenografia de la Girona del segle XXI. I vam arribar a la sala d’exposicions del Museu d’Història de Girona, on una conversa amb Gerard Quintana va servir com a cloenda de l’exposició Infralocus. Els 90 a Girona, una dècada de vint anys, comissariada per Eudald Camps i Jordi Mitjà, que s’ha pogut veure des de Fires a les tres seus del Bòlit i al museu de la Força. Amb Quintana ens havíem autoimposat no caure en la nostàlgia i ell, en concret, ja havia anunciat que seria crític, i ho va ser, sobretot amb la transformació de la ciutat en què ell va néixer el 1964 i que ja gairebé no reconeix, no sempre per bé.

Per començar, vam situar una mica aquells anys 90 que van començar amb la gran eclosió del rock català, els Jocs Olímpics i la repressió a l’independentisme, la creació de la Universitat de Girona i el naixement de projectes tan diferents –però que sumaven– com ara l’associació i local de concerts La Pontenca, les botigues de discos Moby Disk i Partisano, la Fira del Disc de Col·leccionista, els locals d’assaig de la Campsa, RGB Managent, Música Global, La Sala del Cel com a gran meca del techno, La Penyora i uns quants bars mítics –de Boomerang al Nummulit– o la Maret de Salt, actiu espai okupat que va agafar el relleu d’aquell mític squatter del Portal Nou, just a sobre del Foll, que es va ocupar en els vuitanta aprofitant que en Nadal estava de viatge, segons va rememorar Quintana. El cantant, que ho va viure en primera persona, va recordar aquell carrer dels torrats i aquella casa ocupada en què convivien rockers, punks i altres tribus, en una època en què no faltaven bones causes per les quals lluitar –per exemple, contra la variant a la vall de Sant Daniel o l’OTAN– i caure derrotat, sempre amb dignitat: amb Quintana vam convenir que aquell ADN combatiu encara es percep en una part de la cultura gironina, per exemple en la manifestació que la gent de l’escola de teatre El Galliner havia fet el mateix dia al matí per defensar la seva seu actual. I així, amb més crítica que nostàlgia, vam cloure festivament aquest Infralocus, amb la música creada per Lluís Bonaventura i punxada per Jordi Mitjà que ens va transportar de nou a alguna sala celestial i a aquella Girona tan terrenal dels noranta.