Margarida Arnau i Carbonés (les Planes d’Hostoles, 1949) i Joan Sitjà i Llover (les Planes d’Hostoles, 1949), respectivament professora al Masmitjà de Girona i directiu del Banc Sabadell a Girona, Celrà, Banyoles, Salt, Cassà de la Selva i Santa Coloma de Farners, ara jubilats, van ser comptepartícips de l’Avui el 1976 i van posar aquelles dues participacions a nom de les seves filles, Marta i Irene. La Marta (1974) és biòloga a Hipra, a Amer, i la Irene (1975, nascuda el dia abans de la mort de Franco) és mestra a l’escola Migdia de Girona. El tercer fill, Daniel, enginyer mecànic que treballa a Comexi, vindria després, el 1981.
El matrimoni i les seves filles es van posar en contacte amb el diari en veure que no figuraven a la llista original de comptepartícips accessible al web i per fer-nos saber que ho eren des dels inicis de l’Avui, com també ho han fet centenars de lectors. Cada dia El Punt Avui rep una gran quantitat d’actualitzacions i millores d’aquelles llistes del 1976, així com recepció de documentació de l’època i curiositats.
Ens reben a la seva casa del barri de Palau amb les participacions ben conservades i a nom de les filles. La Margarida i en Joan són socis del Barça des de fa 25 anys i, un cop jubilats, van ser voluntaris durant sis anys a Càritas ensenyant català i fent classes d’alfabetització, sobretot a dones, en el cas d’ella. Marta, Irene i Daniel són noms que s’escriuen igual en català que en castellà. Tot pensat per no haver de canviar el DNI.
Quin any es van casar?
Margarida Arnau. El 1973. Vam estar junts fins als 13 anys a la mateixa escola de primària. Llavors jo vaig venir a Girona interna amb unes monges. En Joan va continuar fins a quart de batxillerat a les Planes. Joan Sitjà. Al final ens vam tornar a trobar, ens casem i venim a viure a Girona. M.A. Ell treballava a Girona i jo, a Malgrat de Mar. Era més fàcil trobar feina que ara. Després vaig venir a Girona a treballar.
Llavors neix la seva filla Marta el 1974, la Irene el 1975 i l’any següent neix el diari Avui.
M.A. Per nosaltres va néixer després en Daniel, el 1981 [riu].
Van apadrinar una criatura que és el primer diari en català després de la dictadura. Com es van assabentar que sortiria l’Avui?
J.S. La veritat és que no me’n recordo. Nosaltres sempre hem estat bastant pendents de la informació. A la meva feina gaudia de dos diaris cada dia. M.A. Ara si en Joan no pot llegir tres diaris li sembla que no fa els deures. Encara conserva aquest afany d’estar al dia.
No se’n van assabentar a través d’alguna entitat?
J.S. No. Crec que la creació de l’Avui es va fer molt en un nucli molt de Barcelona. A Girona potser sí, però ho desconec. No conec cap persona que fes campanya per la promoció d’un nou diari en català. Quan vam saber això, vam dir: “Guaita, ens hi posem.” M.A. Estàvem molt enfeinats amb dues criatures i la feina. Mai vaig deixar de treballar i no teníem temps per a associacions.
Abans de l’Avui quins diaris llegia?
J.S. A la feina teníem La Vanguardia i el Diari de Girona, que en aquella època era Los Sitios. Després va canviar de nom i era en castellà com La Vanguardia. M.A. Gràcies a l’Avui, La Vanguardia i El Periódico van acabar fent l’edició en català. Mai s’ho havien plantejat. I Los Sitios va trigar molt a ser en català, perquè ja hi havia El Punt i encara seguia en castellà.
Són comptepartícips de l’Avui per militància catalanista?
M.A. Per un sentiment catalanista i per la llengua. J.S. És la manera de promocionar i donar suport a la nostra identitat. La llengua és bàsica. M.A. Nosaltres, en ser d’un poble petit, vivíem en català. En castellà poca cosa fèiem. La meva mare explicava que quan va esclatar la guerra el primer que va fer va ser anar a comprar una gramàtica catalana. Va dir: “Perdrem el català.” Aquest esperit, que s’encomana o l’heretes, és una cosa familiar.
A l’escola era tot en castellà?
M.A. Sí, tot en castellà, i durant una època ens feien cantar el Viva España i el Cara al sol.
Vostè va estudiar magisteri?
M.A. Sí, a casa meva som quatre germans i quan acabàvem tercer a l’escola anàvem a Girona. J.S. Jo, com que vaig acabar el batxillerat a les Planes i a casa teníem pocs recursos, amb la mare vídua i jo petit, em vaig posar a treballar als 15 anys, i als vespres de set a deu anava a una escola a estudiar pèrit mercantil per lliure. Ens anàvem a examinar a Sabadell, que era l’escola oficial. Començava a treballar a les nou del matí i acabava a les deu del vespre, aquí, a Girona. Havia de treballar per pagar-me la pensió i viure. M.A. Per això ens hem pogut jubilar, perquè teníem tants anys cotitzats. N’hi ha que els en falten, i a nosaltres ens en sobraven. J.S. Des dels 15 anys cotitzava. D’anys per a la jubilació me’n sobraven per tots costats.
Es van fer comptepartícips i el van rebre durant un any, però no s’hi van acabar subscrivint?
J.S. No ens vam subscriure perquè ja teníem altres diaris a casa, sí. Després, quan vaig entrar a treballar al Banc Sabadell, ja teníem La Vanguardia i el Diari de Girona, perquè El Punt encara no havia sortit. Quan va sortir vam agafar-lo com a diari local en lloc del Diari de Girona. El Punt donava molta més informació local, perquè va néixer per la província de Girona, molt més que la que donava l’Avui, que es focalitzava a Barcelona i era generalista. Com a diari català teníem El Punt i com a diari general La Vanguardia.
I amb l’Avui us torneu a trobar quan es fusionen les dues capçaleres, amb El Punt Avui.
J.S. Exacte. I actualment som subscriptors d’El Punt Avui. El primer que fem és llegir-lo per esmorzar. Ens el tiren a casa. M.A. Esmorzem amb en [Joan] Vall Clara. [Riuen]
És de les signatures que més els agrada?
M.A. Força. I saps què m’agrada molt? La frase d’en [Lluís] Simon. Amb una sola frase resumeix molt bé l’estat social i tot.
Quins records tenen de la Catalunya de fa 50 anys? Estaven polititzats durant la Transició?
J.S. No massa, no. No érem membres de cap partit ni cap associació. Era una altra època, ens vam casar joves, amb 23 anys. Amb 25 anys ja teníem dues criatures... M.A. Jo, amb tres criatures, mai vaig demanar cap excedència, cosa que ara es fa molt. En aquella època no se solia fer. Teníem una caravana i als estius voltàvem per tot Europa. Procuràvem viure molt amb els fills.
Vostè primer treballa a Malgrat de Mar i després ve a Girona?
M.A. Sí, a Malgrat dos anys, però abans de venir a Girona també vaig estar dos anys a Amer i un a Lloret. Al Masmitjà, al carrer de la Creu de Girona, que es coneixia com a Cor de Maria, gairebé hi he estat tota la vida.
Però abans de fer-se comptepartícips de l’Avui es fan de l’Enciclopèdia Catalana, oi?
M.A. Sí, crec que és de l’any 1969. Jo estava a Amer i van venir a fer-nos una explicació. Sempre ens venien als mestres i ens demanaven que ens féssim subscriptors. Pagàvem una quota cada mes.
Encara la tenen?
M.A. Sí, la tenim aquí. També vam portar els nens als escoltes. Estàvem molt arrelats en coses catalanes.
I jubilats han estat més actius en alguna entitat o partit?
J.S. Només a Càritas. M.A. Som de l’Òmnium. I un cop jubilats vam ser voluntaris de Càritas. Durant sis anys vaig ensenyar català i vaig fer classes d’alfabetització a persones nouvingudes, sobretot dones. J.S. També som de la Fundació Les Voltes. M.A. La Marta [la filla gran], quan va fer la tesina, la va fer en català i li van donar un premi a la Societat Catalana de Biologia. Aleshores, hi havia poca gent que fes la tesina en català.
De quin any estem parlant?
Marta Sitjà. De l’any 1998. N’hi havia molt poques en català. A la Societat Catalana de Biologia només et podies presentar si havies fet el treball en català i, d’entre les que s’hi presentaven, premiaven la que consideraven la millor d’aquell any.
Havia de tenir qualitat científica. D’on li ve la biologia?
M.S. Vocacional.
En canvi, la Irene ha seguit les passes de la mare.
Irene Sitjà. Sí. Em va venir després. Sempre havíem anat a l’esplai, havia fet de monitora, l’educació en el lleure...
Han passat 50 anys i com veuen el país o la llengua?
M.A. En un moment determinat semblava que tot milloraria, perquè veníem d’una època que tot s’havia de fer en castellà. L’únic que fèiem a l’escola en català era la catequesi. Amb la immersió lingüística i tot, semblava que anàvem pel bon camí, però no ho hem sabut fer bé, no hi ha hagut un bon control a nivell escolar sobretot. Irene Sitjà. I a les aules, quan es dirigeixen al mestre ho fan en català, però cada cop més entre ells també es parla castellà.
Vostès tenen sis nets. Parlen en català?
M.A. Sí, els nostres utilitzen sempre el català. Tenim tres nets que estudien a la universitat i són defensors del català.
Però en un entorn de xarxes socials no hi ha la idea que el castellà s’està imposant, també?
J.S. Potser en l’entorn que viuen ells, no. M.A. No només són les xarxes, és l’entorn. Uns fan bàsquet, altres van als escoltes, a l’Esplai de Sant Josep. En aquests entorns parlen sempre en català. J.S. Els partits polítics catalans, per voler agafar vots de tota mena, són molt més laxos a l’hora d’exigir unes lleis catalanes. I els partits espanyolistes darrerament s’hi han fet forts. L’inici d’això va ser Ciutadans. Per un costat, molta gent va explotar, i nosaltres hem fallat no sent suficientment ferms dient “Aquí, la cultura catalana”.
Hi ha qui pensa que el Procés ha fet que la gent castellanoparlant vinculi el català amb la independència. I si no eren independentistes han castigat el català.
J.S. No ben bé. Perquè, quan es va fer la votació, molts eren castellanoparlants, perquè dos milions i escaig de persones no els trobes només als pobles de Girona. M.A. A les Planes, per exemple, molts immigrants ja estan integrats. Ja ho havien estat els nanos andalusos, molt ben integrats. Suposo que en ciutats grans és diferent. J.S. A mi em posa molt negre quan veig TV3 a les escoles fent entrevistes a nens i la mateixa TV3 manté l’entrevista en castellà amb aquests nanos, quan oficialment tota la mainada sap català. Per tant, la conversa dels mateixos professionals de TV3 l’haurien de mantenir en català. M.A.
No és la nostra realitat. A mi em va saber greu el discurs de l’Eduard Sola als premis Gaudí sobre els xarnegos i que aquí havíem menystingut els seus avis, pares i tiets. A l’escola a Girona jo he fet molt per la llengua i la integració de nens de pares castellanoparlants. I a les Planes, tots els immigrants, abans andalusos i ara d’altres indrets, sempre s’han integrat bé. Em va doldre. Hem estat una societat acollidora i no ens mereixem que diguin que els hem menyspreat. J.S.
Les meves àvies tampoc sabien llegir ni escriure.
Hauríem d’anar acabant...
J.S. Si vols t’explico una anècdota. Quan estava al Banc Sabadell de director a Salt vaig promoure que el banc fes la primera pòlissa de crèdit en català. Un client molt catalanista, en Feliu Matamala, el pare dels Matamala de Les Voltes, tenia una fàbrica fusteria a Salt, de mobiliari d’oficina tècnica, i m’ho va demanar. Era l’any 86 o 87. Va ser la primera pòlissa en català de tot el Banc Sabadell. Va voler signar la pòlissa en català i vaig telefonar a la central dient que en un banc català com el Sabadell com a mínim les pòlisses de crèdit haurien de ser en català. Els vaig dir que no ens faria el crèdit –això ja era collita meva– i el Banc Sabadell va fer una traducció de la pòlissa especial en català.
Com és que vostès van posar el nom de les participacions de l’Avui a nom de la Marta i la Irene, les seves filles?
J.S. Va ser pensant en el futur. La il·lusió de posar-ho a nom d’elles. Era el naixement d’un diari i les nenes eren molt petites.
Com ha recuperat el document de les participacions?
J.S. Quan va sortir això vaig buscar-ho i com que guardem tantes coses...
