Blanca d’Aragó i Anjou no era boja

Extravagant, excèntrica, depressiva, neurastènica... Segons la historiografia tradicional, així era Blanca d’Aragó i Anjou, filla, germana i tia de reis de la corona catalanoaragonesa i priora del monestir de Sixena. “Darrere d’aquest dibuix de la seva personalitat hi ha un clar biaix fruit d’una època, el franquisme, en què és habitual presentar les dones com éssers incapaços d’enfrontar-se amb la gestió del poder a causa dels seus sentiments”, sosté Alberto Velasco, el primer expert que ha desafiat aquests tòpics en una recerca que ha publicat en forma d’article al llibre Managing emotions in the Middle Ages, publicat per la prestigiosa editorial acadèmica neerlandesa Brill i coordinat per Flocel Sabaté.

Velasco, professor de la Universitat de Lleida, s’ha capbussat amb ulls nets en la documentació original i enlloc ha trobat indicis del temperament dèbil i inestable de la filla de Jaume II el Just, un clixé que, en temps recents, han continuat defensant els historiadors, inclosa alguna historiadora que l’ha etiquetada “d’histèrica”. “El que la documentació posa de manifest és que va ser una dona que no amagava les emocions i les expressava de manera oberta i descarnada davant les diferents adversitats”, sosté Velasco, que ha extret les seves pròpies conclusions de l’estudi de la correspondència familiar i d’un text fins ara inèdit: el testament que Blanca va dictar el 28 d’octubre del 1348 a Barcelona, on moriria el 22 de novembre d’aquell mateix any, probablement víctima de la pesta.

El que no va ser és una dona dòcil i resignada, i d’aquí els prejudicis de les ments reaccionàries que han interpretat les seves paraules i els seus fets. Tampoc va tenir una vida fàcil. Es pressuposa que va néixer el 1302 i que als tres anys, quan va morir la seva mare, Blanca d’Anjou, de part del desè fill, la van internar al monestir de Sixena, un dels feus religiosos més importants de la Corona d’Aragó. Limítrof amb Catalunya, el cenobi d’Osca estava envoltat d’aigües pantanoses que minaven la salut de les monges. Blanca encadenava una malaltia rere una altra i va veure passejar la mort més d’una vegada a la seva vora o de la seva germana Maria, que també residia al monestir i amb qui van tenir un vincle molt fort.

El 1321, va ser nomenada priora de Sixena i a les males condicions de vida en aquell indret inhòspit i aïllat es van afegir altres maldecaps: l’administració econòmica d’un centre espiritual que anava a mal borràs. Si bé Jaume II el va proveir de més recursos, Blanca no només no va redreçar la situació, sinó que va empitjorar-la. I d’aquí l’altra imatge d’ella que ha propagat la historiografia, la d’una “dona incompetent i gairebé pueril que, a causa dels desvaris emocionals, va haver de ser controlada pel seu pare, el seu germà [Alfons III el Benigne] i el seu nebot [Pere el Cerimoniós], tots ells reis i tots ells homes”, assenyala Velasco.

Blanca va prioritzar altres coses: els afectes. Blanca estimava; aquest va ser el seu pecat original. Estimava el pare i amb bogeria el germà Joan d’Aragó, arquebisbe de Tarragona. Per ell va fer el que acabaria condemnant-la a l’estereotip de dona incontrolada. Una nit del 1335, va exhumar el seu cadàver (havia mort l’any anterior) de la catedral de Tarragona i el va traslladar a Sixena. La casa reial, capitanejada per Alfons el Benigne, es va mobilitzar ràpidament per resoldre un cas de sacrilegi que hauria estat un escàndol davant el papa.

A la infanta, aquella acció necrofílica frustrada li va desfermar el desig de fugir de Sixena. On no tot havien estat penúries, per cert. “Tant ella com la seva germana vivien envoltades de luxe i sofisticació”, precisa Velasco, que aporta com a prova un inventari de béns que els van robar el 1342 i en què apareixen joies, vestits, mobles, relíquies i manuscrits de la més alta qualitat. Blanca, a més, es va preocupar de dignificar el monestir amb reformes. Per exemple, del dormitori i del palau prioral, a la sala principal del qual va fer col·locar un enteixinat policromat i daurat d’aparença gòtico-mudèjar que només coneixem per fotografies antigues, ja que va ser destruït durant la Guerra Civil.

Malauradament, del llegat artístic de Blanca n’han perviscut pocs testimonis. Sí una peça cabdal, el seu tron prioral, que avui llueix al Museu de Lleida. El moble, decorat a les diferents cares, conté les mostres d’amor que la infanta sentia per la família. Al respatller i els costats, els llocs més vistosos, apareixen els emblemes heràldics dels casals d’Aragó i d’Anjou.

Els estimava, sí, però quan li va semblar es va apartar de les seves directrius per defensar causes en què creia. I força d’aquestes, de dones injustament tractades per homes. Com ara una noble que l’espòs va fer empresonar a Fraga per infidel. Blanca estava decidida a anar-la a rescatar malgrat que el seu pare li va demanar que no hi intercedís. “Va tenir diversos gestos de solidaritat i de sororitat amb dones que patien problemes amb els marits o a les quals es violentava des del punt de vista econòmic”, apunta Velasco. Una altra actitud que tampoc encaixava en el patró d’una dona del segle XIV.

I amb la seva germana va ser incondicional. Juntes van marxar de Sixena i, el 1347, es van establir a Barcelona. Blanca va renunciar al priorat i va donar suport al projecte de Maria de fundar un monestir de monges dominiques. Maria va morir aquell mateix any i Blanca, intuint la seva mort, va córrer a fer testament, en què destinava bona part del seu patrimoni al cercle d’amistats, dones i homes que li havien fet costat fins al final.

Aquest document, que custodia la Biblioteca de Catalunya, revela el darrer gran somni artístic que tenia Blanca: dos sepulcres monumentals, per a ella i la seva germana, que s’havien de construir al monestir de frares predicadors de Santa Caterina. Ambdues van ser enterrades en aquest convent, avui desaparegut, però en unes tombes més modestes. Les restes de Blanca i Maria s’anirien movent de lloc fins que, a finals del segle XIX, es van traslladar al nou emplaçament del monestir de Nostra Senyora de Montsió, a la Rambla de Catalunya. Hauria pogut ser el destí de repòs definitiu, però el 1936 el cenobi va ser incendiat i profanat pels anticlericals. I així és com el cos de la filla díscola de Jaume II es va perdre per sempre.