Els idiotes dels Coen

Amb No és país per a vells, Joel i Ethan Coen es van endinsar en un territori, el de la popularitat, com mai ho havien fet en 23 anys de carrera i una dotzena de pel·lícules. Quatre Oscars i una llista interminable de premis van catapultar la cinta fins a amplis sectors de públic, més enllà del fidel club de fans que els han seguit des dels seus inicis, el 1984.

La seva nova pel·lícula, Quemar después de leer, que arriba demà a les pantalles catalanes, els ha mantingut a la part de dalt dels rànquings de taquilla i de les preferències de la crítica. Però en aquest cas és més aviat per les conseqüències de comptar amb una parella d'estrelles de Hollywood, George Clooney i Brad Pitt, fent literalment l'idiota, que per tractar-se d'una cinta particularment encertada com No es país per a vells .

El cas és que, després d'inaugurar la Mostra de Venècia, la pel·lícula s'ha estrenat als Estats Units i ja supera els 52 milions de dòlars. El guió es va inspirar en el mateix repartiment. "El punt de partida -va explicar Ethan Coen a Venècia- va ser escriure un guió per treballar per a alguns actors amb els quals no ho havíem fet mai, com Brad Pitt, John Malkovich i Richard Jenkins, i per a d'altres que ja coneixíem". Malkovich, Frances McDormand i, particularment, George Clooney i Brad Pitt interpreten personatges curts de gambals. "No sé per què vam crear així els seus personatges -va comentar Joel Coen a la roda de premsa-. Crec que simplement és perquè ens agraden els personatges idiotes, i si algú no vol fer d'idiota, més val que no treballi amb nosaltres".

Idiotes i estranys
No són els únics ximples que han aparegut als films de Joel i Ethan. Si en fem una llista i l'ampliem amb els personatges estranys i pintorescos, la filmografia dels Coen en va plena: gairebé a cada pel·lícula ha aparegut un personatge Coen, un protagonista o secundari marca de la casa, que ha contribuït a forjar un estil que es mou sobretot en el terreny de la comèdia negra i el drama criminal.

Anton Chigurh, l'assassí en sèrie que va fer guanyar l'Oscar a Javier Bardem, ja és potser el més popular d'aquests personatges marca de la casa. El toc més brillant, el que defineix més la imatge del personatge, és el pentinat. Els mateixos Joel i Ethan confessen que es van petar de riure quan el van veure per primera vegada. L'actor Woody Harrelson, que interpretava un paper secundari en aquest film i va ser al Festival de Sitges fa pocs dies, explicava a l'AVUI la impressió que li va fer: "Recordo que quan vaig veure Javier Bardem, el primer dia que vam rodar junts, em vaig preguntar què dimonis feia amb aquella veu, i aquella perruca ridícula... Després va resultar una de les millors actuacions que he vist mai".

Creacions originals
Les pel·lícules dels Coen barregen ingredients d'Alfred Hitchcock, Woody Allen i Quentin Tarantino, segons la definició proposada en un article publicat al rotatiu britànic The Times. En tot cas, no és fàcil trobar influències i referències clares en el seu cinema. Quan citen algú, sovint ho fan en broma. Anys enrere van definir Barton Fink (Palma d'Or a Cannes el 1991) com "un creuament entre els germans Marx i Sam Peckinpah". Quemar después de leer és "una pel·lícula de Tony Scott feta per incompetents", bromejaven en una entrevista a la premsa. Tampoc s'inspiren en fets reals, tot sembla sorgir de la seva imaginació. "No ens interessa reflectir la realitat -declarava a la premsa anys enrere Joel-. Per exemple, Nova York, la ciutat on vivim, rarament apareix a les nostres pel·lícules".

Detectius i exconvictes
Potser això explica l'originalitat dels seus personatges. A Sang fàcil (1984), la seva primera pel·lícula, l'actor M. Emmet Walsh hi interpreta un detectiu inepte i sense escrúpols, Loren Visser, contractat per liquidar una parella d'amants. El 1987 van presentar en societat H.I. McDunnough (Arizona Baby), interpretat per Nicolas Cage abans de quedar atrapat pels superèxits de taquilla. Exconvicte casat amb una expolicia (Holly Hunter), McDunnough decideix solucionar els problemes d'infertilitat de la parella per la via ràpida: segrestant un nen d'una bessonada de cinc.

Si hi ha algun actor que representa els personatges Coen, sens dubte és John Turturro, protagonista de la pel·lícula que els va consolidar, Barton Fink. Inspirat en un col·lapse creatiu davant el full en blanc que van patir els mateixos Joel i Ethan (coautors de tots els guions dels films que dirigeixen), el film s'ambienta al Hollywood dels anys 40, un dels períodes preferits dels Coen. John Turturro és Barton Fink, un dramaturg d'èxit contractat per fer un guió sobre el món de la lluita lliure. Aviat s'adona que Hollywood és més sòrdid que el món que intenta retratar.

Més papers de Turturro
Turturro seria un gàngster maldestre i poruc a Mort entre les flors (1990), la genial revisitació del cinema negre dels anys 30; faria una inoblidable entrada en escena, jugant a bitlles al ritme dels Gipsy Kings, a El gran Lebowsky (1998), i compartiria fugida de la presó (amb vestit de ratlles inclòs) amb George Clooney i Tim Blake Nelson a O Brother (2000), sorprenent adaptació de L'Odissea d'Homer.

No pot faltar en aquesta llista la intrèpida policia embarassada de set mesos de Fargo (1996), interpretada per Frances McDormand, habitual de la filmografia dels Coen i parella de Joel a la vida real. Tim Robbins també té les seves dosis d'extravagància: no és cap llumenera, però la sort l'acompanya i aconsegueix l'èxit a El gran salt (1994), comèdia ambientada als anys 40 i protagonitzada també per Paul Newman. Tampoc pot faltar en aquesta llista Jon Polito, que supera Turturro en aparicions als films dels Coen (cinc), i és recordat, entre d'altres moments estel·lars, per una escena de Mort entre les flors, en què interpreta un cap mafiós. La quarta vegada que el seu fill grassonet li crida "Papa, papa, la monja m'ha donat un premi", li pega una bufetada i li diu: "Parla menys i pensa més, com aquest home", referint-se a Gabriel Byrne. Pur Coen.