“El periodisme està en revisió, fins i tot en discussió”

Antoni Bassas va repassar, en una conversa amb la periodista Laura Fanals, més de quaranta anys de trajectòria periodística en l’acte inaugural de la 13a Setmana dels Rahola. Com va dir en la introducció Jordi Grau, president del Col·legi de Periodistes de Girona, Bassas no necessita cap presentació. Ha fet pràcticament tots els papers de l’auca des que, de petit, en constatar que era massa dolent per arribar a ser jugador del Barça, va veure que la millor manera d’estar a prop dels seus ídols blaugrana seria fent de periodista. El cuc de l’ofici ja el duia a dintre perquè a casa seva la ràdio –el mitjà que més l’ha marcat– funcionava tothora. La mare escoltava Luis del Olmo als matins, mentre feinejava per casa, i el pare seguia la retransmissió dels partits del Barça els caps de setmana: “De manera natural jo volia retransmetre els partits del Barça per la ràdio.”

És així com, amb 20 anys, quan treballava a Ràdio Joventut, Joaquim Maria Puyal li va obrir les portes de Catalunya Ràdio per seguir el Barça: entrevistes a peu de gespa, viatges amb l’avió de l’equip, confidències amb els jugadors... “Tenia la sensació d’haver-me colat en una festa cada dia”, va explicar Bassas, conscient del privilegi que va ser disposar d’aquella proximitat amb l’equip. Fins al punt que era possible asseure’s a l’avió al costat del seu ídol d’infantesa, Johan Cruyff, per parlar-hi i acabar comentant amb l’holandès la portada d’un diari sobre la guerra del Golf: “He tingut la sort de convertir els meus somnis d’infantesa en realitat.”

De seguir el Barça, Bassas va passar a conduir el programa matinal de Catalunya Ràdio durant 14 anys. “Em feia respecte, tenia l’obligació de fer lluir la ràdio més important del país i de competir amb Josep Cuní, Luis del Olmo o Iñaki Gabilondo.” Ho va fer sent conscient que calia demostrar “estima pel país i la llengua” des d’un “marc mental” català. A més, també va mirar “d’aixecar el llistó” perquè, pensant en persones com la seva mare, el programa representés un “suplement cultural” per als oients sense estudis. L’audiència va avalar el programa i la proximitat d’un mitjà com la ràdio –“molt més gran que a la televisió”– el va apropar als oients. Com aquella treballadora que esperava dins del cotxe el seu “bon dia” a les vuit del matí per entrar a la fàbrica i que un dia li va enviar un correu electrònic per recriminar-li que l’havia dit amb “massa desgana.”

El repàs a la trajectòria de Bassas va anar acompanyat de reflexions sobre l’ofici. En temps de notícies falses, xarxes socials, pescaclics i sobreabundància d’informació, Bassas va defensar que el periodisme “té més sentit que mai”. “Els periodistes continuen morint o sent perseguits judicialment per fer la seva feina. Això vol dir que alguna cosa fan bé”, va assegurar. “Les veritats duren cinc minuts. Tot està en revisió. El nostre ofici, també, fins i tot en discussió”, va afegir-hi. Bassas va alertar que la “desinformació” que campa per les xarxes –que, malgrat tot, utilitza i defensa– i alguns mitjans pot “enverinar una societat sencera”. Davant aquest “magma”, els periodistes són els “encarregats de posar ordre.” També va denunciar “l’espectacularització de la informació” en nom de l’audiència, però va afirmar que tothom podria fer una llista de professionals que “fan bé la seva feina”. Va defensar TV3 perquè un canal públic és la “prova definitiva” de l’existència d’un país i va recordar que Catalunya ha estat i continua sent una gran escola de periodistes, fins al punt que, durant el franquisme, la ràdio i la televisió que es feien a Catalunya tenien “una factura més moderna” que les de Madrid.

La trajectòria de Bassas també el va dur a presentar programes d’entreteniment a TV3 i a fer de corresponsal de la televisió pública als Estats Units. Actualment analitza l’actualitat al diari Ara i, tot i que se sent “extraordinàriament afortunat” de totes les oportunitats que ha tingut, va confessar que li agradaria presentar un telenotícies, cosa que encara no ha fet mai, i repetir l’experiència de corresponsal: “Però no em puc queixar.”