L’hora de passar comptes amb els negrers catalans

Agustí Conill, de Lloret de Mar; Esteve Gatell, de Torredembarra; Josep i Pere Mas, de Vilassar de Mar; Jaume Tintó, de Barcelona... Tots ells foren capitans catalans que van dur vaixells negrers fins a Amèrica. D’armadors que van organitzar expedicions de tràfic de persones, també se’n coneixen uns quants: Josep Canela, Marià Flaquer, Pere Gil, Isidre Inglada... I de propietaris de plantacions amb mà d’obra esclava, un altre bon grapat més: Josep Carbó, de Sant Feliu de Guíxols; Josep Riera, de Sitges; Salvador Samà, de Vilanova i la Geltrú...

Ha arribat l’hora de passar comptes amb els protagonistes d’un dels capítols més foscos de la història de Catalunya, i no en llibres acadèmics que només es llegeixen els especialistes, sinó en una exposició divulgativa en un gran museu, el Marítim de Barcelona, que s’obre aquest divendres. “Era un projecte pendent de fa dècades”, admet el seu director, Enric Garcia, en el sentit que tots els països occidentals han anat revisant críticament el seu passat colonial mentre Espanya va fent l’orni amb excuses de mal pagador. I Catalunya també. “És un tema tabú”, lamenta Garcia, que dona per fet que l’exposició La infàmia. La participació catalana en l’esclavatge colonial (fins al 5 d’octubre) generarà debat i tindrà “gent en contra.”

Tot d’una perquè els infames, una quarantena “rigorosament documentats”, apareixen amb noms i cognoms a la paret de la primera sala, en un espai que simula un teatre d’òpera. Òbviament, és el Liceu, símbol de l’alta burgesia. No se l’esmenta en cap cartel·la, però el dissenyador de la museografia, Ignasi Cristià, ha estat prou hàbil de colar-hi el seu logo. No només es desvelen els noms i cognoms dels esclavistes, sinó que en un plànol interactiu també podem esbrinar on vivien i, per tant, quins edificis es van gestar amb les seves fortunes procedents del tràfic de persones. Un munt de mansions que ens són ben familiars perquè hi passem per davant cada dia.

Com el Palau March del capdavall de la Rambla, l’actual seu del Departament de Cultura de la Generalitat, que era el domicili de Tomàs Ribalta. L’edifici és de finals del XVIII, però quan ell el va ocupar, un segle després, hi va fer reformes. L’escut que hi ha a la façana és d’aquella època. Hi surten les inicials T. R. i tot de referències al·lusives al comerç i la navegació ultramarina. Ribalta es va fer d’or amb els seus ingenios (tres, a Cuba), que és com s’anomenen les hisendes on es molia i es processava la canya per produir sucre o aiguardent amb mà d’obra esclavitzada, d’Àfrica però també de Xina. “Espanya va ser l’últim país d’Europa que va prohibir l’ús de mà d’obra esclavitzada”, precisa Mireia Mayolas, responsable de l’àrea d’educació, activitats i exposicions del Museu Marítim. Això succeïa el 1886. Seixanta anys abans, havia començat el gran negoci dels esclavistes espanyols (i catalans). El va desencadenar el punt final, dins del marc legal, al tràfic de persones que va decretar el 1821 la Gran Bretanya, que fins llavors n’havia ostentat el monopoli. Va ser a partir d’aquell moment, i de manera clandestina, que els navegants espanyols (i catalans) van entrar en joc, sempre amb el perill de ser enxampats. N’han perviscut com a testimonis els exvots que donaven gràcies a Déu per haver-se pogut escapolir de la flota britànica, poderosa perquè controlava els mars amb vaixells a vapor. Els espanyols (i catalans) s’ho feien amb petites embarcacions a vela. L’Uracán, català, va estar a punt de ser interceptat tres vegades, però va aconseguir arribar a port amb el seu carregament d’esclaus. L’armador Jaume Torrents Serramalera també es va sentir l’amo del món de les tenebres amb la nau La Primera de Catalunya.

L’exposició, amb guió d’Antoni Tortajada i assessorament científic de Martín Rodrigo, és més escenogràfica que no pas rica en objectes històrics. Exvots a part (de les pròpies col·leccions del Marítim), hi ha una selecció de manilles i altres peces de metall, algunes fabricades a Barcelona, que els esclavistes utilitzaven per pagar als africans que caçaven els africans que els occidentals van convertir en una propietat. I és que a Àfrica encara no hi circulaven monedes.

“S’ha acabat l’època en què els museus havien de ser neutrals, aquí prenem partit”, exclama Enric Garcia, que avisa que el sentit de l’exposició “no és autoflagel·lar-nos”. Sobretot, subratlla, la seva raó de ser rau en ser capaços d’analitzar “les conseqüències” d’aquest passat tan incòmode: “el racisme.” En el darrer àmbit, conviuen productes tan populars com els Conguitos (recentment retirats del bar del Parlament de Catalunya); un retrat solemne pintat del banquer i navilier Antonio López al costat d’una fotografia de la retirada de la seva estàtua de l’espai públic de Barcelona, el 2018; i un treball de videoart de la cineasta guineana Sally Fenaux (Una història de reconciliació és el seu títol) que implora alguna cosa més que postureigs polítics per construir un altre futur. Per a això potser també caldria donar veu als que en aquella Catalunya econòmicament esplendorosa, gràcies en part al capital provinent de l’explotació d’homes i dones considerats éssers inferiors, van nedar a contracorrent. En un raconet de l’exposició, es reivindica dues figures que van liderar la causa abolicionista: l’arpista i compositora Clotilde Cerdà i l’humanista i rector de la Universitat de Barcelona Antoni Bergnes de las Casas.