Benaurat embús creatiu

Ningú, amb dos dits de front, rebutja el talent. Mai. Sempre s’ha de trobar el camí per fer viable una trajectòria. Per no caure en el cofoisme creatiu, plantegem la situació en el mercat automobilístic: si fa unes dècades ser un enginyer que construïa prototips de cotxes elèctrics era una excentricitat, avui el sector li ha donat la raó. Per això, mai s’haurà de recriminar que hi ha massa creació: el que cal és donar-li els canals perquè s’expressi i posi a prova la seva proposta. L’emergència principal de les arts en viu d’avui és la dificultat perquè les noves veus emergeixin al panorama professional, sense el coixí de l’economia familiar.

La desaparició de projectes potents com el T6 al TNC o la Kompanyia Lliure a Montjuïc s’ha resolt, parcialment, amb la proliferació de les fàbriques de creació a Barcelona. Fallida l’aposta de descentralització del Centre d’Arts Escèniques dels tripartits, com a centres productors fora de Barcelona, s’han multiplicat les accions i festivals que es converteixen en un breu aparador. Aquest és l’espai i, en menor mesura, finançament per donar sortida a les noves veus.

Exposem alguns casos. Aquesta setmana, la tercera edició de l’Estrena’t al territori ha anunciat que premiarà cinc projectes, en comptes d’un. Per contra, Fira Tàrrega ha decidit enguany concentrar l’ajuda al Suport a la Creació a cinc entitats (abans eren una dotzena) perquè tinguin una compensació millor. Festivals com el TNT a Terrassa, Escena Poblenou, El Z a Girona o el Zero o RBLS adreçat als joves principalment, protegeixen la creació emergent. També l’Antic Teatre, La Gleva i l’Eòlia, per citar tres exemples emblemàtics. A l’Eòlia, La Saura, aquests dies, s’atreveixen a fer una sàtira irreverent dels tòpics de la Catalunya interior amb la intel·ligència de riure’s d’elles mateixes. Com una Cubana renovada, com un Monty Phyton a la catalana. Noves autories, com la de Pau Coya, afloren també en el Banc de textos d’On el Teatre Batega. Des de Granollers, arrenquen l’Arsènic Projecte, que vol ser una plataforma de llançament a la professionalització. És similar a les produccions de teatre i dansa de l’Institut del Teatre amb els acabats de llicenciar. Al Vallès, s’estrenen amb una obra per a cinc intèrprets, de Pau Miró. El Tantarantana va sacrificar les aportacions a una producció pròpia per donar sortida a nous grups a través d’El Cicló. La Canina estrena aviat la seva darrera peça sota aquest paraigua: L’últim soviètic. És el final d’un procés de tres anys. També la Nau Ivanow ha centrat en poques companyies el seu espai d’acollida per donar major estabilitat i potència al grup: fa unes setmanes, s’ha fet públic que Lalínea i Segunda Juventud són les dues companyies triades (d’entre 65 candidatures!) que estan a l’aixopluc d’aquest espai durant 4 anys. Se sumen a les set que ja estan a mig procés: Monte Isla, Ça Marche, Nina Orsini, Urati laboratori, AMAGA, Llum de Fideu i P0RN0T0PIA Collective. En 13 anys la Nau Ivanow ha acollit 40 companyies.En els últims cinc anys, ha dedicat 415.000 euros a l’acompanyament i residències de les companyies. Aquests dies, El Eje (que ja va passar per El Cicló) ha representat Tres porques, com a companyia resident de la Beckett. Toni Casares, director d’aquesta sala, confessa que quan li pregunten per l’èxit de la dramatúrgia catalana respon: “No ho sé.” Ara, l’èxit de les autories de casa a la cartellera internacional és evident i també la bona resposta de públic a Catalunya. Possiblement hi ha una generació de creadors que han trobat un canal propici per connectar amb el públic i han sabut fer-se sostenibles. Ara cal que les fornades més joves trobin canals amb què puguin contrastar les seves propostes: equivocar-se, corregir i tornar a provar-ho. Com en tot experiment científic o innovació industrial. L’increment al pressupost de Cultura ha donat aire amb el pla d’impuls del teatre, però cal encara molta més empenta.