Sílvia de Quadras: “Els adolescents orfes són uns herois”

La psicòloga Sílvia de Qua­dras, que tracta el dol dels pares en l’ado­lescència, ha com­pro­vat que assis­tir a Tot el que pas­sarà a par­tir d’ara és terapèutic. L’obra, amb text de Joan Yago i direcció de Glòria Balañà es va poder veure la tem­po­rada al Lliure de Gràcia i, des d’avui torna a fer fun­ci­ons al Poli­o­rama, fins al 16 de març.

Nil Car­do­ner és el pro­ta­go­nista d’un mun­tatge que narra el viatge que el noi ha de fer cap a l’hos­pi­tal, per aco­mi­a­dar el pare, mori­bund. És un viatge que ha de fer, però que no vol arri­bar-hi; com si allar­gant el viatge per­llongués la vida del pare. Com­prova que, tot i la seva des­es­pe­ració vis­cuda en silenci, el món con­ti­nua rodant com si res (“el meu cor s’atura, però el món con­ti­nua”, il·lus­tra De Qua­dras). La psicòloga, que tracta els ado­les­cents orfes de pares en grups en teràpies que s’allar­guen d’un any i mig a tres anys té clar que ells “són uns herois”.

Yago i Balañà van incloure en l’escena algu­nes de les fra­ses que els ado­les­cents expres­sa­ven a la teràpia. També van par­lar amb les mares vídues, d’aquests ado­les­cents.

Per a la psicòloga, els joves poden iden­ti­fi­car-se amb el pro­ta­go­nista del mun­tatge i la història ajuda a enten­dre millor la crisi del dol per al públic en gene­ral. En el viatge cap a l’hos­pi­tal el pro­ta­go­nista pren consciència de la soli­tud. Tot i que no reco­mana el mun­tatge pels paci­ents en una fase ini­cial aguda del dol, sí que entén que és gra­ti­fi­cant per a les per­so­nes que ja han superat la fase ini­cial del dol.

La pro­ducció del Tea­tre Lliure va esgo­tar entra­des a Gràcia i ara fa la sor­tida al tea­tre comer­cial. L’Asso­ci­ació de Mes­tres Rosa Sen­sat, d’acord amb el Poli­o­rama, han pre­vist una sessió per a ins­ti­tuts pel dime­cres, 26 de febrer.

L’ado­lescència és el moment de des­co­berta, d’ober­tura al món. És quan es comença a qüesti­o­nar el com­por­ta­ment dels adults. De Qua­dras acla­reix que per a un ado­les­cent és clau que, al cos­tat d’aquest caos de la des­co­berta, man­tin­gui els pares com a refe­rent. El jove sap que els pro­te­girà de les pos­si­bles difi­cul­tats: “És com un parai­gua que no volen fer ser­vir; però que hi és.” Per això, la mort dels pares en l’ado­lescència és molt dura, con­clou.

I quin paper hi juga la fan­ta­sia dels mari­ac­his? Per a la psicòloga és una apa­rició insòlita molt encer­tada i necessària: “És un cant a la vida.”