Rastres d’en Pedrolo, a escena

Quan fa mig segle de la publicació del Mecanoscrit del segon origen la programació de teatre per a instituts vinculada a Focus, Cooltiva’t, s’ha atrevit a fer-ne una adaptació teatral. Ho ha fet tot i coneixent la sensació agredolça de la versió cinematogràfica. Pedrolo entenia que calia una tasca ingent per a la normalització del català –ves per on, encara som al cap del carrer–. Com Mercè Rodoreda, va provar sort amb el teatre, però se’n va acabar sortint amb la narrativa. Trenta-cinc anys després de la mort de l’escriptor els seus diàlegs es converteixen en rèpliques. Aquesta setmana, els protagonistes no tenen extraterrestres invasors al davant, sinó alumnes que omplen el Romea i que, si no poden evitar cridar en el primer fosc, sí que mantenen molt l’atenció durant bona part dels noranta minuts del muntatge. Només es va confiscar un mòbil, a mitja funció, una tecnologia que, el 1975, era ciència-ficció. Pedrolo continua deixant rastre.

El Mecanoscrit, formalment, és una novel·la de ciència-ficció, però, en realitat és un relat humanista que es va avançar diverses dècades a molts debats. Per això, avui, hi ha diàlegs com el del color de la pell, l’empoderament, la por a l’extinció de l’espècie que ressona actual mig segle després d’haver-ho escrit. El que atrapa és la vitalitat d’aquests supervivents que la ficció permet que superin els tràngols més inimaginables amb prou facilitat. Però ensenyen que han estudiat i, per això, poden afrontar els reptes, a diferència d’arguments molt més primaris. Les contradiccions per ser feliç en un paratge devastat i mort per a la gran majoria dota d’humanitat tant l’Alba com el Dídac (Gisela Guitart i Usu Tambadou). L’espai escènic (una filigrana perquè han encapsulat sota la base de La gramática que es fa aquests dies en sessió de vespre) funciona perquè simula una mena d’edifici en runes que permet transformar-se en cova, biblioteca, masia o bosc. També és suggestiu el violoncel, que refila una havanera en el viatge per la costa i esdevé un adversari estrany en l’única trobada amb els invasors. El problema és que la posada en escena narra més que emociona, la trama narrativa aclapara la vivència. La versió de Marcel Clement manté l’adjectivació original i algunes frases lúcides de Pedrolo (quan relaciona llibertat i viure, per exemple). Però costa molt veure la fragilitat de Dídac en un cos molt desenvolupat, que seria més fàcil resguardar-lo, com a mínim, fins al penúltim capítol. La gran dificultat del muntatge és que el quadre apareix amb una quarta paret que refreda: no hi ha prou catarsi, emoció, falta la sensació de viure l’aventura en aquell espai quasi agònic de La guerra dels mons d’Orson Welles. Ara, sí, la petjada queda.