Núria Perpinyà, a ‘El cos invisible’, ofereix un recorregut homèric dins d’un humà

Núria Per­pinyà (Lleida, 1961) és un dels refe­rents intel·lec­tu­als cata­lans de les dar­re­res dècades. Poeta, novel·lista, dra­ma­turga i assa­gista amb uns títols sem­pre car­re­gats de fondària i com­ple­xi­tat, d’ori­gi­na­li­tat, que sur­ten dels paràmetres esta­blerts i, alhora, amb ele­ments crítics i irònics.

Ara pre­senta El cos invi­si­ble (La Magrana), la seva vui­tena novel·la. Per­pinyà ens “sub­mer­geix en una odis­sea a l’inte­rior del cos humà hereva d’Homer i de Joyce”. “L’heroi pro­ta­go­nista, l’Ubis, un enzim que repar­teix ener­gia, s’endinsa en un món fas­ci­nant i en un perillós viatge per la sang ple d’aven­tu­res, en el curs del qual tro­ba­rem les sire­nes, l’Hades i el Poli­fem que ens habi­ten”, afirma l’autora.

Sovint hi ha coin­cidències en el món de les nove­tats edi­to­ri­als. És curiós que Per­pinyà mos­tri un viatge per l’inte­rior del cos humà com també narra La intrusa (L’Altra), novel·la que va pre­sen­tar Irene Puja­das fa poques set­ma­nes.

“Diver­tida i vita­lista, amb una mirada inu­sual que enllaça amb el gènere fantàstic de les cos­micòmiques de Cal­vino i dels àtoms par­lants de Vol­taire, El cos invi­si­ble rei­vin­dica, amb enginy i de la mà de la gran lite­ra­tura clàssica, una altra mirada al nos­tre cos i al món que ens envolta”, afir­men els seus edi­tors actu­als. “El pro­ta­go­nista té una Ítaca, i jo també; la meva Ítaca com a escrip­tora és la lite­ra­tura, i això es veu reflec­tit en el lli­bre”, afirma l’autora.

Si bé en un pri­mer moment volia fer una novel·la amb dues parts, “una de més metafísica” alter­nada amb una de més “vita­lista”, ràpida­ment va trans­for­mar el plan­te­ja­ment en un de total­ment dife­rent. “Aquesta pri­mera dua­li­tat em va dis­gus­tar i vaig deci­dir que faria un lli­bre que fos una fusió entre les dues coses, que parlés d’un cos intel·ligent i huma­nit­zat.”

A l’hora de dibui­xar un heroi per al seu lli­bre, Per­pinyà tenia clar que volia que fos un per­so­natge “ràpid de refle­xos, astut, intel·ligent i pro­miscu”, una mica com l’Ulis­ses.

Un dels pilars de la novel·la, sosté l’escrip­tora, és el llen­guatge, que sem­pre busca que sigui acu­rat i que “es faci des d’un català ric”. “M’agra­den els escrip­tors que tre­ba­llen el llen­guatge, com Joyce, i també que cada per­so­natge parli d’una manera deter­mi­nada i que pugui ser reco­ne­gut per això.”

“Em plan­te­java tota l’estona com sona­ria tot ple­gat i mirava de bus­car mane­res de reflec­tir-ho”, afe­geix, emmar­cat en un regis­tre que com­bina humor amb moments més tràgics, i d’altres de més poètics.