Quim Bigas: “Jo no ballo en l’espai; és l’espai que balla en mi”

D’ençà és el resultat d’una recerca que el coreògraf Quim Bigas defineix com “una constel·lació de possibilitats”. Després de quatre anys de recerca, s’estrena demà a la Sala Maria Aurèlia Capmany, al Mercat de les Flors i es podrà veure fins diumenge en un espai que distribueix els 150 espectadors en tres grades que envolten l’acció. Bigas ha treballat el concepte de topisme a la Natura (la Vegetació creix en funció de l’aigua i la llum que pot absorbir, en una estranya relació entre les plantes). Per això, per a Bigas, “Jo no ballo en l’espai; és l’espai que balla en mi”: Les condicions de l’escenari comporten una possibilitat de moviment per a l’intèrpret.

Bigas no apareix escena en directe. En aquest treball, el ballarí de Malgrat de Mar (que viu entre Barcelona i Copenhaguen) ha traspassat patrons coreogràfics (realitzats per a accions a la plaça Margarida Xirgu o a Portugal en l’aterratge d’un helicòpter) a cinc intèrprets: Alba Barral, Clara Tena, Paula Romero, Sandra Malnar i Víctor Pérez Romero. “No hi sóc, perquè hi sóc massa”, diu, perspicaç. Molts col·laboradors que han vist alguns passis d’assaig li apunten que el distingeixen en el moviment coreogràfic dels cinc intèrprets els moviments de Bigas. El repte és que ell traspassa un material que els altres accepten i integren, amb la voluntat generosa de ser respectuosos amb la creació. Que hi hagi un plantejament coreogràfic coral (la forma del cor es reprodueix en alguns passatges del 80 minuts de durada de la peça, revela Bigas) no vol dir que tot està pautat. En aquesta mirada global, hi ha la presencialitat inclou també l’activisme del públic.

D’ençà (el joc de paraules és evident) juga amb un contrast fosc/brillant. Per una banda, l’espai percep un terreny d’incerteses que topa amb els cossos vibrants dels ballarins, uns cossos compromesos. La raó és que l’aposta que demanava Bigas al cos de ball era que s’apostés al 100% pel projecte, a diferència de la debilitat que avui fluctua en la realitat del dia a dia. Tot i això, Bigas descarta que D’ençà desplegui cap manifest polític, més aviat està suspès en el context.

Rellegir-se

També s’estrena Waves, el solo de Lautaro Reyes (de divendres a diumenge a la Sala Pina Bausch). Aquest ballarí xilè, que va arribar a Barcelona el 2008 i avui s’expressa en català a la roda de premsa, per primer cop balla un solo que ha coreografiat ell. Ho fa per responsabilitat a allò que vol transmetre i també com a estímul personal. L’arribada a Catalunya, per a Reyes, va suposar un trencament al moviment convuls dels carrers xilens. En aquesta peça relata, amb la metàfora d’una onada, com acaba transformant-se en artista a Catalunya.

Reyes pretén emular el paisatge d’una posta de sol de la seva ciutat de la infància, Valparaíso, com un intent de perseguir “la bellesa que se’n va”. El sol, com les marees de les onades marquen un espai i un temps que propicia el moviment. Un flux turbulent travessa la coreografia alternant les intensitats a través del so, de la llum i del mateix moviment. La posta de sol no és cap final perquè a través del ball, Lautaro Reyes pretén imaginar com es polvoritza el cos i hi ha una transformació orgànica de la matèria.