Vint anys d’aquella aventura inoblidable al Nil

Encara recordo l’impacte que va tenir El misteri del Nil (2005) al llarg de la relativament curta història d’aquella sala de cinema anomenada Imax Port Vell. A diferència d’altres filmets que venien el pur efectisme produït pels efectes 3D, aquell documental era dels que van deixar empremta, un pòsit a base de combinar l’espectacularitat de l’aventura amb la divulgació cultural i geogràfica, tot vestit amb una fotografia i una banda sonora excel·lents. D’això fa exactament vint anys.

Rodada entre el 2003 i el 2004, la pel·lícula es va estrenar el 4 de febrer del 2005 al Discovery-Imax de Berlín. Aquell any va convertir-se en la pel·lícula de gran format amb més espectadors i una major recaptació a les taquilles, mentre que cinc anys després de l’estrena ja havia superat els deu milions d’espectadors arreu del món. Tota una fita, no només perquè el film va representar una evolució en els continguts del cinema de gran format Imax –recompensat amb nombrosos premis–, sinó perquè a més ha estat l’única producció catalana i espanyola d’aquestes característiques. Escrita, dirigida i produïda per Jordi Llompart, un magnífic periodista de TV3 reconvertit en un Indiana Jones nostrat que ens va enlluernar amb L’oblit del passat, sèrie documental sobre la conservació del patrimoni cultural de la humanitat que li serviria d’aprenentatge per portar a terme aquesta colossal producció de la qual fa poc va voler celebrar el vintè aniversari. Primer amb una projecció especial a Los Angeles (Califòrnia, EUA) i com que la voluntat era fer-ne una altra compartida amb el públic de casa nostra, l’efemèride va tenir lloc a Girona, la ciutat en la qual fa poc s’ha establert amb la família. L’acte es va fer dimarts al vespre en un Cinema Truffaut que es va omplir a vessar per veure o reveure, però sobretot reviure, aquella experiència convertida en odissea fílmica, tenint en compte que en aquella època encara existia el format analògic i tant les càmeres –encara més les que filmaven en format Imax– com els cartutxos de pel·lícula eren tan colossals com les escultures i construccions dels antics faraons que hi apareixen.

El pare de la criatura, tal com el va presentar Guillem Terribas, va regalar anècdotes als presents d’aquest “somni” i “repte meravellós” que va suposar rodar El misteri del Nil. Una autèntica aventura ja per si mateixa, pel fet que era la primera expedició que va aconseguir navegar pel curs del Nil Blau, des de les fonts en les quals neix al cor del continent africà –el llac Tana– fins a la desembocadura del riu Nil al mar Mediterrani, travessant països com Etiòpia, el Sudan i Egipte i passant per la intersecció amb el Nil Blanc. “És la producció més accidentada i complicada que he dirigit mai, però al mateix temps és també la que més satisfacció m’ha generat.” I admet que personalment va patir molt amb el rodatge perquè va assumir les tasques de director i productor, “però el patiment va valer molt la pena perquè cap film dels que he fet ha tingut un retorn com aquest pel que fa a l’audiència, econòmic i pels premis rebuts”, assenyala.

Tant el fotògraf Michel L’Huillier, prèviament a través d’una projecció gravada, com el mateix Llompart mentre es projectaven fotografies del rodatge van esplaiar-se explicant les dificultats que van tenir en el transcurs d’una expedició que va durar més de cinc mesos per completar gairebé 5.000 quilòmetres. Entre altres perles: l’avaria d’un dels helicòpters que es van fer servir i que es va acabar estavellant poc després d’enlairar-se –recordem que aleshores no existien els drons–, els accidents que van tenir alguns dels expedicionaris en la zona dels ràpids del riu, els incidents amb bandits i soldats locals o els atacs d’hipopòtams i cocodrils. “Jo mai sortia de la tenda, perquè a part de veure les estrelles al cel nocturn, com que acampàvem arran dels rius veia aquells ulls dels cocodrils il·luminats...”, explicava rient el fotògraf xilè. O confessions com ara descobrir que van haver de demanar a les autoritats que obrissin comportes d’una presa perquè la cataracta espectacular que es veu “només rajava filets d’aigua xungos” en aquella època. Misteris resolts que no alteren la percepció, dues dècades després, que allò va ser èpic.