cultura
Gene Hackmam, l’home de les mil cares
L’actor, que va guanyar dos Oscars, va brillar com a malvat, heroi, actor còmic i secundari de luxe
Poques llegendes de Hollywood són identificades de forma automàtica quan el seu rostre apareix en qualsevol fotografia o vídeo. Un d’ells era, és clar, Gene Hackmann. El seu inconfusible mostatxo i la calvície persistent l’allunyaven d’un “star system” masculí format sobretot per homes més ben plantats. Els coneixem tots. Paul Newman, Robert Redford, Warren Beatty, Kevin Costner, Al Pacino i fins i tot Clint Eastwood, un dels seus millors amics en la indústria.
Hackman va néixer el 30 de gener del 1930 a San Bernardino, molt a prop dels grans estudis, en una ciutat malauradament famosa pels greus incendis que van arrasar algunes de les seves mansions. Va estudiar periodisme i televisió abans de ser actor. La primera actuació la va fer davant els Marines. Amb 16 anys va mentir sobre la seva edat perquè l’acceptessin ja que no tenia recursos per estudiar.
Tot i el que el seu aspecte físic no va canviar des del seu debut als anys seixanta, la seva capacitat de canviar de rol era insuperable. Podia fer de malvat, d’heroi, de secundari que passava per allà o de còmic esbojarrat sense despentinar-se, si se’m permet la broma. La seva presència sempre lluïa i la major part dels grans mestres del setè art dels EUA van comptar en algun moment o altre amb el seu rostre, sovint tan impenetrable com intens.
És missió impossible citar aquí totes les seves actuacions, però n’hi ha algunes que són difícils d’oblidar, tant per al gran públic, com per als crítics ocasionals o fins i tot per als erudits subscriptors de Les Cahiers du cinéma. El primer rol que a molts ens ve al cap és el del malvat xèrif de Sense perdó, potser el darrer gran western crepuscular de Hollywood. Tot i els esforços de Kevin Costner, ningú ha retratat encara de forma tan crua una senzilla història de pistolers i grangers. El 1992 es va endur merescudament, com a actor secundari, el seu segon Oscar.
I saltem al 1971, quan va guanyar la seva primera i única estatueta com a intèrpret principal. Parlem d’un dels grans títols del cinema d’acció dels setanta: French connection. Sota les ordres de William Friedkin va excel·lir com a agent de policia de Brooklyn en un film que conté una de les millors persecucions de cotxe que s’han vist mai. I sense cap efecte digital. Com a policia també ens va deixar bocabadats a Crema Mississippi d’Alan Parker (1988), paper que li va donar l’Os de Plata al millor actor a la Berlinale. També va fer de detectiu a la memorable a La conversa de Francis Ford Coppola.
Amb tot, molts tenim l’actor al nostre altar particular per la seva participació en la saga de Superman als anys setanta i vuitanta, sobretot en la primera pel·lícula, dirigida per Richard Donner (1978). El seu rol de Lex Luthor, l’enemic mortal de Clark Kent, va trencar algunes de les seves pròpies normes. Sempre s’havia negat a tallar-se el bigoti o a rapar-se el cabell i en aquest cas el guió ho deixava ben clar. La decisió de participar en el film la va prendre quan va saber que Marlon Brando, el seu actor preferit, també hi seria. Donner va enganyar Hackman amb una argúcia ben coneguda. El primer dia el va rebre al despatx lluint un bigoti ell mateix i va proposar a l’actor que si se l’afaitava ell faria el mateix. Hackman va complir la seva part de l’acord i quan va exigir a Donner que fes el mateix aquest se’l va treure davant seu. Era postís. Ambdós van fer un gran amistat i això va provocar que l’actor abandonés la producció de Superman II quan el director va ser acomiadat. Hackman era un dels els actors principals de Superman que encara estaven vius. Christopher Reeves, el mateix Marlon Brandon, Ned Beatty, Glenn Ford, i Margot Kidder van morir tots entre el 2004 i el 2018.
Tot i que Hackman lluïa especialment en els films d’acció, va mostrar també la seva vena còmica, especialment a L’olla de grills (1996), de Mike Nichols, un remake de la pel·lícula francesa Casa de boges, en què s’ho va passar pipa al costat de Dustin Robin Williams i Nathan Lane. També va fer de cec en una altra comèdia llegendària, El jove Frankenstein de Mel Brooks i formava part de la família dels Tenebaum en una de les comèdies dramàtiques de Wes Anderson: The Royal Tenenbaums (2001).
Com molts altres grans actors de Hollywood també va tenir l’oportunitat de fer de president del seu país i seure al despatx oval en la formidable Poder absolut, una altra lliçó d’Eastwood als noranta, quan estava en plena forma.
Hackman també va liderar el repartiment de Més que ídols , Hoosiers en anglès, una de les poques pel·lícules de bàsquet que valen la pena. Basada en una història real, broda el paper de l’energètic i sovint furiós entrenador Norman Dale al costat d’un grup de joves actors desconeguts.
El caràcter el va forjar Hackman ja des del seu debut, poca broma, en un clàssic dels seixanta, Bonnie i Clyde d’Arthur Penn. Altres moments que no es poden deixar passar és l’enfrontament dins un submarí amb Denzel Washington a Marea roja. Però la llista d’èxits comercials és interminable. Una altra de les seves pel·lícules va ser Com conquistar Hollywood. Si algú en tenia el secret, era Hackman. Feia vint anys que estava retirat i l’enyoràvem però a partir d’ara encara ho farem més.
