Les mans sanadores dels papers mullats per la dana

“Com us podem donar un cop de mà?” Els dies poste­ri­ors a les inun­da­ci­ons del País Valencià, la con­ser­va­dora res­tau­ra­dora Berta Blasi va con­tac­tar amb la direc­tora de l’Ins­ti­tut Valencià de Con­ser­vació, Res­tau­ració i Inves­ti­gació, Gemma María Con­tre­ras, per ofe­rir-se a aju­dar en les tas­ques de recu­pe­ració dels fons docu­men­tals que havien que­dat greu­ment dete­ri­o­rats. És l’espe­ci­a­li­tat de Blasi: sanar les obres sobre paper, pell i per­gamí que han sofert vicis­si­tuds de tota mena. Aquell final d’octu­bre negre, Con­tre­ras i el seu equip esta­ven tan des­bor­dats fent actu­a­ci­ons d’emergència, enmig del caos més abso­lut, a una quin­zena d’arxius afec­tats que li va dir que neces­si­ta­ven un temps per pen­sar quin ser­vei els podia fer el seu gest auxi­li­a­dor.

Fa un mes, Blasi va tor­nar a tru­car pre­o­cu­pant-se per la situ­ació. Con­ti­nu­ava estant dis­po­sada a fer el que calgués. I ara sí que ha arri­bat el moment d’actuar. La set­mana pas­sada va rebre al seu taller de Tiana, BBlasi, part d’una joia docu­men­tal que va que­dar molt tocada per la dana: l’arxiu de l’antiga Fede­ració Sin­di­cal d’Agri­cul­tors Arros­sers d’Espa­nya, que conté valu­o­ses dades dels camps d’arròs de tot el ter­ri­tori des del 1933 fins al 1986, el període en què va estar actiu aquest orga­nisme amb seu a València que tute­lava la pro­ducció i els preus de l’arròs i les con­ces­si­ons dels vedats. A la con­ser­va­dora res­tau­ra­dora cata­lana li han con­fiat que inter­vin­gui cinc plànols par­cel·laris de les demar­ca­ci­ons de València, Ala­cant, Cas­telló i Tar­ra­gona, cre­ats als anys qua­ranta. De grans dimen­si­ons (90 x 80 cm), la tragèdia els ha dei­xat invàlids perquè no es poden des­ple­gar. “Quan és aigua neta, encara, però el pro­blema s’agreuja amb el fang, que fa d’adhe­siu”, anota Blasi.

“Si bé ja havien pas­sat per un procés d’asse­cat, quan van arri­bar vam notar que encara tenien un grau d’humi­tat. El pri­mer que els vam fer va ser un trac­ta­ment de neteja i de desin­fecció, i els vam ven­ti­lar perquè feien una pudor insu­por­ta­ble”, revela. Els papers de la Fede­ració Sin­di­cal d’Agri­cul­tors Arros­sers d’Espa­nya els cus­to­di­ava l’Arxiu Muni­ci­pal d’Alfa­far, on la gota freda es va enfi­lar gai­rebé als dos metres. La direc­tora d’aquest equi­pa­ment, Adela Car­re­ras, va haver d’ento­mar un esce­nari dan­tesc. “Els arma­ris com­pac­tes on guardàvem els docu­ments van que­dar com­ple­ta­ment obs­truïts pel fang. Vam tar­dar dues set­ma­nes a poder-hi acce­dir per res­ca­tar-los.”

I, així i tot, mira­cu­lo­sa­ment la gran majo­ria s’han sal­vat. Dels més de 150 plànols que agrupa el fons, només n’hi ha una dot­zena que no han acon­se­guit esten­dre. Blasi i les seves com­pa­nyes de taller Núria Beren­guer i Sílvia Villà estan ope­rant els més deli­cats. “Cal eixu­gar-los ben eixu­gats. Quan esti­guin secs, mira­rem de desen­gan­xar-los mecànica­ment i, en cas que no puguem, encara que sem­bli con­tra­dic­tori, tor­na­rem a humec­tar, amb una humi­tat molt con­tro­lada, les zones més engan­xa­des perquè es rela­xin”, deta­lla l’experta.

És una tasca que demana mans i caps des­tres i expe­ri­men­tats (espòiler: el patri­moni que toque­te­gen res­tau­ra­dors ama­teurs mai acaba bé). “Tenim l’espe­rança que les pèrdues d’infor­mació seran mínimes i que es podrà lle­gir pràcti­ca­ment tot”, asse­gura Blasi. La festa, però, sem­pre l’espat­llen els matei­xos: els fongs. “El pla ini­cial només era sepa­rar els plecs, però dels cinc plànols n’hi ha un de molt afec­tat pels micro­or­ga­nis­mes. L’afec­tació per fongs, la pato­lo­gia més habi­tual que trac­tem al taller, no s’atura si no hi poses remei”, alerta.

La con­ser­va­dora res­tau­ra­dora mares­menca cal­cula que tenen tres set­ma­nes de feina en l’horitzó. Són un taller petit i han de com­pa­gi­nar-ho amb els pro­jec­tes que sos­te­nen el negoci. El gest amb els col·legues valen­ci­ans és total­ment soli­dari. Els mou l’empa­tia. “És el per­so­nal dels arxius el que està sal­vant el patri­moni per la seva pròpia volun­tat. Els arxi­vers són més cons­ci­ents de la importància d’aquesta docu­men­tació que no pas els polítics”, anota. Per a Blasi, la negligència política, i no la desídia de les ins­ti­tu­ci­ons, sol ser gai­rebé sem­pre l’arrel dels mals de la con­ser­vació dels fons docu­men­tals. És clar que en una catàstrofe tot agafa unes pro­por­ci­ons més impre­vi­si­bles, però no és excusa per no asse­nya­lar el pecat ori­gi­nal de tants arxius: la seva ubi­cació en soter­ra­nis o en locals en con­di­ci­ons precàries.

Era el cas de l’Arxiu Muni­ci­pal d’Alfa­far, emplaçat en uns bai­xos de manera pro­vi­si­o­nal en espera de tras­lla­dar-se a un nou edi­fici. L’eterna pro­mesa política que mai es fa rea­li­tat. I que a l’arxiu de la Fede­ració Sin­di­cal d’Agri­cul­tors Arros­sers d’Espa­nya ja ha estat a punt de cos­tar-li la vida en dues oca­si­ons. “A finals dels anys vui­tanta me’l vaig tro­bar per casu­a­li­tat a la Càmera Local Agrària. Esta­ven a punt d’ender­ro­car la seu i vaig veure com l’esta­ven llençant en bos­ses d’escom­bra­ries. El vaig por­tar cap aquí a l’Arxiu Muni­ci­pal i el vaig inven­ta­riar, però sem­pre ha que­dat pen­dent estu­diar-lo en pro­fun­di­tat. L’Arxiu del Regne de València tenia interès a que­dar-se’l, però lla­vors a Alfa­far va sor­gir un pro­jecte per fer un museu de l’arròs i era una opor­tu­ni­tat per donar-li visi­bi­li­tat”, explica Adela Car­re­ras. El pro­jecte de museu de l’arròs va que­dar en un calaix i ara, després de la dana, l’arxi­vera creu que el més adi­ent és cedir el fons docu­men­tal “a un orga­nisme que el pugui cus­to­diar com cal”. Perquè pot­ser la ter­cera vegada ja no tindrà tanta sort.

“A petita escala, de des­as­tres, en pas­sen cada dia, perquè la majo­ria d’arxius no són als llocs on es merei­xen ser, ni tenen la tec­no­lo­gia de con­ser­vació que han de tenir. Són els últims de la cua. En un ajun­ta­ment res fun­ci­ona sense docu­men­tació, però en les mesu­res per pro­te­gir aquesta docu­men­tació ningú hi pensa”, lamenta Blasi. A recer de la seva ini­ci­a­tiva, a Cata­lu­nya n’ha sor­git un altre, d’ofe­ri­ment bonic: l’Ins­ti­tut Car­togràfic i Geològic està dis­po­sat, un cop esti­guin res­tau­rats, a digi­ta­lit­zar els plànols par­cel·laris i a donar-los accés uni­ver­sal en el seu repo­si­tori.