El 19 de març, diada de Sant Josep, farà 101 anys de la visita que Igor Stravinsky, convidat a Catalunya per la Mancomunitat, va fer a l’Ateneu Barcelonès, on, impressionat per la interpretació que la Cobla Barcelona havia fet de les sardanes Juny i Llicorella al jardí romàntic de l’entresòl, i després d’observar encuriosit amb el seu monocle el mecanisme de tots aquells particularíssims instruments, va exclamar entusiasmat una frase que, gairebé, s’ha convertit en un eslògan: “Més Garreta!”

El pròxim dia 12 es commemoraran també 150 anys del naixement, a Sant Feliu de Guíxols, de Juli Garreta i Arboix, compositor revolucionari de la sardana, a la qual va infondre qualitats musicals de primera magnitud. Gairebé nou mesos més tard, el 2 de desembre, en farà 100 de la seva mort. Totes dues efemèrides han animat la Generalitat i diferents auditoris del país a celebrar l’Any Garreta. I El Punt Avui, a reunir quatre prestigiosos compositors catalans de generacions diverses al jardí de l’Ateneu Barcelonès, precisament, per parlar una bona estona d’aquesta figura eminent de la música catalana. Són Antoni Ros i Marbà, Josep Maria Serracant i Clermont, Joan Magrané i Figuera, i Lluís Gual i Gasull, que, després de fotografiar-se allà on el mestre rus va quedar fascinat per la música de cobla (un enlluernament compartit, en aquells mateixos anys, per figures com el científic Albert Einstein, per qui la sardana era “una obra d’art agermanada amb un esport”), s’asseuen en una de les sales que, gentilment, ens ha cedit l’Ateneu.

Magrané recorda que, tot i que això del “Més Garreta!” ha fet fortuna (el concert que, diumenge a Girona i dimarts a Barcelona, li va dedicar la GIO Symphonia es titulava també així), el que va dir en realitat Stravinsky va ser: “Ah! Ça c’est fort, c’est beau!” I Ros Marbà, a qui els tres altres compositors, per la seva condició de ser el més veterà, cedeixen amablement la primera paraula, comença a obrir joc: “Pau Casals deia que Juli Garreta era un geni a l’alçada dels músics més grans, i crec que és veritat”, defensa. “Garreta tenia aquesta vena genial dins d’aquesta mena de vena empordanesa que pugui existir, i la seva música certament és lluminosa. Fa, com diu aquella frase que no se sap massa a qui es pot atribuir, olor de pins!” A Garreta, Ros Marbà li va dedicar una sardana, La Porta Ferrada, i figura, segons ens explica, entre els seus “compositors preferits en el camp de la música nostra”. “Em sento atret per la seva música i el seu personatge. Només per haver compost Juny, de fet, ja seria un compositor d’allò més venerable.”

Serracant, a continuació, el defineix com un “compositor molt fet a la seva”, tot assenyalant que, a diferència d’altres autors empordanesos, com per exemple Antoni Agramont, Pere Rigau o Josep Serra, Garreta va virar “immediatament cap a tot un altre món”. “El gran suport que va tenir durant els últims anys de Pau Casals, que li estrenava quasi tot el que componia amb la seva orquestra, suposo que hi va tenir un paper cabdal, però ell, de fet, ja estava fet d’aquesta altra manera des de molt abans.”

Magrané, per la seva banda, recorda la “revelació” que, en l’adolescència, li va significar, amb Les illes Medes (obra simfònica estrenada l’any 1923 al Palau de la Música sota la direcció de Pau Casals) descobrir que existia “música catalana de primer nivell”. “Escrivia com Strauss... en l’època que tocava escriure com Strauss”, opina. “Després vaig descobrir Pastoral, o la Sonata en Fa, que acabaria sent la meva predilecta... i va ser una revelació rere l’altra.”

Gual, el més jove de la taula, i de qui la nit abans de la nostra trobada s’ha estrenat al Palau de la Música una obra per a cobla en memòria de Ricard Lamote de Grignon, posa, en la seva primera intervenció, una qüestió interessant damunt la taula. “Al voltant de Garreta hi ha molta mitologia falsa”, recrimina. “És aquella que diu que no va mirar cap partitura de cap altre compositor, o que el redueix, fins i tot, a un pobre rellotger de Sant Feliu”, diu Gual, en referència a l’ofici que Garreta executava suposadament amb certa desgana i que, tal com feien tants altres botiguers, combinava amb la seva tasca de músic. “Mires la primera pàgina de Les illes Medes i ja es fa evidentíssim que aquell home coneixia molta música simfònica!” Les cites, amb les mateixes notes, a la wagneriana Tristany i Isolda, obra, recorda Gual, que alguna vegada han escoltat plegats amb Magrané, podien ser-ne una irrefutable prova. Ros Marbà, a continuació, constata: “És certament evident que havia llegit moltes partitures, ja que, en les seves obres, l’orquestra sempre està molt ben posada, i aquestes coses no passen per casualitat.” “O les harmonies”, hi afegeix Magrané. “Sempre tan a lloc.”

Ros Marbà provoca unes quantes rialles entre els presents quan indica, segons assenyalen algunes fonts, que Garreta, tocava el violí “bastant malament”, però el descriu com a “home de poble, amb un enginy extraordinari” quan repassa anècdotes com ara la del dia en què, en un ball de festa major a Castelló d’Empúries, va substituir al violí Eduard Toldrà perquè aquest últim pogués anar a ballar tranquil·lament amb la filla de la mestra de Cantallops, una dona “molt bonica” que es convertiria en la seva dona. Ros Marbà defineix Pastoral com “una rotunda obra mestra”. “Garreta, de fet, considerava que era la seva millor obra”, hi afegeix Magrané. Les illes Medes,diu, però, Ros Marbà, és una obra “molt qüestionable si ens posem a analitzar-la formalment”. Gual, en aquesta mateixa línia, rebla: “Tinc la sensació que acaba de sobte... i massa d’hora.” Però ressalten, tanmateix, que “l’estil de Wagner” (compositor que admirava fins al punt d’anar a Bayreuth, en un dels pocs viatges que Garreta va fer a l’estranger, a escoltar les seves obres), en paraules de Ros Marbà, “li funciona la mar de bé”. “Ara mateix estic llegint també sobre Gaudí, que era de la mateixa època, i m’adono que tant ell com Garreta tenien molt clara la necessitat d’emmirallar-se, no únicament en el Mediterrani, sinó també en el nord”, comenta Joan Magrané. “Eren personatges molt connectats amb el que hi havia aquí, però també amb tot allò que els venia del nord. Em sembla que són idees importants, aquestes, que potser amb el temps hem anat deixant de banda.”

Moment intens, a continuació, de la conversa. “Per què aquestes sardanes de Garreta que tant admirem, als sardanistes no els agraden gaire?”, preguntem des d’El Punt Avui als quatre compositors convidats. “És un terreny pantanós... N’hi ha que no les poden veure, fins i tot a Sant Feliu de Guíxols!”, s’aventura a dir un d’ells. “Creuen que són sardanes que no es poden ballar, però... oi tant que es pot!”, defensa, per la seva banda, Serracant. “Escoltes Giverola i és tan perfecta... Aquí sí que tot està a lloc i tens la sensació que no hi falta absolutament res”, exposa, però, Lluís Gual. “Potser té a veure amb allò que deia Toldrà: que, als catalans, ens funcionen millor les petites formes que les grans.” Magrané també hi diu la seva: “És música clàssica, en el sentit que està escrita en un paper i té un desenvolupament, una forma i una instrumentació. Però mai s’ha deixat anar de la seva arrel al carrer, la qual cosa evidentment és bonica però ha provocat que, durant el segle XX, s’anés creant una diferència molt grossa entre la plaça i el concert. A la música clàssica vienesa també li passava, això, però si allà tot va anar agafant una única direcció, aquí se’n van agafar dues, com si aquestes direccions no es poguessin mai unir.”

Gual, per la seva banda, té una altra explicació per justificar les més que probables distàncies entre Garreta i l’univers sardanístic: “El 95% de les actuacions d’una cobla solen ser al carrer, la qual cosa vol dir que passa una moto, o ve algú a parlar amb un músic a mitja sardana... La música de Garreta, en canvi, necessita un punt important de recolliment, de molta concentració i escolta per part dels músics. Totes aquestes circumstàncies fan que no totes les cobles puguin interpretar Garreta, la qual cosa impedeix que pugui ser més conegut o interpretat.”

Quan, a Linz (Àustria), on actualment resideix, van demanar a Gual, a la universitat, que expliqués la música popular del lloc d’on venia, va optar per Joaquim Serra, Eduard Toldrà... i Juli Garreta, és clar. “Em van dir que això no era música popular, sinó música clàssica interpretada per uns instruments particulars.” “És que Garreta és un dels compositors que millor ens representen com a país”, assenyala Ros Marbà. “Toldrà, Casals, Serra, Lamote de Grignon... tots veneraven Garreta”, defensa el mateix compositor després de fer notar que Sant Elm, l’obra de Ricard Lamote de Grignon que, la nit abans, en el mateix programa en el qual s’havia pogut escoltar la ja esmentada estrena de Lluís Gual al Palau de la Música, “garretejava” per tots els costats. “Garreta ens ha marcat a tots”, conclou. “El seu és un d’aquells repertoris que pots indubtablement ensenyar al món per mostrar el nostre fet diferencial”, hi afegeix, també en aquesta mateix línia, Josep Maria Serracant. “Hi ha compositors que no feien diferenciacions entre el procés compositiu de música simfònica i música de cobla, i Garreta n’és el cas més paradigmàtic”, remata Gual. “La figura de Garreta ens empeny a pensar, com amb tantes coses que han passat en aquest país culturalment, què hauria pogut ser”, acaba Magrané. Més Garreta, doncs. És clar!