Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) assegura que sempre l’han “intrigat els mecanismes de la relació fraternal”. “Com pot ser que dues persones que surten dels mateixos pares, criades en el mateix ambient, que han viscut les mateixes coses i han tingut els mateixos referents personals i socials siguin tan diferents entre elles?”

Aquesta va ser la guspira que va posar en marxa el motor de La gran família (Club Editor), una novel·la allunyada de la desena de títols anteriors que ha publicat, sovint canviant de gènere. Filòloga medievalista i actual editora de Cal Carré, no és exagerat afirmar que aquesta és la seva millor obra. Fins ara.

La gran família –títol manllevat del famós quadre de Magritte– segueix la infantesa de la Rateta i la Sió, dues germanes filles d’uns cansaladers. Després d’un llarg salt temporal, veiem com la Rateta aconsegueix trencar amb el que s’esperava d’ella i es converteix en una medievalista de renom. La Sió es queda a la botiga, fins que agonitza de la mateixa malaltia que ha superat la germana gran i que afecta totes les dones de la família.

“Hi ha elements autobiogràfics, però en cap cas considero La gran família una autoficció. Sempre parteixo de coses personals, però després les tergiverso, les dissimulo i les ficciono. Passa com amb els records, que arriba un moment que no tens clar si allò que recordes va ser així o t’ho has mig inventat”, comenta l’autora.

“El punt de partida és la relació amb la meva germana, la trajectòria diferent que vam seguir; hi ha la influència de la carnisseria, l’allunyar-te de tot aquest món quan ets jove, perquè per créixer necessites espai i no seguir el que han previst per tu. I el tornar de gran. I també hi ha el càncer que travessa la família. A partir d’aquí... tot és recreat, quan no directament ficció.”

La novel·la té tres parts. La primera és la infantesa de la Rateta (Montserrat) i la Sió (Concepció). Dues germanes que es discuteixen tot el dia perquè són molt diferents. Però que s’estimen. La segona part és la maduresa de la Rateta. La fugida de la carnisseria, la carrera, l’èxit acadèmic. Es converteix en medievalista i va fent conferències pel món. I la tercera part és una etapa dura, la mort de la Sió. Les emocions que havien estat tapades surten i uneixen tota la família: la Rateta, el cunyat i el nebot i la neboda d’ella. Els avis i pares ja han anat morint.

En la part central, Carré-Pons inclou parts de suposades conferències, algunes de to feminista. “Aprofito per explicar coses que he estudiat i treballat, com ara la importància de l’accés dels laics al món del saber, els invents a l’edat mitjana, que no és una època fosca, com ens van fer creure els renaixentistes... I també, a través de la Rateta, parlo de la visió del cos de les dones a la medecina medieval, amb la reivindicació feminista que hi pertoca”, detalla.

Rebutja termes com ara redempció o catarsi a l’hora d’escriure la novel·la, perquè no hi corresponen, però sí que confessa una gran satisfacció. “És la primera vegada que acabo una novel·la amb l’absolut convenciment que he fet allò que volia fer. A més hi he aplicat un gran esforç de contenció estilística. Volia parlar de la malaltia i la mort sense sentimentalismes. I de les coses que són importants a la vida, però amb senzillesa, cosa que no significa amb simplicitat.”

Carré-Pons és una gran lectora, des de sempre, i durant la conversa deixa caure exemples del que vol explicar a través d’obres de Dostoievski, Nothomb, Coetzee... Només cal fullejar el catàleg de la seva editorial, Cal Carré, per percebre el seu paladar literari fi, educat i exigent.

Pel que fa als plantejaments estructurals, els té molt clars. “La primera part està formada per episodis que no segueixen un fil lineal i es desenvolupen en tres escenaris: la botiga, la cuina i el menjador, que és el territori de les matriarques [la mare i les dues àvies de les protagonistes]; sota hi ha l’obrador, que és el territori dels homes [pare i avi], de la violència, dels porcs esquarterats, dels ganivets, de la sang omplint cubells per fer botifarra negra... I dalt de tot hi ha el terrat, que és el refugi de la Rateta, el lloc de la imaginació, on llegeix, fa deures, dibuixa, on s’inventa una amiga, l’Ojalà Vidal, i on explica històries a la seva germana petita; i també s’hi barallen.”

I continua. “A la segona part hi ha una el·lipsi de 30 anys, perquè no m’interessava l’adolescència i la joventut de les dues nenes. Aquesta part la vaig dividir en quatre dies que la Rateta passa en un congrés a l’estranger”, dèbil pel càncer i acompanyada d’un jove local, amb qui conversa molt, perquè té la mare també malalta de càncer. Com tota bona obra, té molts subtemes. Un és el món acadèmic, en què volen més ganivetades (orals), traïcions i enveges, del que es podria esperar.

“A la tercera part, en què tornen a estar juntes les dues germanes, repeteixo l’estructura episòdica, les escenes en què vull que el lector s’hi senti dins”, com en els diorames de pessebres.

Tot i que no sigui per la implicació real, sinó per l’emocional que pot suposar escriure una novel·la com aquesta, li demanem a Antònia Carré-Pons com s’hi ha sentit. “No he plorat, escrivint-la, però sí que alguns episodis m’han provocat tristesa. La mort de la Sió és trista però al mateix temps és bonica, perquè és una mort pacífica. Ja la voldria per mi, acompanyada de tota la família. La meva intenció ha estat defugir del sentimentalisme”, i ho aconsegueix, com llegim en un tram final rodó, sobri, ple de bellesa continguda.

Un cop rere l’altre, títol rere títol, es podria dir que Antònia Carré-Pons se supera a ella mateixa. Com Armand Duplantis, no sembla tenir un límit definit a l’horitzó.