TEATRE
Marc Artigau reincideix en el futur, ara en clau de musical íntim
‘Arribaràs i serà de nit’, el nou muntatge de Projecte Ingenu, s’estrena demà a l’Atrium
El dramaturg imagina com la intel·ligència artificial pot ajudar a superar el dol
El dramaturg Marc Artigau insisteix a presentar una peça futurista. Arribaràs i serà de nit, que s’estrena demà a la Sala Atrium (en cartell fins al 13 d’abril), indaga en clau de musical íntim la possible superació de la mort d’una persona estimada a partir d’una teòrica aplicació de la intel·ligència artificial.
En aquesta obra, Artigau es pregunta què és el que fa humà un ésser viu: tot i que aparentment es pugui considerar que és la consciència en un cos, en realitat una persona que perd la memòria (persones amb demència, per exemple) no deixen de ser individu, reflexiona l’autor.
A Alba (o el jardí de les delícies), Artigau indagava sobre el desig dels humans en relació amb una androide pensada per a satisfer el seu propietari. Ara, l’Àlex (interpretat per Toni Guillemat) prova de superar l’absència de dol a partir d’una intel·ligència artificial. Aquesta és la fórmula del noi per recuperar la Irene, la persona estimada, en tres edats diferents: als 20 anys quan encara no la coneixia (Paula Jornet); als 35 quan pateix l’accident (Neus Pàmies); i als 60 quan fabula què podria haver passat (Isabel Soriano).
Gerard Marsal i Neus Pàmies han convertit en cançó algunes de les rèpliques d’aquesta fabulació. Per a Artigau, els núvols de memòria que s’estan generant no és res comparable a la dels avantpassats. Per exemple explica “jo no sé quina veu tenien els meus besavis”; en 50 anys no serà massa complicat que els possibles besnéts escoltin la seva veu. El dilema és conèixer si la informació digital pot ajudar a superar les pèrdues o es converteix en un bosc molt més espès encara.
Projecte ingenu, liderat per la direcció de Marc Chornet, li va encarregar una obra per formar part de la trilogia del No-Temps. La companyia, creada per a la recerca de noves maneres de narrar a escena, s’ha proposat fer un cicle de muntatges que indaguin a partir de les distopies. La negació del canvi climàtic va ser l’embrió d’El dia que va morir l’últim panda). Chornet reconeix que, a diferència de la ciència les arts no resolen les equacions, si no que multipliquen les preguntes. Això possibilita imaginar “nous espais de relació humana, nous terrenys socials per a domesticar. Entendre què ens passa. O què ens passarà aviat. O què ja ens està passant i no ho sabem detectar”.