L’escenari era un dormitori. A l’esquerra, el llit. A la dreta, un escriptori. I, al centre, una catifa evitava que els peus de les dues guitarres i de la mateixa cantant agafessin fred. Irma (Douala, 1988), originària de Camerun i posteriorment criada a França, entrava a l’escenari de la sala de Cambra de l’Auditori amb aparença de tímida, i n’acabaria sortint amb part del públic aplaudint dempeus. La seva primera actuació a Catalunya, en el marc del Black Music Festival, no va decebre a ningú. L’artista arrancava amb temes com Sister o Sunrise, i a poc a poc somreia i es posava al públic a la butxaca apel·lant a l’amor propi amb Aime Moi o recordava la fragilitat de la vida amb Everything comes and goes.

Saltant del francès a l’anglès, fent percussió amb la guitarra, amb un peu elèctric, passant dels aguts als greus i de cantar a recitar i rapejar. Irma feia (fa) de tot. Ara bé, ningú és perfecte. I ni tan sols el seu somriure angelical podia amagar la seva obsessió per afinar la guitarra. Una dèria que va perdonar tot el públic en escoltar un dels seus grans himnes, aquell dedicat a parlar del qüestionament constant que sentia en ser interpel·lada per si se sentia més de Camerun o de França: “No puc ser de tots dos llocs? Així ho he decidit”, explicava amb Douala Paris.

La versatilitat de la francòfona continuava amb temes versionats. Tant podia sonar Single Ladies de Beyoncé com Human Nature de Michael Jackson. I altre cop, de les versions a les originals amb Venom of Angels.

Després de saludar al públic, d’implicar-los fent-los fer una coral i de transportar-los en un viatge musical difícil d’adjectivar, la cantant acabava invocant el gran tema de la mítica Tracy Chapman; I Try.

Al cap de més d’una hora i mitja de concert d’un plujós dijous de març, els assistents de l’auditori tornaven a obrir el paraigua per evitar mullar-se. Això sí, ho feien satisfets en ser conscients que a partir d’ara podran presumir d’haver escoltat el debut d’Irma a Catalunya.