“La realitat dels músics és que hem de viure amb molt poc”

En aquell moment pensava que tot aniria molt bé i després vaig descobrir que aquesta professió és molt dura. No sempre va ser allò somiat, sinó al contrari. Hi ha hagut moments molt durs, gairebé de supervivència.

Quedarà una pensió d’aquestes petitetes, en el moment en què em toqui jubilar-me. De fet, com a cantant ja ho podria fer perquè em podia jubilar als 60 anys, tot i que s’ha de demostrar que has estat treballant com a cantant. Però la pensió que em quedaria seria petita. Perquè l’altra cosa són les bases de cotització, el sou que tens...

Hi ha hagut algunes millores de compatibilitat entre cobrar la pensió de jubilació i la realització del treball artístic. Però has de tenir una pensió contributiva, sense un complement a mínims, per ser el 100% compatible. En el cas de molts artistes que tenen unes pensions molt petites i han de tenir el complement a mínims, aquí és quan sorgeix el problema. Sí que hi ha hagut una millora amb l’atur i ara hi ha un atur especial d’artistes. Com que tenim períodes d’inactivitat, ens va bé.

Quan es fan aquests treballs seriosos –es va fer entre la Unió de Músics i l’AIE–, els músics responen amb sinceritat, i apareix el que per a molts és una sorpresa. La realitat és que hem de viure amb molt poc. O bé hem de complementar moltes feines i fer classes o un altre tipus de tasca, perquè és molt complicat viure només de l’activitat com a artista.

Sí, i a vegades hi ha noms que poden semblar molt potents, però també es troben en una situació de molta precarietat. Tothom passa per moments durs i la gent no s’ho pensa. És una feina molt complicada.

Sí. I si tens un projecte propi i ho consideren com una activitat i has de ser una companyia, llavors et demanen una factura i el músic és el que s’ha d’espavilar amb els altres músics que treballen per ell; és el que ha de donar d’alta els companys, i això és impossible. Nosaltres no podem, pel que arribem a guanyar, crear societats limitades cada dos per tres. El problema que et demanin una factura única ho complica tot. Sí que s’ha millorat el contracte: fins ara era un contracte d’obra, però ara ja hi ha un contracte artístic. En la relació laboral amb l’artista, hi ha molta picaresca.

Avui dia l’autoproducció és la tònica més habitual. És una despesa molt gran i tampoc no rendeix. Si sempre ha estat difícil obtenir beneficis de les autoproduccions, avui dia, amb el que es paga de l’streaming i tot plegat, encara ho és més.

Sí, és totalment cert. Però en aquest moment tinc un nou disc que aquests dies [dimarts] sortirà al mercat [ Smile, de Big Mama Montse & Captain’s Brotherhood). És un disc totalment anticomercial, amb cançons llargues..., és tot el contrari del que fa la majoria. Però he volgut anar a l’antiga i generar material per demostrar que existeixo i que tinc coses a dir. He fet el que vull fer en aquest moment i sense la pressió de ningú. I tenint clar el que havia dit, que no ho recuperes, a menys que no generis molta feina de concerts, que ja es veurà.

Bàsicament és per la intermitència i també perquè es cobra poc. Si les coses un any van bé i tens més ingressos, fins ara era molt complicat però ara hi ha una regulació que es podrà aplicar a partir de la declaració de renda de l’any 2026, en què una part no tributaria.

Exacte, i es posa en aplicació a partir d’aquest any. Per tant, serà per la declaració de renda del 2026. Imagina’t que jo ara aquest any pogués fer molts diners, cosa que seria complicada, em sumarien la mitjana dels tres anys anteriors. És una petita mesura pel que fa a l’IRPF que va bé. El Ministeri d’Hisenda ha estat el més complicat a l’hora de moure fitxa, i aquesta reforma ha estat un pas endavant.

De la setantena de mesures que s’havien fixat, se n’han aprovat poques. Encara queda molta feina, com ara el reconeixement de malalties professionals, temes d’educació, de representativitat sindical... Ara s’està tot just plantejant una modificació del reial decret 1435/1985, que és el que regula la relació laboral especial d’artistes.

També he tingut moments de molta dificultat, però he anat tirant. He anat combinant feines més pedagògiques per a nens, conferències... El balanç que faig ara, amb gairebé 62 anys i cap als 40 de professió, és que me n’he anat sortint. Sobretot volem inculcar als joves que una manera d’avançar és que es comprometin i agafin consciència que som un col·lectiu i que si es van aconseguint drets és perquè hi ha algú que empeny, que ho lluita. Estic contenta perquè s’han creat moltes entitats o associacions de músics a tot el territori.