Doble cartell de luxe en el Black Music Festival amb música negra de quilòmetre zero. Primer, amb Dani Nel·lo i el seu homenatge als saxofonistes salvatges dels anys cinquanta, els honkers. Soul visceral, cru i subversiu, a mig camí del rock-and-roll, traslladat dels tuguris americans de l’època a un espai a reivindicar com el Teatre Reparada Domènech del centre cívic Sant Narcís. Cançons de cràpules per a cràpules interpretades des de les vísceres, però amb una elegància i saber estar evidents, per Nel·lo i la seva banda. El músic barceloní, veterà de la música negra al nostre país, va repassar els temes dels tres volums que fins ara ha recollit amb el bo i millor d’aquests saxofonistes temeraris, l’últim dels quals editat el 2023. Amb proclames al consum clàssic de la música –és a dir, a comprar àlbums en suport físic i entrades als concerts–, Nel·lo i els seus van oferir una bacanal de soul amb l’aquiescència del públic, que, quan va caldre, es va afegir a la festa amb càntics, com ara en la juganera Hey Chula!

Koko-Jean & The Tonics van prendre el relleu amb una proposta més desinhibida que l’anterior aventura de la cantant, que durant 10 anys va ser la frontwoman de The Excitements. En format de quartet, tot i passar unes angines Koko-Jean va deixar-hi la pell i la veu sobre l’escenari amb un directe vibrant i una actitud vital i electritzant. Modelada a partir d’una costella de Tina Turner, Koko-Jean va passar del rock-and-roll, al soul i al rhythm-and-blues més desacomplexats. Va tenir temps d’emocionar-se en un tema per als que “tenen problemes” en temes amorosos a Never ever, baixar de l’escenari amb el guitarrista Dani Baraldés per ballar amb el respectable o col·laborar amb Dani Nel·lo –“el mestre”– en un dream team únic. Tot plegat, una lliçó d’actitud. “Voleu rock-and-roll o tallar-vos les venes?”, va esgargamellar-se Koko-Jean. Doncs això, uns salvatges.