Confluències lluminoses

“No heu vist mai, cel amunt, / parau­le­tes de llum?” Joana Ras­pall. A: Bon dia, poe­sia!, 1996.

Con­fluir sig­ni­fica, lite­ral­ment, ajun­tar-se o tro­bar-se en un punt. Quan dos rius es tro­ben, con­flu­ei­xen. De vega­des, el color de les seves aigües és molt dife­rent, en funció dels sedi­ments que arros­se­guen. Pot fer l’efecte que són immis­ci­bles, però després de con­fluir bar­re­gen les seves aigües. També hi ha camps del conei­xe­ment que, a pri­ori, a ulls d’algu­nes per­so­nes, podrien sem­blar immis­ci­bles. Però pre­ci­sa­ment de les seves con­fluències n’acos­tu­men a sor­tir les idees més inno­va­do­res. Eti­mològica­ment, con­fluir vol dir, pre­ci­sa­ment, “fluir junts”.

En aquest arti­cle vull comen­tar el dar­rer lli­bre que han publi­cat dues per­so­nes que demos­tren que ciències i huma­ni­tats poden fluir jun­tes: el catedràtic de física, assa­gista i poeta David Jou, i el químic i doc­tor en ciències de la comu­ni­cació Xavier Duran.

Duran acaba de publi­car 100 visi­ons literàries de la ciència i la tec­no­lo­gia, on ens explica, en 100 capítols de tres o qua­tre pàgines cadas­cun, la visió que han tin­gut de la ciència i la tec­no­lo­gia autors d’èpoques i cul­tu­res dife­rents, des d’Homer fins a Josep Pla, de Joa­not Mar­to­rell a Proust, o de Dante a Dos­to­ievski, per esmen­tar-ne uns quants. Com veien els científics i com des­cri­vien els avenços tec­nològics? Qua­tre mil anys d’història que reflec­tei­xen la inter­secció entre les huma­ni­tats i la ciència, un punt de con­fluència cul­tu­ral que de cap manera ens podem per­me­tre de per­dre. El tre­ball de recerca que ens ofe­reix Duran, escrit de manera rigo­rosa, però pla­nera, dinàmica i entre­tin­guda, és immens. Un lli­bre ple d’exem­ples comen­tats, situ­ats en el con­text de cada autor i moment històric, que ofe­rei­xen un aspecte sovint obli­dat en les obres literàries.

David Jou, al seu torn, ens ofe­reix un lli­bre íntim i al mateix temps abso­lu­ta­ment obert a les per­so­nes i al món: Una vida en deu equa­ci­ons, una breu auto­bi­o­gra­fia científica, atesa la seva dila­tada car­rera i pro­ducció científica, assagística i poètica. Fent honor al seu tarannà, humà i huma­nista, sem­pre atent i obert a les altres per­so­nes, no se cen­tra en records pura­ment per­so­nals, sinó que els apro­fita per apor­tar la seva visió a temes de física en gene­ral i ter­mo­dinàmica en par­ti­cu­lar: com es com­bi­nen la raó i l’emoció, el rigor i la intuïció, la teo­ria i l’expe­ri­men­tació, la recerca i la docència.

I també ens parla de què ens aporta com­bi­nar la rigi­desa necessària del mètode científic amb la cre­a­ti­vi­tat lliure pròpia de la poe­sia, i qui­nes qüesti­ons filosòfiques i reli­gi­o­ses ens sug­ge­reix la física, entre altres temes. Són dos autors i dues obres ben dife­rents, però tan­ma­teix, fent ser­vir els ver­sos de Joana Ras­pall que ini­cien aquest arti­cle, les con­fluències que tre­ba­llen ens apor­ten llum, amb les seves parau­les.