Entrades exhaurides, sensacions de “nit històrica” durant l’avantmatx en els bars del Poblenou i un regiment d’elogis (i cares que, de mica en mica, començaven a sortir de la dimensió on, durant gairebé dues hores de concert, els havia fet entrar Kamasi Washington) quan el saxofonista de Los Angeles, un dels noms jazzístics del moment, va donar per finalitzada la seva cerimònia litúrgica a la sala Razzmatazz (triomfal colofó de la 56a edició del Festival de Jazz de Barcelona).

El músic, amb la túnica, els collars i la pelussera afro habituals, va oferir un seguit de solos de saxo impregnats d’energies més aviat pròpies del rock o el hip-hop que van encendre uns quants cops la sala i, amb una certa aura de guru, va comandar una banda de vuit músics que, amb una corista (Patrice Quinn), un discjòquei (DJ Battlecat) i el seu pare (Rickey, flauta i saxo tenor) entre els seus membres destacats, va funcionar no únicament com un bon grup de jazz, sinó també com un col·lectiu de músics en sintonia, entre moltes altres fílies, amb el P-Funk de George Clinton, el hip-hop i tot el moviment jam band.

Més comunicatiu, potser, que en altres visites (la darrera a Catalunya, però, de fa ja set anys), Washington va centrar pràcticament tot el bolo en Fearless Movement, un cinquè disc (doble) d’estudi publicat l’any passat amb moments de brillantor com Asha the first (feta a partir d’una de les melodies que la seva filla de quatre anys sol extreure del piano quan es posa a tocar-lo... a les set del matí) i Prologue (Astor Piazzolla), tot deixant la impressió que, si bé hi poden haver músics més virtuosos, no tots generen vibracions tan especials. El Festival de Jazz ja treballa per a l’edició número 57 i, ahir, va anunciar per a la tardor un concert d’Andrea Motis (que, diumenge, vam veure entre el públic de Razzmatazz) dedicat a Amy Winehouse.