Kamasi Washington, totpoderós a Razzmatazz

Entra­des exhau­ri­des, sen­sa­ci­ons de “nit històrica” durant l’avant­matx en els bars del Poble­nou i un regi­ment d’elo­gis (i cares que, de mica en mica, començaven a sor­tir de la dimensió on, durant gai­rebé dues hores de con­cert, els havia fet entrar Kamasi Was­hing­ton) quan el saxo­fo­nista de Los Ange­les, un dels noms jazzístics del moment, va donar per fina­lit­zada la seva cerimònia litúrgica a la sala Razz­ma­tazz (tri­om­fal colofó de la 56a edició del Fes­ti­val de Jazz de Bar­ce­lona).

El músic, amb la túnica, els collars i la pelus­sera afro habi­tu­als, va ofe­rir un seguit de solos de saxo impreg­nats d’ener­gies més aviat pròpies del rock o el hip-hop que van encen­dre uns quants cops la sala i, amb una certa aura de guru, va coman­dar una banda de vuit músics que, amb una corista (Patrice Quinn), un discjòquei (DJ Batt­le­cat) i el seu pare (Rickey, flauta i saxo tenor) entre els seus mem­bres des­ta­cats, va fun­ci­o­nar no única­ment com un bon grup de jazz, sinó també com un col·lec­tiu de músics en sin­to­nia, entre mol­tes altres fílies, amb el P-Funk de George Clin­ton, el hip-hop i tot el movi­ment jam band.

Més comu­ni­ca­tiu, pot­ser, que en altres visi­tes (la dar­rera a Cata­lu­nya, però, de fa ja set anys), Was­hing­ton va cen­trar pràcti­ca­ment tot el bolo en Fear­less Move­ment, un cinquè disc (doble) d’estudi publi­cat l’any pas­sat amb moments de bri­llan­tor com Asha the first (feta a par­tir d’una de les melo­dies que la seva filla de qua­tre anys sol extreure del piano quan es posa a tocar-lo... a les set del matí) i Pro­lo­gue (Astor Piaz­zo­lla), tot dei­xant la impressió que, si bé hi poden haver músics més vir­tu­o­sos, no tots gene­ren vibra­ci­ons tan espe­ci­als. El Fes­ti­val de Jazz ja tre­ba­lla per a l’edició número 57 i, ahir, va anun­ciar per a la tar­dor un con­cert d’Andrea Motis (que, diu­menge, vam veure entre el públic de Razz­ma­tazz) dedi­cat a Amy Wine­house.