A començament dels anys noranta, el cèlebre filòsof francès André Glucksmann interpretava a La estupidez una de les ideologies –més hàbit que ideologia– més reaccionàries, que ell va sumar a l’ocàs de la postmodernitat: el pensament binari. Tu havies de ser negre o blanc, cap o subordinat, feminista o masclista, independentista o unionista. Poso aquest últim exemple perquè, durant els extints anys del procés, molts antics esquerranosos t’exigien una definició quan ells havien passat la vida còmodament instal·lats, per exemple, en la socialdemocràcia felipista. Podríem identificar consellers i altres càrrecs. Avui, l’escriptor i traductor alemany Michael Ebmeyer (Bonn, 1973) ens presenta a La resposta no binària. Un al·legat a favor del pensament subversiu –en traducció de Joan Ferrarons– la seva tesi en defensa del no-binarisme. La centra sobre un tema candent, el ple reconeixement social de les persones trans i les identitats queer. El debat es podria estendre a infinitat de replecs de la societat, però Ebmeyer opta per introduir una realitat abans que abstraccions.

Tot i que l’assagista sosté que l’esquema binari ha impregnat les relacions en què hem aprés a pensar, parlar i actuar, “el binarisme fonamenta la metafísica amb què el món sembla mostrant-se’ns i que fem servir per situar-nos-hi.” La idea és intentar superar el pensament en oposicions a què ens referíem de bon començament. Podríem considerar-nos espanyols i independentistes? Doncs totes les possibilitats són obertes perquè la incoherència no deixa de ser un punt de partida per obrir la ment a altres interpretacions més riques, plenes o agosarades. Michael Ebmeyer obre la porta a la creació d’una forma de pensament individual i no residual dels pensaments únics, que imperen en una època marcada per la banalitat, la superficialitat i l’egocentrisme. Reconeix que en el pla epistemològic s’ha desenvolupat una altra via per superar les dicotomies: partint de la constatació que cap de les nostres certeses és incontestable i que l’autoritat absoluta i les veritats incontrovertibles només es poden imposar fent ús de la violència –perquè l’autoritat i la veritat no són absolutes, sinó que depenen de la violència– ha trobat un matollar teòric esponerós. Aquests procediments no pretenien pas negar la subversió incessant que travessa la nostra necessitat de tenir punts de suport ferms, sinó treure-la a la llum i fer-la servir per a una nova mena de pensament crític.

Per què negar les evidències, fins i tot en un territori tan ambigu com el sexe? Segurament per por de la realitat, subterfugis o simplement prejudicis. L’escriptor alemany s’interroga mentre posa exemple actuals o repta per camins sinuosos per qüestionar la veritat única. Utilitza una cita de Simone de Beauvoir del 1949: “No hi ha cap distinció biològica nítida entre ambdós sexes.”