La fascinació de Johnny Depp per la genialitat i la vida caòtica de Modigliani

El Jack Sparrow de Pirates del Carib, Eduardo Manostijeras, el Willy Wonka de Charlie de la fàbrica de xocolata, Gilbert Grape, Ed Wood, el Roux de Chocolat i altres personatges memorables que ha interpretat, han fet de Johnny Depp una de les més grans estrelles del Hollywood dels darrers quaranta anys. L’èxit el va animar a afrontar el repte de dirigir, i no semblava que li hagués d’anar gens malament quan, el 1997, amb 34 anys, va presentar a Canes el seu primer llargmetratge, The brave, protagonitzat per ell i Marlon Brando.

Sembla, però, que la seva carrera de director hagi agonitzat esclafada pel seu èxit com a actor. Han hagut de passar 28 anys perquè Johnny Depp es torni a posar darrere la càmera en un llargmetratge cinematogràfic. Ho ha fet amb Modigliani, tres días en Montparnasse , que arriba avui als cinemes. Narra tres dies clau de la vida del pintor italià Amedeo Modigliani (1884-1920), que portava una vida bohèmia i força caòtica al París del 1916, en plena Primera Guerra Mundial.

El film es va presentar el setembre passat a Sant Sebastià. El festival ja l’havia acollit amb els braços oberts el 2020, en un moment molt delicat de la seva carrera, acusat de violència domèstica per la seva exdona Amber Heard. El certamen li van atorgar el premi Donostia i va programar un documental que havia produït, Crock of Gold: Bebiendo con Shane MacGowan. “El Festival de Sant Sebastià va prendre una posició molt valenta en un moment molt confús per a moltes persones, especialment per a mi –va comentar Johnny Depp a la premsa–. No van pensar en les repercussions potencials per haver dit alguna cosa remotament positiva sobre mi en aquell moment. Sempre sentiré una amistat especial per aquest festival.”

El projecte de dirigir aquest film va néixer d’una proposta d’Al Pacino, que hi fa un petit paper, va explicar Depp: “Al Pacino em va dir: «Recordes aquest projecte de Modigliani que volia fer fa molts anys? L’hauries de dirigir tu!» Quan Al Pacino parla, l’has d’escoltar.”

Ha estat una experiència molt diferent de la de The brave: “Primer de tot, ara no he hagut d’interpretar un paper, és molt més divertit. Simplement, vaig fer el que em sembla correcte, que és permetre als actors explorar els seus papers. Els actors t’expliquen el que volen fer a l’escena, l’escena et comença a explicar la seqüència i les seqüències et van dient què serà la pel·lícula.” El moment que retrata de Modigliani el va fer parlar, nostàlgic, dels seus inicis al cinema: “Van ser bàsicament per accident, un moment en què les coses van encaixar, com quan els pneumàtics s’ajusten a l’asfalt de la carretera. Vivia en un petit apartament, en un barri molt dur al costat de Hollywood Boulevard. Van ser uns dies com en un llibre de Hemingway: romàntics, durs, curiosos... Hi va haver una mica de tot, però van ser molt bonics. Captar algú en el moment de guanyar els seus galons a la vida, ser testimoni d’un artista en aquest moment, és molt bonic. Tots hem passat moments difícils en la vida, però potser els vostres no s’han convertit en un serial televisat com els meus.”