Ramon Mirabet: “Soc rebel, per això ara canto en català”

Ramon Mirabet (Sant Feliu de Llobregat, 1984) revela que tots els seus discs tracten d’alguna forma o altre el fet de “començar de nou”, “treure’s la cuirassa” i continuar “despullant-se”. Confessa que de petit era tímid i, per tant, la cosa sembla que li ve de lluny. Al llarg del seu camí, vital i artístic, després de cantar durant 10 anys als carrers de mig Europa i acumular 15 anys de carrera professional, diu que va sumant diferents Ramons i ara que ja ha entrat a l’etapa dels quaranta, percep allò que la seva àvia li deia, que la vida no deixa de ser una aclucada d’ull. Sense dir-ho, viu un estadi de maduresa.

Que el seu pare morís fa dos anys després de patir una malaltia que l’ha acompanyat al llarg de divuit anys també l’ha marcat. “Va ser ell qui em va ajudar molt als inicis de la meva carrera [també era músic, trombonista] i es va convertir en el meu còmplice més estret, compartint tantes coses...”, confessa tot pensatiu. D’aquí que aquest seu cinquè disc només es podia traduir amb una doble dedicació: per una banda, el títol, V –titulant pel número del disc com feien els estimats Chicago que tant venerava el seu pare–; per l’altra, escriure una cançó d’aquelles que toquen la fibra.

V és el primer que enregistra amb cançons interpretades en castellà i català, i no només en anglès, com ha fet fins ara. A què es deu això, li preguntem. Per diversos motius, respon. Un, “perquè necessitava un temps” –lligant-ho amb aquest camí de renovació constant que explica l’ha portat fins aquí–. També, per un vessant “rebel”, perquè si abans, als seus inicis com a músic li deien que amb l’anglès en aquest país no aniria enlloc, ara que li diuen que no calia passar-se al català, ha decidit que doncs sí, ara toca. I, sobretot, perquè volia ser “honest”, com a ell li agrada ser i, és clar, “si pretenia dedicar-li una cançó al meu pare calia que fos amb la llengua materna, la mateixa amb que ens comunicàvem. No podia ser d’una altra manera”.

La cançó es titula Per sempre més i traspua emotivitat a doll a través d’una arma infal·lible: la melancolia. Però com ell matisa, malgrat es considera un melancòlic crònic, de la tristor que sempre l’acompanya sempre troba una llum que vol transmetre. “La cançó parla d’aquells moments compartits, del lligam i la pèrdua, però de la felicitat malgrat tot, talment com si fos una conversa”, diu el cantant que viu a Sitges quan para quiet.

Mirabet, que considera Girona i aquestes comarques com “tocar a casa”, inaugurarà demà el Festival Strenes amb un concert a l’Auditori (21h) dins la gira de presentació d’aquest seu cinquè disc que inclou un altre tema en català, Salvador Dalí. Composta per Toni Xuclà a partir d’un poema de Palau i Fabra, diu que la cançó se l’ha feta seva des que la va tocar a La Marató i el connecta amb el seu estimat Cap de Creus, aquest lloc d’on ha brollat molta inspiració per a composar diverses cançons dels seus treballs anteriors.

Sense que es trobi una connexió entre les cançons que componen el nou disc, s’hi troben temes tan vitals i lluminosos com Love is everywhere o Esperanza. També un, The Renaissance, que lliga amb allò que dèiem al principi, aquesta voluntat de continuar començant una i altra vegada.

El temps corre, com bé ara ja sap Ramon Mirabet , i abans d’atendre un altre compromís promocional, ens explica que fa poc es va adonar que casualment publica un treball discogràfic cada tres anys. “No soc gens metòdic, més aviat soc visceral, però ja us avanço que tinc moltes coses al cap i [sense concretar] és hora de trencar l’estadística...”. Això només vol dir Ramon Mirabet que ens il·luminarà encara més l’horitzó.