Experiència més sonora que musical

Molts som els que ens pre­gun­tem on són els grans refe­rents cul­tu­rals d’un moment històric que ja no es cor­res­pon a un canvi de para­digma, sinó més aviat a la fi d’una civi­lit­zació. En la música clàssica suc­ce­eix que aquesta s’ha aca­bat con­ver­tint en un pro­ducte més de con­sum i en què ja no ens dei­xem inter­pel·lar gaire i menys trans­for­mar. Les vet­lla­des musi­cals han aca­bat con­ver­tint-se en un bàlsam recons­ti­tu­tiu per rela­xar-nos de jor­na­des ina­ca­ba­bles de tre­ball en ser tots ple­gats explo­ta­dors fins a la saci­e­tat de nosal­tres matei­xos. Per sort, però, tenim intèrprets que ens venen a recor­dar com l’experiència musi­cal pot ser una crida a la nos­tra trans­for­mació radi­cal. És el que fa Teo­dor Cur­rent­zis (Ate­nes, 1972) en con­certs com els que ha aco­llit la ciu­tat de Bar­ce­lona en els dar­rers dies amb la seva orques­tra de musi­cA­e­terna. Han estat dos con­certs, diu­menge al Palau i dilluns a L’Audi­tori, amb dues obres refe­ren­ci­als del sim­fo­nisme de finals del segle XIX i prin­ci­pis del segle XX: la Sim­fo­nia núm. 9 en re menor d’Anton Bruck­ner i la Sim­fo­nia núm. 2 ‘Resur­recció’ de Gus­tav Mah­ler. Dues sim­fo­nies pròximes en el temps, però que mos­tren uni­ver­sos sonors i volun­tats expres­si­ves molt dife­rents. En Bruck­ner, la seva recerca del Déu esti­mat a qui, pre­ci­sa­ment, dedi­ca­ria la sim­fo­nia. En Mah­ler, la plas­mació d’un món psíquic tortuós i tur­men­tat.

Tenia expec­tació aquest cro­nista en veure com el talentós i geniüt Cur­rent­zis afron­tava aques­tes obres. I més quan, pre­ci­sa­ment, ell va començar a sobre­sor­tir “fent quel­com” dife­rent amb la for­mació de musi­cA­e­terna, que toca amb ins­tru­ments ori­gi­nals en algu­nes obres, però no pas en les del sim­fo­nisme post-romàntic, cosa que, si ho fes, faria enri­quir l’escàs pano­rama d’orques­tres que inter­pre­ten les obres orques­trals de finals del segle XIX amb cri­te­ris històrics. M’atre­vi­ria a dir que en Cur­rent­zis no són tan cri­te­ris històrics com per­so­nals per, així, impac­tar, col­pir i dei­xar sense parau­les l’oient en una inter­pre­tació que, en més d’una i dues oca­si­ons, està més con­ce­buda al ser­vei de l’espec­ta­cu­la­ri­tat i l’exhi­bició sonora que no a la recerca del mis­teri que sub­jau en la música.

És evi­dent que l’uni­vers sonor mah­lerià s’ajusta més a la per­so­na­li­tat de Cur­rent­zis que no al de Bruck­ner, que és ofert amb tints expres­si­o­nis­tes i de sub­jec­ti­vi­tat radi­cal que poc esca­uen al músic d’Ans­fel­den. Menys encara inter­pre­tar l’Ada­gio amb un pes­si­misme gai­rebé mah­lerià. La cons­tant presència de punts cul­mi­nants i clímaxs sonors en l’obra de Mah­ler va, però, com anell al dit per dei­xar estu­pe­facte el públic que no només va omplir de gom a gom, sinó que va que­dar hip­no­tit­zat per la pro­posta. Una pro­posta que va comp­tar amb la més que bona con­tri­bució del Cor Iber­ca­mera, pre­pa­rat per Mireia Bar­rera, i que d’alguna manera va ser immers en un pro­jecte musi­cal en què, en més d’una ocasió, un pot tenir la sen­sació ja no d’estar escol­tant una orques­tra esplèndida, sinó vivint una experiència xamànica pro­vi­nent del tre­ball amb el so. Pos­si­ble­ment, l’experiència de Cur­rent­zis és més sonora que musi­cal en bus­car més l’efecte en l’oient, tea­tra­li­tat inclosa, que no la mirada inte­rior.