cinema / fantàstic
Ingrid García Jonsson explora els límits entre humans i monstres
“Està bé trobar directors amb qui puguis saltar al buit agafats de la mà”, diu l’actriu hispanosueca Ingrid García Jonsson (Skellefteå, Suècia, 1991), que va donar una dimensió internacional a la seva carrera amb Hermosa juventud (2014), de Jaime Rosales, i que ha alternat treballs més comercials amb directors amb un fort component d’autor com Lluís Miñarro i Isabel Coixet. El darrer amb qui ha saltat al buit és Pablo Hernando: interpreta una assassina a sou freda i despietada a Una ballena , estrenada en el passat Festival de Sitges. Ramón Barea, Asier Tartás i Kepa Errasti l’acompanyen en el repartiment.
La trama se situa en els baixos fons portuaris d’una ciutat, però la pel·lícula té un fort component fantàstic: el poder i la sang freda d’Ingrid (nom també del personatge) provenen d’un altre món habitat per monstres. “Els monstres són una part de l’ésser humà i sempre ens han acompanyat i ens han servit per explorar coses que ens feien por, o coses que simplement no coneixíem”, va explicar l’actriu en una entrevista a El Punt Avui a Sitges. “Els monstres són importants, ens ajuden a veure parts de nosaltres mateixos que potser no veiem en el nostre dia a dia, en què estem molt socialitzats.”
La part del monstre del personatge és real i metafòrica: “Ella comença com a humana però acaba sent cada cop menys humana, es va deshumanitzant. I per tant quan és al món real, diguem-ne, està més incòmoda.” Per preparar el paper, la va ajudar veure molts vídeos de pops i balenes. “Hi ha un component marí a la pel·lícula i té a veure amb el fons del mar. La foscor més profunda és al fons del mar, hi ha un munt d’espècies, un munt de criatures que encara s’estan descobrint. Em va semblar interessant treballar amb animals que poguessin entrar i sortir-ne amb facilitat.”El personatge té un component animal evident, per a Ingrid García Jonsson: “L’ésser humà cada cop es converteix més en una màquina o en alguna cosa que actua pràcticament sense pensar, com si estigués completament sedat. Crec que ella al final és un animal, i està sent caçada sense cap mena de mirament. És un animal en perill d’extinció.”Ser versemblant com a assassina també va requerir molta preparació. “Volia guanyar una mica de massa muscular –recorda– i estar una mica més forta perquè em fa la impressió que jo, a priori, no semblo una assassina. Volia que hi hagués com una certa potència física, de manera que semblés capaç de matar algú sense problema. I després, vaig treballar coses més tècniques, com aprendre a armar i desarmar una arma gairebé sense mirar.”Ingrid García Jonsson té el suec com a llengua materna i una agència li busca papers al seu país de naixement, on espera debutar aviat. Reconeix que ha treballat força al cinema independent, però no és res que hagi escollit: “La veritat que vaig tenir molta sort de començar amb Jaime Rosales. De fet, estricament vaig començar amb amics de Madrid, però la meva carta de presentació va ser amb Jaime i això la veritat que sí que m’ha obert portes a pel·lícules de tall menys comercial i a històries més especials, però no va ser intencionat.” Insisteix, però, que li agrada: “També és cert que m’agraden les pel·lícules diferents i que expliquin històries que em sorprenguin o que m’estimulin com a espectadora, aleshores a base de projectar això a l’univers, suposo que et van venint. És veritat que estic molt còmoda al cinema independent, però no és una cosa que triï. Tant de bo em vingués alguna cosa molt comercial i em fes rica d’una vegada, però gaudeixo molt també d’estar aquí una mica als marges i que no em classifiquin ni em col·loquin en un lloc com a actriu, sinó poder seguir sent més camaleònica i poder explorar el rang interpretatiu.”