El 27 d’abril del 1967, van detenir María Isabel Gallardo Redondo, aragonesa de Las Mesas, a Conca, que treballava en una fàbrica tèxtil de Terrassa i provenia d’una família militant d’esquerres, a la rambla Egara, amb el seu xicot, Fèlix Blázquez Nela, quan participava a la denominada manifestació de les pedres convocada per CCOO. Feia poc que havien vingut de fer la verema a França. Detinguda, a la comissaria de via Laietana la van coaccionar i maltractar psicològicament i, posteriorment, la van ingressar a la presó de la Trinitat, on es va estar dos mesos, fins que va sortir-ne en llibertat provisional. El judici, que es va celebrar el 19 de desembre del 1969 i en què la van jutjar junt amb catorze detinguts més el dia de la manifestació de les pedres, es va convertir en un acte reivindicatiu i emblemàtic. Ara, té 81 anys, és vídua, una jubilada activa que continua reivindicat els drets de la classe obrera i membre d’una coral.

És una de les preses polítiques de Trinitat que ha explicat el seu testimoni a la historiadora Carlota Falgueras Marsal, a qui, quan era estudiant, van detenir en una manifestació de l’1 de maig del 1969 i que també va ingressar dos mesos a la Trinitat, una presó gestionada per les dones, fidels al nacionalcatolicisme, de la Croada Evangèlica, i on se separaven les preses polítiques de les comunes. “Consideraven que les polítiques podíem pervertir a les comuns”, assenyala Falgueras, que amb l’historiador César Lorenzo Rubio han publicat la primera monografia sobre la presó de dones de la Trinitat (1963-1983), amb una primera part històrica i una segona més vivencial.

L’objectiu, indiquen, és doble: omplir un buit historiogràfic i recollir la font oral abans no es perdi. “La memòria democràtica s’ha focalitzat molt en la Guerra Civil i la postguerra, i s’ha d’actualitzar el discurs, enfocant-se en etapes més recents”, destaca Lorenzo, que ha revisat, als arxius, 3.000 expedients de preses. “El perfil majoritari era el de preses comunes, per delictes contra la propietat, però també hi havia una part molt important castigades per la llei de perillositat social, que penalitzava conductes que la dictadura considerava amorals, com, per exemple, no tenir domicili fix, l’alcoholisme, estar al carrer a altes hores de la nit (que, per tant, consideraven prostitutes), l’abandonament de la llar i l’adulteri. Les que tenien delictes de sang estaven relacionades amb casos de violència domèstica”, assenyala Lorenzo. Eren dones que se sortien del marc franquista de l’àngel de la llar. També hi havia una minoria, “important pel seu caràcter qualitatiu”, de preses polítiques. Són les que s’han prestat a donar el seu testimoni en el volum monogràfic editat pel Memorial Democràtic.

Perquè, de preses comunes, només hi ha dues veus excepcionals: la de Carmen González, gitana del Somorrostro, alegre i forta, i el testimoni estremidor d’una dona que s’oculta sota el nom de Montse G.M. González, que viu a la Verneda, destaca la marginació que rebia per ser gitana i, a més, aporta fotografies personals, entre les quals una imatge en blanc i negre on se la veu amb el seu fill jugant amb la neu al pati de la presó.

La troballa de Carmen González va ser “fruit de l’atzar”, explica César Lorenzo, exposant la dificultat d’entrevistar una dona presa per delictes comuns. En el cas de Montse G.M., la van localitzar interna a Wad-Ras. Amb 55 anys i una vida marcada per les drogues, de jove, havia estat nedadora i waterpolista.

Carlota Falgueras recorda que, si bé els delictes per què se les va penar amb presó “avui dia no estarien classificats com a tals, com són l’avortament i l’abandonament de la llar”, i que “moltes de les accions que van dur aquelles dones a presó es poden atribuir a la societat patriarcal, racista i classista” del franquisme, encara queda l’estigma, que és el que arrosseguen. Per això han volgut romandre en l’anonimat.

Tampoc han volgut participar ni respondre les reiterades demandes de contacte dels dos investigadors les guardianes, les croades evangèliques que van governar la presó fins al 1978. Sí que han donat testimoni les funcionàries civils encarregades dels últims anys de la presó, del 1978 al 1983.

És un passat relativament present i, en aquest sentit, els dos historiadors remarquen la necessitat de recuperar-lo, en un context actual, d’auge dels feixismes i d’actituds reaccionàries entre les generacions més joves, en especial en el rol de la dona. César Lorenzo considera que cal fer aflorar les històries dels anys setanta: “Cal qüestionar també el model de Transició i comprovar com pràctiques vigents en els anys setanta, es van allargar amb la democràcia.”

“Espero que no torneu a entrar, però si ho feu, m’estimo més que sigui per putes que per polítiques”, va dir la superiora, la croada major, a Falgueras.

En la presentació del llibre, Fernando Hernando Holgado, de la Universitat Complutense de Madrid, posa en valor el fet que “s’ha aprofundit en la porosa zona de la persecució del delicte de prostitució” i de “la zona d’ombra o forat negre” en què s’estenien les pràctiques de racialització cap a un col·lectiu tan assidu de la Trinitat com el de les dones gitanes.