Com és que en diverses pel·lícules rellevants del cinema alemany dels temps de la República de Weimar hi ha la presència determinant de personatges tirànics i manipuladors amb una voluntat de domini absolut? Com és, també, que hi apareixen, com a somnàmbuls o posseïts, individus o grups tan disposats a complir les ordres d’aquestes figures que terroritzen i alhora sedueixen? El tirà que fa por i ensems es desitja? Pensem en Caligari i Mabuse, fins en Nosferatu. El filòsof i crític de cinema Siegfried Kracauer va pensar que tals pel·lícules contenen una premonició del nazisme i de la mateixa personalitat de Hitler: com si el cinema manifestés un inconscient col·lectiu i intuís alguna cosa de la qual després ens n’adonem com una evidència. De fet, Kracauer va exposar aquesta idea, tot i que potser ja va covar-la des que va exiliar-se als EUA, un cop vençuda l’Alemanya nazi en la II Guerra Mundial. Ho va fer en un assaig, publicat el 1947, amb el títol De Caligari a Hitler: Una història psicològica del cinema alemany.

Amb El gabinet del Doctor Caligari (1920) comença, certament, una desfilada de personatges despòtics, que semblen omniscients i omnipotents, en el cinema de la República de Weimar. Concebut el personatge pel txec Hans Janowitz i l’austríac Carl Mayer, que van escriure el guió del film fent amistat a Berlín tot just acabada la guerra, Caligari arriba a la ciutat imaginària de Holstenwall amb un espectacle de fira: un somnàmbul, Cesare, és presentat com un visionari capaç d’endevinar el futur dels assistents. Cesare, de fet, està dominat per Caligari i executa els crims que aquest li ordena. Janowitz i Mayer eren uns pacifistes pels quals el somnàmbul representaria l’home comú que va ser destinat a matar i morir en la I Guerra Mundial, de manera que Caligari encarnaria el poder autoritari de l’Imperi Alemany, cosa extrapolable a d’altres estats. No només això: per Kracauer, Caligari és una premonició de Hitler i Cesare ho és de la submissió del poble alemany que va posar-se al servei de la màquina criminal del nazisme. Tanmateix, Kracauer indica que la denúncia política dels guionistes va ser traïda: amb un pròleg i sobretot un epíleg, tot es converteix en el deliri d’un boig que imagina que el director del centre psiquiàtric (el doctor Caligari) és un criminal. O potser resta una certa ambigüitat en aquesta figura d’autoritat? En tot cas, l’estètica expressionista del film, amb els decorats pintats que presenten escenaris deformes, es correspon amb una visió dement? O què hi ha també de premonició en l’expressionisme cinematogràfic, amb les seves llums i ombres, amb la seva atracció cap a l’irracional i éssers obscurs?

El gabinet del Doctor Caligari va ser una producció de la Decla-Bioscop, al capdavant de la qual hi havia Erich Pommer. Vinculat després a la poderosa UFA, va ser un dels que van fer possible que, en un país en crisi després de la derrota en la I Guerra Mundial, sorgís estranyament una cinematografia tan forta i culturalment influent. El cas és que Pommer, exiliat a Hollywood durant el nazisme, va donar el vistiplau als canvis pel que fa al guió original d’El gabinet del Doctor Caligari que va concretar el director Robert Wienne havent estat induïts per Fritz Lang. Aquest havia de dirigir la pel·lícula, però li va tocar completar el díptic d’aventures Les aranyes. El 1922, dos anys després, inspirant-se en un relat del luxemburguès Norbert Jacques, va realitzar el primer dels seus films protagonitzats pel Dr. Mabuse, potser l’exemple més paradigmàtic dels malvats manipuladors i dominadors que campen en el cinema de la República de Weimar com una premonició. Mabuse, al qual es defineix en el títol com “el jugador”, hipnotitza persones sotmetent-les a la seva voluntat. Es fa escàpol perquè canvia constantment amb una varietat de màscares. Vol diners i poder, però el més inquietant és que ni el seu comportament és del tot lògic ni té un perquè clar. Això fa que pugem pensar que Mabuse també anticipa alguns poderosos del món actual. En tot cas, no és per res que el cineasta reprengués el personatge amb El testament del Dr. Mabuse, just el 1933 quan va arribar Hitler al poder, i amb Els mil ulls del Dr. Mabuse (1960) un cop va tornar a viure a Alemanya anys després de marxar, també, a Hollywood. Ho va fer l’endemà que Goebbels li proposés ser el cineasta “oficial” del règim. La seva esposa fins aleshores, la guionista Thea von Harbou, va restar afiliant-se al nazisme.

Lang va dirigir films d’espies, fantàstics com ara La dona a la lluna o èpics com Els Nibelungs. També M. (1931), sobre un pederasta assassí mentre un grup de delinqüents vol controlar la ciutat (aquella mà amb un guant negre sobre un mapa) des de les clavegueres. I, és clar, Metropolis (1927), en què en una ciutat futura hi ha els oligarques, que viuen a dalt, i els seus esclaus, que treballen en el subsol en condicions inhumanes fins que es revolten. Sense oblidar la presència d’un científic que –una altra premonició?– crea un robot que suplanta una identitat humana, el final no se sap fins a quin punt és ingenu (l’acord entre el cap dels dirigents, i les mans dels obrers amb el cor/amor com a mediador) o protonazi amb “l’anul·lació de la lluita de classes” mantenint-se la divisió social.

Un altre gran cineasta de la República de Weimar, tot i que va marxar-ne reclamat per Hollywood, és F.W. Murnau. I és així que ha d’aparèixer Nosferatu, pel·lícula en la qual no se sap si és més pertorbadora la figura del vampir (el no-mort) o la sensació del sinistre (com allò conegut es converteix en estrany) que s’arrapa als espais domèstics i a la naturalesa. Criatura romàntica, destruïda pel desig que sent per una dona en exposar-lo a la llum del dia, Nosferatu du amb ell la destrucció: la pesta, que a través de les rates s’escampa per una ciutat alemanya. Un intrús destructiu que anticipa la criminalització de l’altre pròpia del nazisme i dels seus hereus? Sigui com sigui, un monstre covat dins la mateixa Alemanya? Un fantasma vivent que, xuclant la sang, recorre Europa i més enllà? Què sap el cinema que encara no sabem?