Un públic nombrós va comparèixer el diumenge 30 de març a l’Auditori de Girona pel retrobament amb el guitarrista Miloš Karadaglic: un cognom que etimològicament significa ‘montenegrí’, que és efectivament la seva nacionalitat, tot i què fa molts anys que resideix a Londres. El músic ja s’havia presentat a la Sala Montsalvatge fa deu anys, amb la GIO, però aquesta vegada l’acompanyaven els cordòfons de l’Orquestra Da Camera, adscrita a la promotora Ibercamera, que organitzava el concert, en el marc de la seva 19a temporada gironina.

Ben situat al mig de l’escenari, amb la guitarra amplificada a un volum dòcilment adequat, Karadaglic va encetar el programa rodejat només d’un quartet de cordes, per al Quintet en re menor (1789) de Luigi Boccherini. Suau com un corpinnat, la peça orbita per senders delicats i delitosos, fins arribar al Fandango més explosiu i dansarí, amb la guitarra més rascada, mentre el violoncel acompanya amb glissandi efervescents. Més instrumentistes es van ajuntar al voltant del solista balcànic, pel meravellós, auroral i prou conegut Adagio d’Alessandro Marcello, originalment per oboè, però adaptat a la guitarra pel mateix intèrpret –que l’ha inclòs, al igual que el Fandango precedent, en el seu àlbum Baroque , de 2023. Vam encara escoltar el també fantàstic Concert en re major (1730) de Vivaldi, que va sonar celestial i florejat, com un salut de benvinguda a la primavera, després que la tarda solejada hagués expressat anuència.

Per finalitzar la seva compareixença, el concertista va decidir bescanviar la Passacaglia de Weiss per una “obra millor”: una que li va dedicar el compositor francès Mathias Duplessy, segons va explicar al públic en un anglès distès, excusant-se per no poder comunicar-se en català, mentre teixia un profund elogi al poder màgic i encisador de la música. Titulada Amor Fati, la peça denota certs aires meridionals, però també de bonança western, permetent al guitarrista adriàtic, ara sol a l’escenari, expressar amb major versatilitat i esplendor el seu estil compenetrat, curós i assossegat: els arpegis són lents i casi hieràtics, dignificant el valor intrínsec de cada nota, i així seccionant paisatges emocionals i evocadors.

Ja sense Karadaglic, va ser l’Orquestra Da Camera que va brillar en la segona part de l’espectacle, amb una entrega brillant de La mort i la donzella, l’arxifamós quartet de Schubert, en l’arranjament per orquestra de cordes de Gustav Mahler. Obra formalment perfecta, articula ombres però desvetlla igualment llums: el motiu tètric inicial del destí va component una dansa macabra, que gradualment esdevé més elegíaca, flotant i suspensiva, fins al colofó apol·lini i micel·lar. És una d’aquelles obres mestres que quan més s’escolta, més sedueix i abdueix, particularment en interpretacions pulmonades i cabaloses, como era el cas: volumètricament fluïda i calibrada, va sonar, al final, com un elogi a la pròpia vida, concloent així cabdalment un vespre de delicadeses.