fotografia
La 9ª edició del Festival Mirades oferirà 15 exposicions fotogràfiques
Artistes catalans, d’arreu de l’Estat i també procedents de països com Ucraïna, Alemanya, Itàlia i França exposaran les seves obres del 4 d’abril al 4 de maig a Torroella de Montgrí, Palafrugell, la Bisbal i Figueres
La 9ª edició del Mirades, el Festival de Fotografia del Baix Empordà organitzat per l’associació Foto Torroella, oferirà del 4 d’abril al 4 de maig un total de 15 exposicions fotogràfiques d’artistes catalans, d’arreu de l’Estat i de diferents països europeus com Ucraïna, Alemanya, Itàlia i França en quatre municipis de les comarques gironines. Les obres es repartiran en diferents espais de Torroella de Montgrí, Palafrugell, La Bisbal d’Empordà i Figueres, alguns d’ells ubicats a l’exterior amb la voluntat d’acostar els treballs a la població.
El temps, entès com un cicle, i la connexió entre el passat, present i futur, esdevenen els eixos principals d’aquesta edició, que comptarà amb la participació de fotògrafs procedents de Kíiv, Berlín, París, Pisa, Lugo, Logronyo, Gijón, Madrid, Tudela, Vitòria-Gasteiz, València, Barcelona i Girona. La inauguració oficial tindrà lloc el dissabte 5 d’abril al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí i el festival comptarà amb activitats paral·leles, com ara les presentacions dels llibres Oddments (guanyador de la beca Foto Torroella 2024) i Las flores mueren dos veces (de Cristóbal Ascencio), i la projecció de la pel·lícula britànica Lee Miller.
Són 15 les mirades internacionals i de diferents generacions que es presenten a la mostra en exposicions que estaran repartides durant un mes per diferents municipis del Baix Empordà. Torroella de Montgrí disposarà d’obres al Museu de la Mediterrània, la Plaça de la Vila, la Capella Sant Antoni, el Convent dels Agustins, la Fundació Vila Casas, la Fundació Mascort i el Garatge Vert. L’exterior de Torre Maria ha estat l’escenari escollit a la Bisbal d’Empordà, mentre que aquesta edició estrenarà espais com el Museu del Suro de Palafrugell i La Cate, a Figueres.
Arnau Rovira, codirector del Festival Mirades, explica que “el festival està clarament en línia ascendent pel que fa a les instal·lacions, a les propostes artístiques i també a l’assistència de públic. Els treballs seleccionats per aquesta novena edició mesclen molts llenguatges i formats expositius que són propis de la fotografia contemporània. Hem apostat per la paritat de gènere i també perquè esdevingui una trobada transgeneracional, amb participació oberta a totes les edats. Es pot visitar en quatre poblacions de l’Empordà i això posa en valor tot el que ens poden oferir aquests municipis”.
15 exposicions, 15 mirades diferents
Fotògrafs de diferents generacions i procedents de diversos indrets compartiran el seu punt de vista sobre el passat, present i futur i el lligam del temps amb l’evolució de la societat en 15 exposicions que mostren realitats de tota mena. L’asturià Andrés Solla presenta Un río sin puentes, que explora la complexa relació dels habitants de Demmin, una ciutat alemanya, amb un fet dramàtic del seu passat. Durant tres dies, l’any 1945, 1.200 persones d’aquella població es van treure la vida en el que ha estat el suïcidi col·lectiu més gran de la història d’Alemanya ofegant-se a les aigües dels tres rius. Un buen día, del català Jesús Visauta, és un assaig fotogràfic que representa la vida dels habitants del Pallars i del seu entorn com a nova societat sorgida després d’una pandèmia global i un canvi silenciós en la demografia humana de la regió. El passat adolescent té molt de pes en l’exposició Kickflip, del navarrès Ignacio Navas, que presenta una obra que recull el testimoni d’un grup d’amics i amigues, en la dècada dels 2000, al voltant d’un skatepark de Tudela.
Amb Atlas provisional de Berlín, Sergio Belinchón presenta el resultat d’un treball dut a terme durant 4 anys que explora la situació actual de la capital alemanya, mostrant els canvis ràpids que han transformat la seva identitat i aquells factors que han modificat la ciutat, com ara el turisme, la gentrificació i l’augment dels preus de l’habitatge, entre d’altres. Cyprien Clément-Delmas parla del caos normalitzat en els pobles del cor de l’Amèrica contemporània a Slow Burning, amb el foc com a protagonista i les transformacions causades pel canvi climàtic i les desigualtats socioeconòmiques. Usue Belandia, de Vitòria-Gasteiz, explica a través d’imatges el fenomen de l’autoconstrucció, pràctica a partir de la qual els habitants construeixen amb les pròpies mans el seu espai per viure. Ho fa amb l’exposició Construir desde adentro. Reflexionar sobre què comporta que un lloc hagi estat designat per a la producció de recursos naturals i quin és l’impacte en el paisatge i el territori és el que fa la gallega Catara Rego a Zona de sacrificio, amb obres que barregen conceptes com l’emergència climàtica i l’ecologia. Mentre que el català Pau de la Calle denuncia el maltractament i l’abandonament d’animals de granja, considerats víctimes d’explotació ramadera, a Coexistir.
Alba Ruiz, nascuda a Logronyo, ofereix una paròdia del nostre temps lliure, en el qual l’oci és una part més de la vida laboral de les persones, a Por el ocio de los insectos trabajadores. Humor, treball i horror es barregen a ¿Y a esta rata quién la mata?, una realitat paral·lela creada per la madrilenya Manuela Lorente, que presenta la història de quatre amics obrers i fanàtics de l’Atlètic de Madrid que reben l’encàrrec de demolir l’estadi Vicente Calderón. La ucraïnesa Spasi Sohrani permet descobrir un món imaginari creat artesanalment, en què les mascares i els nous éssers hi juguen un paper fonamental, amb el projecte Metaversians. Vicente Sáez, Pascual Martínez i Águeda Martínez, amb el pseudònim Pascual + Vincent + Águeda, utilitzen la ironia per qüestionar-se què és real i què no és veritat, reflexionant sobre la necessitat de tenir imatges dels fets i les coses importants a Fake Comunión. A Un ull és un ou, Lorena Ruiz presenta els ulls i els ous com a contenidors de metàfores i creences diverses, passejant entre la vigília i el somni, connectant amb la realitat de l’imaginari. La fotografia submarina, com a eina artística i alhora d’exploració, té molt de pes per al gironí Jonàs Forchini, que presenta Un aprenentatge del tèrbol, amb imatges que mostren espais sota l’aigua amb poca visibilitat. A Oddments, Gael del Río (Barcelona) i Luca Bani (Pisa) s’uneixen per reflexionar sobre què diuen, recuperats amb el pas del temps, aquells fragments fotogràfics que un dia van quedar oblidats.