El fotògraf Pau Lluís Torrents, que va viure la seva brillant carrera com a reporter gràfic –era un dels coneguts com a “Tres Reis Mags”, amb Josep Gaspar i Josep Maria Sagarra– a la Barcelona dels anys trenta, un temps i un lloc que sempre va enyorar, i on no va poder tornar mai, perquè la mort el va atrapar, el 1966, quan preparava el viatge de retorn de l’exili del 39, les va fotografiar amb el piano. Potser perquè era on l’escriptora Maria Teresa Vernet (Barcelona, 1907-1974) havia passat les millors hores; la música era la seva segona gran passió, a més de la dansa. Així ho explica en l’entrevista que li fa Anna Maria Martínez Sagi. A la fotografia, Maria Teresa Vernet vesteix una bata sedosa, com si no esperés visites, i, asseguda, acaricia la fusta del piano mentre la periodista i atleta del Club Femení i d’Esports de Barcelona, la Sagi, s’hi recolza. La fotografia de Torrents es publica a la revista madrilenya Crónica el 13 de gener del 1933, inclosa en un reportatge en què la Sagi, segons explica al lector, vol donar a conèixer la dona catalana de diferents àmbits. En el literari, destaca com a principals escriptores Caterina Albert, que veu com un mirall, Aurora Bertrana, Carmen Monturiol i Maria Teresa Vernet, a qui defineix de la següent manera: “És tota ella un contrast fons i accentuat. Viu en un ambient burgès i sustenta teories avançades; es vesteix com vint anys enrere [...] té tot l’aire d’una noieta beata, molt somniadora i molt aferrada a les tradicions, i viu lliure de prejudicis, és liberal i arremet sempre que pot contra el romanticisme passat de moda.”

Aquesta noia d’aparença beata, filla única, soltera i sense fills, educada per un pare mestre republicà, que va estudiar filosofia, música i francès, “s’erigeix en la jove promesa de la nova novel·lística d’autora” i, per tant, és “una figura representativa de la normalitat i modernitat que assoleixen les lletres catalanes durant els anys vint i trenta”, segons destaca la professora i historiadora de la literatura Neus Real. Maria Teresa Vernet esdevé una autora d’èxit, sobretot entre les lectores; és un dels best-sellers de la Segona República, remarca l’escriptora i crítica literària, Maria Àngels Cabré. De la seva tercera novel·la, Eulàlia (1928), entre gener i febrer Maria Teresa Vernet va vendre 2.000 exemplars, una xifra “espectacular”, segons assenyala la professora de literatura catalana Maria Campillo, tenint en compte que els tiratges de les novel·les eren de 3.000 exemplars.

Quan la Sagi l’inclou en la llista d’escriptores referents, Maria Teresa Vernet encara no havia guanyat el premi Joan Creixells amb Les algues roges (1934), novel·la que va convertir la seva autora en la primera escriptora a aconseguir-ho; Carmen Monturiol hi havia concorregut anteriorment amb Teresa o la vida amorosa d’una dona, el 1931. Els sectors més conservadors van considerar Les algues roges pornogràfica. Vernet escriu que les protagonistes, Isabel i Marina, “coneixen el goig bàrbar dels sentits”. Se’n va fer mofa i se la va rebatejar com “Les anques roges”.

Maria Teresa Vernet no serà només la primera dona a guanyar el Creixells, una de les etiquetes que se li van penjar i que la va situar en el mapa literari, d’on va sortir arran d’un oblit progressiu, ja que durant el franquisme va desaparèixer pràcticament de la vida cultural i assistia només a l’Ateneu Barcelonès de què era sòcia des del 1933. Aquesta condemna a la clandestinitat literària –tot i que Maria Teresa Vernet va realitzar una tasca remarcable com a traductora– es va produir perquè es va negar a reeditar les seves obres sota la dictadura. Intel·lectual i compromesa políticament i amb els valors republicans.

Coincidint amb el cinquantè aniversari de la mort, s’ha impulsat, a través del PEN Català en col·laboració amb Godall Edicions, la publicació d’un àlbum reivindicant la importància de la figura de Maria Teresa Vernet. Considerada una de “les mares literàries”, esdevé aquesta nova veu d’autora amb novel·les en què posa damunt la taula “les opcions vitals de la nova dona del segle XX, les seves relacions personals, les seves perspectives professionals i la seva vida sexual”, segons assenyala la professora Neus Real, una de les coordinadores de la publicació amb Maria Àngels Cabré. En aquest sentit, Cabré s’ha encarregat del pròleg de l’edició d’El perill i altres relats, que ha publicat Cossetània.

El 1986, La Sal, un puntal per recuperar la genealogia literària de “les nostres mares”, ja va reeditar Les algues roges en un intent per recuperar la figura i obra de Vernet amb un pròleg de la professora Maria Campillo. Vernet va morir un any abans que el dictador i la notícia va tenir poc ressò. Amb la seva desaparició també ho van fer els papers, la correspondència que segurament hi havia, quan es va desmuntar el pis del carrer Còrsega on vivia, segons va explicar el seu marmessor, Joan Bofarull i Batalla, als anys noranta a Neus Real, la qual va fer una crida en el diari Avui per recuperar-los, sense èxit.